Catalina Miralles Pizà (Montuïri, 1995) és la nostra “Referent dels IES” d’avui. Ens parla del seu pas per l’institut de Porreres, també de la seva feina i també de l’esport. Recentment, ha estat notícia perquè guanyà la primera edició de la Pólvora Trail celebrada en el puig dels Soldats del municipi porrerenc. És educadora social i fa feina com a Tècnica d’Unitat de Suport en el Centre Especial de Treball 3 Glops.
– Quins anys vàreu estar a l’IES Porreres?
-Vaig començar des del 2008 fins al 2011.
– Quin record teniu del pas per l’IES, anècdotes, professorat, companys…?
– Record els meus inicis d’institut amb nirvis i il·lusió. Tenia les ganes de conèixer noves amistats i viure noves experiències fora del meu poble. També tenia la intriga de saber com serien els meus docents i com serien les seves classes, però una vegada els vaig conèixer, em va passar la por. Em vaig sentir molt ajudada per tots ells i elles.
Anècdotes? Moltes. La que mai oblidaré és en les classes d’expressió corporal. M’encantava (i encara ara) construir i representar escenes! Era molt divertit jugar amb el moviment i fer el pallasso amb les meves companyes i companys. Un dia, en Llorenç Vallespir, el meu professor d’EF, ens va encomanar una tasca individual. Per fer-la més atractiva, va afegir que la millor obra seria representada pel final de curs. Aquí em vaig motivar i vaig construir una representació fora de la meva realitat: em vaig inspirar pel jove del Youtube de “pim pam toma lacasitos” i de na “Lore y Macu” de la sèrie Aída. No explicaré més en detall perquè avui dia encara em deman com vaig tenir el coratge i la poca vergonya de fer la representació a l’aula i el dia de final de curs. Un show per la família… En fi, dels quatre anys de l’IES Porreres, els vaig viure, per la meva experiència, amb molta tendresa.
– Quin camí vàreu seguir en acabar l’IES?
– Després de l’IES Porreres vaig iniciar el batxillerat a l’IES Manacor, a la branca social, durant dos anys. El 2014 vaig accedir a la Universitat de les Illes Balears per estudiar Educació Social. Una vegada finalitzat el grau, em vaig anar especialitzant en diferents branques com ara famílies, pedagogia sistèmica i ara salut mental.
– Sabíeu què fer o ser en començar o vos van orientar els anys de l’IES?
– Tenia molt clara la professió a la qual em volia dedicar: l’acompanyament. Comptava amb el suport de l’Equip d’Orientació, però no el vaig aprofitar perquè, en aquell moment, tenia molt de pes fer el batxillerat que no pas la formació professional. Em vaig decantar cap al Batxillerat pensant que aquest havia de ser el meu camí sí o sí. Avui dia penso que no vaig encertar bé. No vaig valorar bé que una FP d’Integració Social em prepararia millor per entrar a la Universitat i per tenir l’oportunitat de gaudir d’una experiència laboral. A partir d’aquesta experiència, voldria transmetre als alumnes de diferents instituts que, tot i tenir una idea molt clara de quin és el camí que es vol fer, és important o és de gran ajuda a escoltar els orientadors i orientadores per ampliar perspectives i facilitar el camí.
– De què feis feina? I com és el dia a dia…
– Form part de l’equip d’Unitat de Suport a l’activitat professional. La nostra funció és la d’acompanyar a la persona treballadora en el seu procés d’inserció i manteniment del lloc de feina, procurant afavorir un entorn laboral saludable, potenciant i preservant les competències de la plantilla a fi de donar resposta a les necessitats de la persona i de l’empresa. És una feina molt guapa perquè d’alguna manera estam cuidant de forma natural d’un “tot”, és a dir, el benestar de la plantilla i la productivitat de l’empresa 3 Glops és un projecte de 3 Salut Mental i, per tant, compartim el seu model d’atenció on la persona és la principal protagonista del seu procés i projecte de vida. Per això és molt important cuidar els petits detalls com l’ambient laboral, aportar la confiança en la presa de decisions i assumpció de tasques, compartir i suggerir millores, valorar i agrair les aportacions… d’aquesta manera facilita valorar-se a una mateixa i tenir la motivació de seguir millorant dia rere dia. Això i, recalcar que, independentment de l’etapa que es viu, qualsevol persona té uns ritmes i unes capacitats que s’han de respectar i cuidar.
– Quins pensau que són els principals reptes envers les persones amb diagnòstic de salut mental? És la inserció laboral una de les passes més importants?
– El principal repte a afrontar és l’estigma. L’estigma inclou creences falses i pors injustificades cap al col·lectiu i es transforma en pràctiques de discriminació i vulneració dels mateixos drets. Aquestes vulneracions fan patir i suposen el principal obstacle per dur una vida plena i autònoma. Creure, per exemple, que una persona no té la capacitat de decidir perquè té un diagnòstic implica silenciar-la i menysprear-la. Pensaments d’aquests tipus i d’altres fan que la pròpia persona interioritzi estereotips i prejudicis socials del seu diagnòstic i pugui perdre la confiança en les seves pròpies capacitats i poder gaudir d’una vida plena.
Hi ha molts reptes encara. El model d’atenció en el qual s’està treballant, l’estigma per raons de salut mental que hem comentat, la necessitat de programes en l’àmbit educatiu com el que tenim en marxa: What’s Up! Com vas de salut mental?, l’atenció hospitalària, la forma de comunicar per part dels mitjans de comunicació… La inserció laboral és una peça més d’aquest engranatge. Hem de tenir en compte que moltes persones amb algun tipus de diagnòstic per raons de salut mental no comunica la seva condició per por de perdre una oportunitat laboral. Queda molta feina a fer!
– També sou esportista, de fet, recentment vàreu guanyar la primera edició de la Pólvora Trail de Porreres, quina importància té l’esport en la vostra vida?
– Sempre he estat molt esportista i de fet, abans jugava a bàsquet i vaig estar a diferents equips, amb el Montuïri, Porreres, Petra i Manacor. Actualment, som corredora de muntanya i practico altres modalitats com són el treball en força, la bicicleta de carretera i córrer per asfalt. Som un cul inquiet. Els meus inicis com a corredora van ser a Menorca (2017-2019). Tenia la necessitat de “pre-ocupar” el meu temps lliure amb alguna cosa que em divertís i poder socialitzar. Em vaig apuntar al Club Lo Esport, d’Alaior. Aquí va ser la porta que em va obrir cap aquest món. Vaig tornar cap aquí el 2019 i em vaig apuntar al grup d’entrenament d’en Pep Lluís Busquets a Algaida i em vaig federar al Club Triatló de Montuïri per poder participar en les carreres després del confinament. Actualment, entreno al gimnàs Arrels Alto Rendimiento dirigit per n’Antoni Bauzá.
L’esport és un pilar molt important per mi. És invertir en salut. Ho abraça tot i tot connecta. No només parlo d’una bona alimentació i practicar exercici, sinó també de cuidar la meva salut mental. És un espai i temps que em regalo per desconnectar de les obligacions i preocupacions i poso prioritat a escoltar-me, a conèixer-me i valorar els meus recursos personals per afrontar els reptes que em proposo. És una eina vital que utilitzo i extrapol a la vida quotidiana. Vaja, és una meditació. A part d’aquests moments més íntims, també m’agrada molt compartir aquesta afició amb les amistats que he anat construint a la muntanya. Compartir bromes, rialles, experiències, carreres, berenars, dinars, “tardeos“… Són sense cap dubte espais de diversió, d’inspiració i d’aprenentatge.
