Nota preliminar: Una vegada un escriptor va aventurar que un dia els homes no tendran la història tan present com nosaltres. Que potser no els interessaran els noms ni les biografies dels poetes. Que potser només els interessarà la bellesa (1). Per si aquesta profecia no s’ha complert quan això es publiqui, al peu de pàgina hem intentat citar els autors que apareixen. Si falta qualcú, agrairem que ens ho comuniqui.
A la segona Marató de Poesia de Vilafranca de Bonany (2) han recitat prop de trenta poetes i rapsodes. Cadascú ha tengut, de mitjana, cinc minuts. En un minut, en veu alta, es poden llegir uns vint versos. Surten a cent versos per cap, tres mil durant tot el cap de setmana. Un cavall adult – de raça grossa, menorquina, per exemple – pesa uns cinc-cents kilos. Vull dir amb això que si cada vers pesés un quilo – fa mal saber què pesa un vers, però posem per cas que sí, que pesés un quilo – s’haurien recitat un total de sis sementals esplèndids. De dalt a baix, sis cavalls menorquins fets tots ells de paraules, metàfores, comparacions, hipèrboles, filigranes, ornaments, mirallets a n’es front, nervis que es volen desbocar, figures literàries.
La trobada ha tengut lloc aquest divendres 17 i dissabte 18 d’abril al Restaurant D’Eliss, abans S’Estanc Vell. Al jardí interior on els assistents han assegut, adaptant-se a les superfícies que del sol, en un altre temps hi va haver una font. Era una canaleta de teules girades per on corria un rierol artificial. Sinestèsies: feia un renou que refrescava. Jugàvem a tirar-hi barques —fulles, branquillons, un tap de suro— els diumenges dematins, quan els pares feien el variat. Al final d’aquell camí d’aigua hi degué haver una pica o un estanc, pot ser amb nenúfars, pot ser amb peixos, però només ho imagin, a això. Jo el que record és aigua que feia voltes en un circuit tancat, com un Scalextric.
En principi el programa de mà pronosticava tres blocs temàtics: erotisme, compromís amb llengua, terra i natura, i existència. Però, ai las!, quin text no té una part d’eròtic? Plató —resumia Tomeu Barceló a la presentació de l’acte— deia que l’erotisme dirigeix l’ànima com una força cap a la vida. En forma de tendresa, de passió, d’abstracta estima cap a les paraules o d’adhesió a una bandera, a un ca teva, a la idea de país o de sobreviure, pareix que l’erotisme ho tenyeix tot.
Els poetes, en taulades de quatre o cinc, han recitat els seus escrits. Entre ràfega i ràfega, els rapsodes posaven veu a més poetes, més encara, que no havien pogut venir per feina, malaltia o per mudança a l’altra vida. Bateries de focs artificials, un darrere l’altre, ordenadament, disparaven al cel les seves flors. Hi ha poemes vistosos, n’hi ha de violents com una traca, n’hi ha que no arriben a esclatar mai perquè si xerres fluix o no t’apropes al micròfon el suficient una coral d’ocells et sepultarà la veu. Gorrions, tórtores, tudons, coloms, falcies i un etcètera tan llarg com ampla és la primavera.
No és possible fer un resum de vuit hores de poesia. Ni de cinc minuts, pot ser, però de vuit hores segur que no. Només podem mirar-ho per damunt, com devien veure-la els ocells que pul·lulaven per aquí, en imatges fugaces i mogudes. En altres paraules, només podem pintar-ne un quadre de pinzellades gruixades i que, si s’ha d’entendre res, sigui amb els ulls mig clucs.
Un poeta imaginava Mallorca vista per un dron, es demanava quina devia ser la imatge que capturava, i després afegia: “quan vaig escriure aquest poema els drons encara no s’havien convertit en una arma de guerra”. I un altre confessava: “això se diu marató, i jo aquesta setmana he quedat coix… quan faci menys mal en farem poesia”. Una poetessa declarava que ella —el seu “jo poètic”, com a mínim— volia “lliurar-[se] tota fins a quedar buida, / per poder engolir el món / i infantar-lo / net i nou”(3). Una altra es proposava sembrar “animals nous a la pell”(4), a la pell, entenem, de la persona estimada.
Quan farà menys mal per poder fer-ne poesia? Quin temps torba una persona tota sola a engolir el món? I dues, torben la meitat, o menys? Quin temps l’han de gestar abans d’infantar-lo? Quan naixeran els nous animals sembrats a la pell? Són preguntes que han quedat sense resposta en aquesta marató, o que el qui escriu no ha arribat a temps a apuntar-les. Sí que s’han pogut constatar, en canvi, dues postes de sol, un borinot negre i dues papallones grogues. Entre un i dos poetes han xerrat de metamorfosi. Entre dos i deu poetes han xerrat d’un “batec”, de bategar. En un sentit literal (ex. batega el meu cor), metafòric (ex. batega la poesia quan em mires), simbòlic (ex. batega la llengua quan l’utilitzen), literal, però menys evident (ex. un home li diu a la seva amant: batec dins tu, al fons de tu, quan tu i jo ho feim), i altres variants.
S’ha notat una gran afluència de torrents, rierols i filets d’aigua que baixen entre les roques, així com també de gorgs i albellons, per al·ludir a la naturalesa aquosa del sexe i el gust de la veu poètica per “baixar-hi a beure”, per “calmar la set” —tot i que, com recordava Barceló en una de les presentacions, “el desig és un abisme mai consumit del tot”. Al mateix temps, l’aigua s’ha fet servir per descriure a la divinitat; una autora s’ha referit a un Déu “que vol ser anomenat en totes / i cada una de les llengües […] pura energia creadora, / font ufana de les paraules”(5).
En l’àmbit d’allò vegetal s’ha escrit sobre la saba que puja pel tronc i la lletrada de la figuera. “Lleterada”, val la pena recordar, és un dels mots que es proposen per substituir el castellanisme “correguda”. No podem descartar, per tant, que el poeta volgués induir als oients a la confusió, al doble significat, quan ha dit que “totes les branques vessen lletrada”.
S’ha fet, també, una defensa de l’ullastre. L’autor començava per reconèixer que “[s]omia l’ullastre ser oliver / i somieja l’olivera / fructificar olives farcides d’anxova”, en referència, segurament, a aquest inconformisme malaltís de comparar-nos sempre amb el veinat, que a alguns humans també ens afecta. Després de diagnosticar el problema, però, fa una defensa de l’espècie: “L’ullastre, més divertit / i flexible, fill bord / d’una antiga nissaga de troncs eixorcs, / fent l’ullastre esbrancat / s’expandeix per tots els racons del marge”(6). Finalment, el poeta n’ha defensat el seu fruit, l’olivó. És cert que aquest, a diferència de les olives, no és consumit per les persones perquè té massa poca polpa —sí pels ocells!— però, en canvi, fa un suc lilós “que embruta les lloses / i amb taques aleatòries esquitxa l’empedrat / deixant al terra una constel·lació / de gotes obscures / que, com forats infinits / porten al misteri d’universos / apagats fa milions de segles”.
No només els ullastres amenacen les parets de pedra en sec, també la passió dels homes, que, per altra banda, potser no és tan distinta de l’impuls creador que les ha aixecades; “[a]mb una empesa feim més gran un esbaldrec / de la paret que va aixecar el teu padrí”(7). L’erotisme, entès, com dèiem, com una força que empeny cap a la vida, és pertot. Com una primavera que irromp: “[s]om la natura en zel, feres en flor”(8); o que es resisteix a extingir-se: “pobre ametller ajagut / rels enlaire, / floreix encara”(9)… un dels ponents ha assegurat que escriurà fins que s’acabin les estrelles o fins que ell acabi la tinta.
Hi ha hagut moments en què he pensat per què escrivim. Fan falta tants de poemes? Tants de llibres de poemes? Per què contam tantes vegades el mateix? El desig, el batec, la llavor, les llavors que bateguen, els batecs que germinen, he pensat, “tanmateix, el món funciona igual sense ningú que el conti”. I després he pensat, també, que a dos-cents kilòmetres d’aquí —a Barcelona, carrer Petritxol número 5, a dues passes d’una basílica on un jove va arribar a sant menjant molt poc, curant malalts i convertint un rave en monedes— hi ha una exposició de pintura d’en Rafel Joan. Se diu Vivers. Entrant, a l’endret, hi ha un quadre on veim Sant Salvador, des de baix, però davant noltros hi ha un cel d’aigua, ple de peixos. La mar antiga que omplia es Pla quan no existíem. Pinta hivernacles, hiverneros, tabaqueres, cebes, vivers submergits, potser en aquelles aigües remotes, pinta una avalanxa groga de vinagrella, Oxalis pes-caprae! Oxalis pes-caprae! Intentant fer aquesta crònica, me’n record d’els seus quadres. Crec que me donen una resposta a n’aquests moments de desànim, de pensar: “què hem d’anar a escriure, si, tanmateix”. Quan pinta la mar des de dins, quan pintava Mallorca en ala delta, quan ha pintat muntanyes de fems, o el cel amb fulles, no pens: “per què ha pintat això?”. No sé per què ha pintat això, no sé si hi ha un motiu. Hi veig un món lluminós, com si qualcú l’hagués engolit i infantat, “net i nou”. Vull dir que estic content. Sí, el resum és aquest. Que estic content que això existeixi(10).
(1) Jorge Luis Borges, Arte poética. Seis conferencias
(2) Organitzada per l’Ajuntament de Vilafranca. Producció a càrrec de Maria Estelrich, Gaspar Caballero i Maria Barceló, amb una llarga llista de col·laboradors.
(3) Llucia Serra Serra, Fonaments corcats
(4) Júlia Febrer Bausà, Llum de cendra
(5) Cristina Salom i Ferrer, “El meu cant”
(6) Lluís Maicas, Claper de pedres fogueres
(7) Andreu Matamalas, “Onada de calor”
(8) Joan Antoni Cerrato, “Carn de fulla i foc de riu”
(9) Francisca Grimalt Gelabert
(10) Tomeu Mascaró Barceló
