El grup del Pla de Mallorca Ánimos Parrec publica aquest dilluns vuit de juliol el seu segon disc, que ha titulat En terra s’aturen. Just un any després de la publicació de Cançons velles, cançons urgents, la formació del pla de Mallorca torna amb un disc continuista, que bascula entorn del rock & roll. Tretze cançons que són un relat cru de la Mallorca actual, però contat amb humor, sinceritat i gaudi.
Intenció continuista
Les lletres indaguen en alguns dels temes ja exposats al primer disc. A qüestions com la saturació turística o l’acabament de la pagesia com l’havíem entesa, els fan una osca més profunda. El disc conté un equilibri –musical, líric, d’estat d’ànim– que en propicia l’escolta d’una sola tirada. Les cançons alternen entre optimistes/pessimistes, tranquil·les/mogudes, terrenals/espirituals. Aquesta dualitat o polaritat respon a una mena de recerca d’equilibri constant que és la que els mateixos Ánimos Parrec han perseguit durant tota l’etapa de gestació de l’obra. D’aquesta forma intenten respondre a cada moment i circumstància amb la seva cançó apropiada, defugint de la versió única, dels dogmatismes i de les veritats absolutes.
Les cançons
Mentre cançons com Lament de Beverly Hills fotografien la disrupció que provoca en certs ecosistemes socials l’aparició de nouvinguts estrangers amb alt poder adquisitiu; Sa Pleta Rotja evoca una geografia mental bucòlica que persisteix –potser– encara en algun lloc físic.
Si Brummel i bessons reivindica la forma senzilla d’entendre la vida que tenien els nostres avantpassats, Postal retrata una illa en descomposició social, econòmica i física.
Tanmateix, I sa banda va sonar o Jo vull ballar amb tu són cants a l’esperança i celebracions de la música, l’amistat o l’amor, Egoisme, masoquisme i mort lamenta la pèrdua d’empatia de la societat, i La mar gran és una mena d’elegia que versa sobre un mal atemporal de l’espècie humana: la tendència d’algunes persones a l’autodestrucció.
Expat ridiculitza la figura dels nòmades digitals i Persianes velles critica a ritme de surf-rock les discoteques i la seva fauna.
Amagada enmig del disc hi ha una joia titulada En arribar a Meià, un country-gospel espiritual sobre el retorn i la nostàlgia, amb la participació de Tomeu Penya. En ella podem constatar no només que la seva veu no ha envellit, sinó que es troba en plena forma, i que fa seva –com si fes trenta anys que la canta– una cançó amb aires d’himne religiós.
El disc
El disc l’ha estat enregistrat als estudis de Maria de la Salut “Sa Grava” amb Jordi Álvarez (Big Yuyu) al capdavant. Igual que el seu predecessor l’ha produït i editat la mateixa banda. Hi trobam els estils que ja apareixien al seu primer disc, amb influències que van des de Neil Young o Johnny Cash fins als Ramones o Ilegales, passant per Green Day i Creedence Clearwater Revival.
Per la portada i els grafismes han comptat amb l’artista Rafel Joan, recuperant un original inèdit titulat Maragdes i malaquita.
El presentaran en directe dia vint-i-set de juliol a la Mobofest, al Parc de n’Hereveta de Porreres.