En la secció dels “Referents dels IES Porreres i Sineu” parlam avui amb Bàrbara Móra Pujades (Porreres, 1995). De petita ja tenia clar que d’alguna manera de gran es volia dedicar a tenir cura de les persones. És tècnica de cures auxiliar d’infermeria. Sortí de l’institut amb les idees molt clares de cap on volia dirigir la seva professió. Un grau mitjà li bastà per començar a fer feina, però no s’aturà i va fer un Grau Superior d’imatge per al Diagnòstic i Medicina Nuclear. Actualment fa feina a l’Hospital de Manacor.
– Quins anys vàreu estar a l’IES Porreres?
– Vaig anar al Col·legi Verge de Monti-Sion de Porreres on vaig fer primària i després ja vaig passar a l’institut IES Porreres on vaig estudiar de l’any 2007 al 2010.
– Quin record teniu del pas per l’IES, anècdotes, professorat, companys?
– Del meu pas a l’IES Porreres tinc molts bons records, i anècdotes en podria contar moltes. Varen ser uns anys que mai oblidaré. Vaig conèixer molt bona gent i bons professors, però principalment tinc un record especial d’una professora, Joana Maria Tomàs Cardell, que em va ajudar molt quant als estudis, estava molt damunt jo, m’aconsellava, m’animava, em motivava i va orientar-me sobre cap a on enfocar-me i la veritat que sempre li estaré molt agraïda.
– Quin camí vàreu seguir en acabar l’IES?
– Quan vaig acabar la secundària vaig anar directament a l’acadèmia Fleming a Palma per estudiar el grau mitjà de Tècnic en Cures Auxiliars d’infermeria i al cap de dos mesos de tenir el títol vaig començar a fer feina. Vaig treballar a la Residència de Montuïri, Residència de Felanitx i la Bonanova. Després ja vaig començar amb els hospitals, Son espases, Son Llàtzer i l’hospital de Manacor. Actualment, encara treballo a l’hospital comarcal de Manacor.
– Sabíeu què fer o ser en començar o vos van orientar els anys de l’IES?
– Sí, sabia que em volia ficar dins el món de la sanitat perquè amb la meva manera de ser sabia que m’agradaria tenir cura de les altres persones. Passa que no sabia exactament què, però, com he dit, l’orientació de la professora de l’IES em va ajudar i la veritat que vaig aconseguir el meu objectiu. Però el fet d’acabar un grau mitjà i posar-te a fer feina no vol dir que t’hagis d’aturar d’aprendre i de formar-te. Jo per exemple, quan ja feia feina em varen venir les ganes de seguir estudiant i em vaig treure el Grau Superior d’imatge per al Diagnòstic i Medicina Nuclear.
– De què feis feina? I com és el dia a dia…
– Faig feina a l’hospital de Manacor de TCAE (Tècnic de Cures Auxiliars d’Infermeria). Actualment, estic a planta d’hospitalització de Medicina Interna, Oncologia i Digestiu. Encara que vaig fent substitucions, jo soc molt feliç treballant en l’àmbit hospitalari i com més vaig aprenent més m’agrada aquesta professió.
– La gran majoria de feines són vocacionals, però la vostra ho és especialment, és així?
– De petita deia que volia ser massatgista, m’agradava molt fer massatges i sempre en feia a la meva família, amb la qual cosa jo gaudia i ells encara més (riu). Però amb el pas del temps, vaig descobrir que a mi el que m’agradava era tractar amb les persones, poder-los ajudar, escoltar-los… En aquest sentit, en certa manera també ho he aconseguit perquè a la meva feina, a part de tots els cuidats necessaris, també d’una manera o d’altra la part emocional és important i pots aportar un granet d’arena, per mi em fa sentir molt satisfeta i orgullosa de la meva feina.
– Com duis o vos adaptau a fer torns de dotze hores i sovint de nit?
– Els torns de dotze hores no els canviaria per res del món, a jo especialment m’agraden molt. Encara que pareixi ser mal de dur treballar dotze hores seguides, que a vegades ho és, també comptes amb els dies de descans adequats. Aquests torns de dotze hores ens permet tenir una bona continuïtat de cures amb el pacient durant el dia o la nit i, d’aquesta manera, el pacient té durant tot el dia el mateix equip referent, auxiliar i infermera.
– Ara estau a medicina interna, digestiu i oncologia, però vos agradaria alguna especialització o planta en concret? Per què?
– La veritat que em trobo molt a gust a la planta on estic, però si vos soc franca sempre he tingut l’espineta de treballar a urgències, sempre m’ha fet ganes provar-ho.
– En aquest sentit, Catalina Miralles, ens va expressar el seu desig que pugueu visibilitzar el vostre paper d’infermera en la unitat d’oncologia i el suport que donau a les famílies… com és?
– El nostre rol davant una situació d’un pacient oncològic és principalment oferir-li les cures bàsiques; ajuda per fer la higiene, per menjar, per mobilitzar-se…, amb el cansament i els tractaments sovint perden part de la seva autonomia. També són pacients amb els que establim una relació més estreta per les seves llargues estades i ingressos de repetició. Però per mi, el més important i delicat és el suport emocional i el suport que donem tant el pacient com a la família, és essencial escoltar-los i empatitzar amb ells.