Amb una cama de Sencelles i una de Santa Eugènia, Josep Alorda Roca (Santa Eugènia, 1997) és un d’aquests joves que no es conformen a mirar el dia a dia. No, ell l’immortalitza. Mira aquesta quotidianitat per l’ull de la càmera i en fa cinema. Va estudiar i viure a Ciutat, però se sent taujà. I, de moment, la seva terra ha tengut un fort protagonisme en la seva obra, sigui com a font d’inspiració o com a espai de treball. Acabats els estudis primaris i secundaris optà per estudiar Economia. Només ho va fer un any. Tot i que havia tret bones notes i aprovat tot el curs va veure que a allò li mancava una creativitat que ell volia fer seva. Així què, com diu ell, “vaig fer un canvi radical amb un mes” i es posà a estudiar Comunicació Audiovisual. Alorda ho explica així:
— No tenia ni càmera ni res. Amb el meu mòbil feia coses. Tenia 18 anys i vaig optar per passar-me a comunicació audiovisual. Tampoc sabia què era. No sabia res de periodisme. Vaig optar per estudiar-ho a Palma, perquè trobava que no havia d’anar a Barcelona o Madrid, jo som molt d’aquí i a més volia tenir els contactes aquí.
— Va ser aquí, mentre estudiàveu que vàreu entrar en contacte amb el Reial Mallorca?
— Sí, mentre cursava tercer ja me vaig fer autònom i vaig començar a fer vídeos pel Mallorca, aleshores estava a Segona Divisió B. Però van ser aquells anys en què va fer allò històric de pujar dues vegades. I a mesura que l’equip va pujar, jo també vaig pujar. Així que sense anar-ho a cercar me vaig trobar en un moment que feia els vídeos com a càmera principal del Club, un fet bastant irreal per l’edat que tenia i per l’experiència que tenia.
— Mentrestant acabàveu d’estudiar, no és així?
— Clar, tenia molt bona feina i com aquell que diu encara havia d’acabar la carrera. Així que a l’escola havia de fer el treball de final de grau (TFG), i va ser quan vaig fer el meu primer curtmetratge, La Primavera esvaïda. El vam gravar aquí, a Santa Eugènia. Tenia la padrina que tenia demència, i va venir la pandèmia i vaig pensar amb això, amb la situació de la padrina. Ho vaig basar en el llenguatge cinematogràfic d’en Yasujirō Ozu, una cineasta japonès que m’agrada molt. I va anar molt bé. Ara el podeu veure a la plataforma Filmin. Va ser un curtmetratge del qual en vaig quedar molt content. Després del curtmetratge vaig fer un màster en línia de guió a la Universitat Internacional de la Rioja. Hauria pogut anar a altres escoles, però ja havia fet La Primavera Esvaïda i ja sabia què volia ser com una espècie de cineasta. Però no un cineasta de Hollywood, ni tan sols de Madrid, sabia que aquí podia fer les meves coses i ho volia fer a Mallorca. Pots fer una bona pel·lícula a Mallorca, ara bé, del cine en viuen quatre persones a Espanya. I bé, mentre feia el màster vaig fer un curtmetratge de Guaret. Una història que també comença a Santa Eugènia. Jo feia el videoresum de la Quarterada Teatral i una de les obres va ser Guaret d’en Pedro Mas i na Joana Castells, sobre la història de Damià Huguet. I em va agradar tant, que tot d’una vaig dir, això no ho podem deixar aquí, no ha d’acabar amb el teatre, ho hem d’adaptar al curtmetratge.
— Aquests dies hem sabut que es presentarà a l’Atlàntida Film Fest, un èxit i un reconeixement, no?
— La veritat és que és un curt que està anant molt bé. Fa unes setmanes vam anar al D’A – Festival de Cinema de Barcelona i va funcionar molt bé. A Itàlia també anirem a un festival molt important d’allà, La Guarimba International Film Festival, serà a l’estiu. I ara a l’Atlàntida, així que no puc estar més que content de com està funcionant Guaret.
— Tot això és feina feta. Teniu alguna proposta nova en marxa? En quin moment estau?
— Ara mateix estic fent un curs de direcció a la Mallorca Film School, que això és una cosa molt nova, que és d’MN Studios, que és una productora molt important aquí a Mallorca. Només n’hi ha dues, i aquesta és la que més coses fa aquí. Sobretot de publicitat… fan coses molt potents. Bé, estic fent el curs amb en Marcos Cabotà, que és com el professor supervisor i amb aquest curs feim com un curtmetratge, que és el treball de final de curs i hem fet un curmatratge amb tècnics que també formen part del curs que hi ha de tècnics. I aquest curtmetratge es diu L’home de call vermell. El vam rodar ara fa unes setmanes i mon pare n’és el protagonista. És la història d’un pagès mallorquí que no supera la mort del seu fill. El seu fill es va morir fa 30 anys, ara ell és una persona de 60 anys, i el seu món se va acabar amb la mort del fill. No té recursos, i no és capaç de superar aquella mort. Així el que va fer va ser quedar-se a la seva granja, a viure de manera molt pobra, i és una persona com una persona covarda que no és capaç de sortir d’aquest bucle. Jo crec que és una història que està bastant bé i m’agradaria fer-ne un llargmetratge.
— Com va ser això d’apostar pel vostre pare per fer el paper protagonista?
— Vam anar a veure les localitzacions i jo havia pensat en la finca de mon pare, ubicada a Sencelles i on té un parell d’ovelles i animals. D’aquesta manera la localització no podia ser més autèntica. Bé, vam anar a veure l’espai i, com sempre, mon pare era per allà i va ser en Marcos Cabotà que va dir aquest home és molt autèntic. I sí que ho és, per dir alguna cosa, pensa que té un telèfon mòbil amb tecles, però que, tanmateix, no l’agafa mai. Bé, tenia un actor tancat per fer el paper i a jo em costava molt veure que mon pare havia de ser el protagonista, però al final vaig mirar els diàlegs, en vaig llevar i ho ha fet mon pare. Al final haurà estat un projecte molt familiar i que recordaré sempre. Al final ell se va ficar dins el paper, cosa que no me pensava mai aconseguir i ho va fer molt bé, al rodatge ho va clavar.
— Guaret, L’home de Call Vermell… sembla que seguiu en la línia del poeta de Campos, un altre títol Huguetià…
— Som un fan absolut de l’obra de Damià Huguet i de tota la gent que l’envolta. Tenia altres títols, però aquest nom que empra molt Huguet també em lligava molt amb l’espai, amb el call vermell de la terra on habita el protagonista. Així que me va agradar molt el concepte. Huguet era un home que feia poesia de la terra, de la ruralia, de call vermell. I jo me vaig quedar amb això i vaig dir, ostres, doncs està molt bé aquest concepte, perquè a L’home de call vermell, el protagonista és un home que per no poder superar la mort del seu fill, la mort accidental del seu fill, es refugia a la seva granja i a la seva terra, al call vermell.
— Creieu que el fet d’aconseguir aquesta feina amb el Reial Mallorca us ha donat un coixí econòmic per poder fer aquestes coses que heu volgut?
— Totalment, totalment. Al final, tots els curtmetratges i videoclips, tot això que és més artístic, no és un hobby perquè no puc dir que sigui un hobby ni res, però sí que són projectes personals que no et donen doblers. Això, com a autònom, com a artista, tothom ho coneix que tu has de tenir certs clients per tenir doblers, per poder menjar i després el temps lliure el dediques a altres coses. Però viure de ser cineasta o ser guionista és impossible. És com una feina molt d’ideació i ningú paga aquest concepte d’ideació. Si poses a una factura d’un rodatge que has fet tres hores d’ideació, et diuen què és això que m’has posat 300 euros.
Però sí, amb el Mallorca va començar tot. Això és ver, no ho puc negar perquè amb això ja me vaig poder comprar una càmera, la vaig poder pagar gràcies al Mallorca i és com que a partir del Mallorca també m’han arribat moltes altres coses. He fet feines pel Palma Futsal, pel Palmer Basket Mallorca… hi havia un moment pareixia que només feia coses d’esport, però al final, és un estil que més o manco domin. És molt graciós perquè amb el Mallorca és una feina molt polivalent, un dia has de fer un vídeo d’un fitxatge, que té el seu humor, per exemple allò del Agente Prats, els he fet jo… però després un altre dia has de gravar el banquet dels suplents durant un partit sencer. Així que un dia és una feina molt corporativa i un dia més creativa. Ara, darrerament, me criden només per fer algunes coses més cinematogràfiques, que a mi me va bé perquè és el que més m’agrada fer i és el més divertit.
— Hi ha qui vol vendre el Pla de Mallorca com una petita Toscana. Creieu que el Pla és un lloc cinematogràfic? Val més que no ho sigui per no tenir tant de turisme?
— És complicat. Però no et puc dir que no vull que facin pel·lícules aquí perquè jo les faig i seria molt egoista. D’altra banda, està clar que és un lloc molt guapo per rodar i que està bé, però que s’ha de controlar. No pot passar amb el cine, hi ha una Mallorca Film Comission, cada vegada tenim més produccions internacionals de Netflix i això. S’està gestionant, veurem aquí com ho gestionen perquè si la gestió és la mateixa que s’ha fet amb el turisme, ens haurem equivocat una altra vegada, que segurament serà el que passarà. Però, bé, ja podem anar avisant que és una cosa que s’ha de controlar. La gent, moltes vegades no és conscient que hi ha un impacte ambiental. Quan fas una pel·lícula, però no només un impacte ambiental el càtering que hi ha amb tassons de plàstic, no, no. Hi ha un impacte ambiental que dura molt, molt de temps després d’haver acabat la pel·lícula, després d’haver-se estrenat la pel·lícula. Per exemple, per parlar d’una pel·lícula molt gran podria ser El senyor dels Anells. Hi ha molta cultura d’això i on se va rodar hi ha molta que hi va perquè és el Señor de los Anillos… I això pot passar perfectament a Mallorca. Així que l’impacte ambiental d’una pel·lícula s’ha de calcular. Ara hi ha agents ecologistes que formen part dels rodatges tan grans, precisament per això, per anar alerta. I especialment ho hem de fer aquí, en un indret tan petit que hem de fer que les localitzacions s’han de cuidar molt. Si ens equivocam en una localització, ja no tornen, no ens podem equivocar més. Hem d’anar alerta amb el turisme i hem d’anar alerta amb això. Si un dia arrib a ser un cineasta superconegut m’ho pensaré dues vegades a fer res a Santa Eugènia. Per tant, això és la Mallorca Film Commission qui ho ha de gestionar, perquè el turisme no impacti en les modificacions de les condicions socials i culturals de Mallorca i que no impactin en la societat i que nosaltres puguem fer vida normal. Però bé, veient el que ha passat amb Sóller les darreres setmanes crec que hi ha moltes més coses a canviar.
— Vós que coneixeu, especialment, Santa Eugènia i Sencelles com veieu la situació dels pobles del Pla de Mallorca?
— Jo crec que són molt germans, al final tothom es coneix a les verbenes. Jo, que tenc 27 anys, sempre anava a les verbenes dels pobles dels voltants i sempre érem els mateixos… això sí sempre hi ha un poc de piqué, però després si venia algú de Palma els dels pobles ens agermanam tots. I jo crec que el Pla està molt bé, és un lloc perfecte per estar que no has d’anar a Ciutat per res i que l’únic que voldria és que no féssim més carreteres perquè no s’omplís més de gent. Que puguem continuar mantenint la gent controlada a les zones costaneres, és on més globalització hi ha, on està més degradat i que ens deixin aquí en pau. A Santa Eugènia fa alguns anys que hi ha canvis, que hi ha gent nova, però no és una cosa exagerada, no molesta molt. I el Pla encara és mantén, no sé fins quan, però es manté.
— Teniu projectes de futur dins el cap?
— Sí, ara estic treballant amb la postproducció de L’Home de Call Vermell, però veig, tenc la intuïció que serà una història que pot funcionar bé i, per tant, aniré cap al llargmetratge amb aquesta història. Estic escrivint i en tenir la primera versió del guió del llargmetratge, serà una pel·lícula autoral, no cercam fer una cosa comercial, però m’hauré de moure en cercar finançament… però també pot passar que el curt no interessi tant com jo me pens… i m’hauré equivocat. Però bé, al final tracta temes universals, el dol, la redenció, la resiliència, la salut mental… temes universals on tothom es pot sentir identificat i contar-los des del llenguatge de Mallorca.
— Veig que tant Guaret com ara L’home de Call vermell són unes històries molt d’aquí com així anau a Orient, al Japó, per cercar aquest referent cinematogràfic?
— Sí, és ver, això és molt interessant. Al final són referents que m’agraden molt, però també perquè van un poc amb el mateix llenguatge. Per exemple, Yasujirö Ozu eren temes universals, però amb aquesta perspectiva japonesa, amb aquesta cosa humana de contar històries… Aquests són bons referents, cinema de culte. Agaf els referents que a jo m’agraden i que trob que són el cine que m’agrada contar. Temes universals amb la perspectiva d’aquí i això és la meva idea ser cineasta de Mallorca i no voler partir d’aquí. I el que m’interessa és posar en valor tots els valors culturals i patrimonials de Mallorca, amb històries on qualsevol es pugui identificar. Jo com a cineasta, vull això, que la gent vegi les coses, que vegin que aquí hi ha una altra cara, que no tot és sol i platja, que hi ha gent que viu a l’interior que gaudeix una vida. Que és gent que ha de resistir que ha de lluitar contra la globalització i el turisme de masses que ens ve sense cap classe de sentit. Aquests dies hem llegit la notícia que la gent que ha fet cases il·legals les poden legalitzar i que més endavant les podran utilitzar per a lloguer vacacional. No sé on arribarem.
— També hem vist que sou actiu a xarxes i teniu un projecte que crec que es va poder veure a la darrera Nit de l’Art taujana, no?
— Sí, és una cosa a part que és més per xarxes, tot i que jo odiï les xarxes. Bé, la cosa és que tenia la meva càmera i vaig cercar una manera de poder mostrar que faig feina, que estic actiu, per tenir més clients… i feia fotos fins que un moment vaig decidir que en lloc de fer fotos faria vídeos. I a partir d’aquí m’he posat a gravar coses quotidianes. Anava a fer un passeig i amb el mòbil o la càmera gravava coses, del paisatge, de coses quotidianes, fins que vaig pensar a fer una sèrie, un compactat d’aquests vídeos per fer una sèrie per mostrar. I sí, va ser aquí, a la Nit de l’Art, i vaig presentar això que he titulat L’Art del no res.