El passat cap de setmana va haver-hi llàgrimes al camp de futbol de Maria de la Salut. L’afició, el poble, acomiadava un dels jugadors més estimats dels darrers anys, Mohamed Acharki (Tiztoutine (Nador), 1989). En Moha penja les botes, però no abandona el futbol, no debades és el vicepresident del club. Aquell nin que va arribar a Maria a sis anys amb la seva família provinent del Marroc, avui és un mariando més. Al parlar amb ell, ens transmet la seva estima pel futbol, i ens explica com aquest li ha donat tot gràcies a l’ajuda dels veïns. Ara ell, es vol agafar un temps de descans, però el seu cap només pensa com tornar tot el que li ha donat Maria i la seva gent ajudant els infants a practicar l’esport que l’ha fet ser un veí més de la vila del Pla. Hem parlat amb aquell infant que pintava les retxes del camp i arreplegava les pedres de dins el camp… i que ara és el vicepresident del club.
— La vostra família va venir del Marroc, arribareu directament a Maria de la Salut?
— Sí, venguérem aquí. Primer havia vengut el meu pare i més tard vam venir la resta de la família, la meva mare i els quatre germans. Jo tenia sis anys i ja vaig començar a escola aquí. Va ser amb els amics de l’escola que vaig descobrir el futbol. Jo no hi havia jugat mai i de llavors ençà ja no ho he deixat mai. Fins a la categoria de cadet vaig jugar aquí a Maria, després vaig anar a Santa Margalida dos anys, més tard, Petra, Sineu, Sant Llorenç. Amb aquests equips, especialment a Petra i Sineu he passat els millors anys jugant a futbol. D’aquí d’aquests trenta anys de jugar a futbol també han sortit moltes i bones amistats. Arreu de Mallorca tenc amics i coneguts. És el meu hobby i és el més divertit que he fet a la vida.
— El futbol va ser una manera d’integrar-vos, de ser un més a Maria?
— Sí. La veritat és que el poble de Maria m’ha tractat en tot moment com un mariando més. De fet, el 2002 els meus pares es traslladaren a viure a Muro i vaig anar allà amb ells, però jo cada dia era a Maria. De fet, quan me diuen d’on ets? Jo dic de Maria. I crec que la gent del poble també me veu com un veí més. El futbol ha estat la meva vida, ja només com a jugador també com a entrenador. És una manera de tornar al poble de Maria i la seva gent tot el que m’ha donat. El futbol és la meva passió. M’aïlla de tots els problemes i me dona energia. Crec que som el millor exemple d’integració. No crec que hi hagi ningú més integrat que jo. Això depèn molt de la força de voluntat de cada un. La integració és la força de voluntat. Els meus germans grans o un cosí meu només volen estar amb els seus paisans d’origen marroquí. I jo tot el contrari, els meus millors amics són d’aquí.
— També formau part de la directiva del club, no és així?
— La directiva de fa quatre anys se’n volia anar, i jo vaig ser una de les primes persones que ho va saber i vaig agafar en Pedro Llabrés, que avui és el president i sempre m’ho recorda: gràcies a tu vaig agafar el Mariense. Jo li vaig dir ben clar que si no ho agafaven els joves el futbol desapareixia de Maria, i li vaig dir: trob que has de ser el president, jo seré el teu segon i t’ajudaré en tot. Així ho férem i avui en dia continuam així, i la veritat és que tot el poble ens ho ha agraït molt, molt. Tant els pares que tenen els nins al futbol avui en dia, com altres persones del poble. Jo també sempre hi som. Un pare que té qualsevol problema, me telefona i jo responc, ara això, ara unes calces i venc a obrir l’oficina del camp o el que faci falta. Els pares m’ho agraeixen molt aquesta tasca i tant ells com els nins me tenen una estimació impressionant.
— El passat cap de setmana vós acomiadareu del futbol. Va ser difícil penjar les botes després de més de trenta anys?
— Vaig estar dos dies sense dormir. Però havia d’arribar aquest moment i fa poc me van agredir enmig del camp i ja va ser on vaig dir, tenc altres prioritats, la feina, la família. He posat el futbol a un costat. Em van fer un gran reconeixement. Vam plorar. La meva mare també es va emocionar. El meu pare i la meva mare van veure l’efecte i l’estima que me té la gent de Maria. Els hi ha sabut greu que deixi el futbol, però també ha estat una felicitat per ells, era un passar pena. Els meus pares estan molt contents de jo perquè veuen que mai m’he ficat en problemes. Som empeltat mariando!
— També teniu la vostra empresa, com va la feina de pintor?
— El fet de muntar la meva empresa, fer-me pintor per compte propi també ha suposat un afiançament dins Maria. Des del moment que la gent del poble ho va saber són molts els que m’han donat feina. N’estic molt content.
— La vostra vida gira entorn del futbol, però els inicis no degueren ser fàcils…
— De fet, quan jo era infantil, va venir a cercar-me amb Toni Font, de Santa Margalida, que és entrenador del Murense, i que també me va entrenar tres anys a Petra. Idò en Toni va venir a cercar-me a ca nostra per anar a jugar a Santa Margalida. Jo li vaig dir que tenia un problema, els meus pares no es podien fer càrrec d’acompanyar-me i venir-me a cercar, així que ell va firmar un paper en el qual es comprometia en venir-me a cercar i tornar-me a ca nostra. A més també record que em va dir que si fitxava me compraria la Play 1. La me va regalar. Aquest record el tendré tota la vida. Al final aquestes amistats et marquen per tota la vida. Per exemple en Martí Mas “Gorrió”, és el meu pare, el meu germà gran… qualsevol problema que tenc agaf el telèfon… és el meu germà gran. També en Martí, quan m’entrenava de benjamí, venia a cercar-me a ca nostra i em duia a ca seva, que ell vivia amb els seus pares i sa mare, madò Francisca, em preparava el tassó de llet i després partíem a jugar a futbol. Sempre ho recordaré això de madò Francisca. Saps que n’he viscudes d’històries i totes m’han tractat molt bé.
— I ara sou vós el que transmeteu aquest tracte als infants de Maria, no?
— Sí, sí, sí, és així, és així. Per això, un dels quals motius, d’agafar el Mariense va ser per aquest motiu, per jo poder tornar el que el futbol el club m’ha donat. Has de pensar que sempre vaig jugar sense pagar la quota, els meus pares no ho podien pagar… i això m’ha inspirat a tornar a poc a poc tot el que el poble de Maria i el futbol m’ha donat.