En Joan Barceló Prohens de sa Mata (Montuïri, 1943) és una institució, un símbol, dins l’atletisme insular. Es va posar a córrer ja granat, però de llavors ençà no hi ha hagut cap any que no hagi guanyat trofeus de cap a cap d’any. No duu el compte de les vegades que ha estat campió de les Balears en les seves categories. Tampoc sap quantes medalles o trofeus té a ca seva. En Joan ha forjat una nissaga d’atletes, i d’aquells que corren per arribar davant. Joan i Esteve Barceló Cerdà són dos germans que durant molts d’anys han copat els primers llocs de l’atletisme illenc. Ara, en Joan pare, ja parla amb orgull del seu net Joan, que també comença a penjar-se medalles. En Joan de sa Mata, en referència a la finca de la Mata escrita als peus del puig de Randa, fa poc ha tornat a pujar dalt del podi per proclamar-se campió de les Balears de la milla Màster 80. Ell assegura que “no té molt de mèrit a vuitanta anys ja som pocs els que correm”, però no veu que el mèrit rau en el fet de córrer a vuitanta anys!
— Joan, enhorabona!
— Gràcies. No té molt de mèrit, ja som poquets els que correm a aquesta categoria. I jo podria anar més escapat, però el metge em detectà arrítmies i no ho vull provar. El metge me va dir, no t’aturis de córrer, tu mateix sabràs el que pots donar. Ara estic amb les pulsacions un poc altes, jo en repòs estava a menys de 50 pulsacions, ara ja estic a setanta o vuitanta. Així que podria provar de fer més via, però preferesc no provar-ho.
L’atletisme, per jo, és un dels esports més sans que hi ha
— Vàreu començar a córrer ja de gran, no?
— Sí. I ara ja ho volia deixar fer, però amb els nets me fa una golada. Una persona que ha corregut tants d’anys li estira. L’atletisme, per jo, és un dels esports més sans que hi ha. No hi ha doblers pel mig. Al futbol o a les bicicletes és molt diferent, són esports que no m’agraden. A l’atletisme fregues involuntàriament a un corredor i ja li demanes perdó un parell de pics i això no existeix a altres esports, més aviat el contrari. Però sí, vaig començar a córrer per culpa del meu fill major. Ell va començar a córrer amb els jocs escolars, amb el trull que duia en Biel Gomila Canet i jo el duia a l’entrenament. Allà veia pardalots de la meva edat que corrien i vaig dir i això jo també ho podria fer. Així que a 39 anys vaig fer la meva primera carrera a Llucmajor. Era el Quadrat, crec recordar que era de cinc kilòmetres. Als dos i mig ja només frisava que s’acabàs!
— I després s’hi afegí el fill petit, n’Esteve…
— Així és. Jo vaig ser el segon de la família que es va posar a córrer. Això era a principis dels anys vuitanta. Aleshores per jo els diumenges eren sagrats per anar a caçar. Però vaig veure que si el meu fill volia practicar aquest esport, i la veritat que li anava bé, era jo qui l’havia d’acompanyar a les carreres. Així que sempre el vaig acompanyar i n’Esteve ja va créixer, diguem dins aquest món. Record que a més dels meus dos fills m’enduia dues nines de Montuïri a les carreres i durant molt de temps la gent es va pensar que també eren filles nostres.
— Sou un home de geni. El vós heu espassat corrent?
— Ha, ha, ha. Sí, tenc geni, tenc molt de geni, però estic molt alerta a fer o a dir segons que. Però sí el fet de córrer és una manera de treure aquest geni, les persones hem de tenir qualque via d’escapament. Per exemple els dos fills són molt diferents, en Joan és trempat i tranquil, en canvi, n’Esteve, té aquest geni meu. Això també ha fet que ell quan fica la banya en una cosa vol arribar al fons, al màxim. Hi crec que ho ha demostrat tant amb l’atletisme com amb la caça de perdiu en reclam, per exemple.
— Com veis l’evolució de l’atletisme dels vostres inicia a ara?
— No crec que hagi canviat tant. Això sí, el material, l’organització la preparació no és la mateixa d’altre temps. Jo he corregut tants d’anys pel gust que he passat. Gastava doblers darrere l’atletisme. Aleshores, en aquell temps no pagàvem gaire. Però més enllà d’això és la salut que et dona córrer. No agafes quilos, et trobes bé físicament i si ho deixes després ho enyores. Un dels canvis que crec que hi ha hagut també va ser l’augment de corredors, jo crec que fins a la pandèmia va anar en augment.
Tenc més de 1.500 trofeus, i pensa, els tenc dins una habitació on abans hi teníem les garroves.
— Sabeu els títols que teniu? Per exemple de campionats de les Balears?
— No!, no ho sé. Jo crec que més de 20 segur, que va molts més… posa quatre o cinc cada any. I qualque campionat d’Espanya. El que tenc molt, molt, molt són trofeus. La gent diu, hi pot ser que amb tants de trofeus t’hi posassis a quaranta anys? Idò sí, a trenta-nou anys me vaig posar el xandall i vaig començar a córrer amb la capsa de tabac dins la butxaca. Quan me van veure amb el xandall, em van dir: lleva’t això que així no pots córrer. Però sí, crec que carreres generals, que hagi fet campió de totes les categories crec que només n’he guanyat tres o quatre. Ara bé, a la meva categoria, que això va per edats de cinc en cinc anys, es pot dir que si faig 60 carreres a l’any, d’aquestes no n’hi havia quatre o cinc en les que no guanyàs trofeu. Per tant, de quaranta a setanta-cinc anys a una mitja de 50 trofeus a l’any, així que posem trenta anys i ens surten 1.500 trofeus. En tenc més de 1.500, i pensa, els tenc dins una habitació on abans hi teníem les garroves. Molts són de llauna, avui en dia es donen trofeus més útils. Els que eren de ceràmica els tenim per decorar. Moltes vegades ho dic… just voldria tenir els doblers que han costat.
— Veig que éreu fumador. Com era això de córrer i fumar?
— Sí, era fumador. El meu pare era d’aquells fumadors empedreïts i record que de jove la societat et duia a fumar, feia més home. Bé, res quan em vaig posar a córrer els altres me van començar a dir que córrer i fumar no eren amics. Però jo corria i no notava que fumar em perjudicàs. Deixar de fumar és una decisió que ha de prendre un mateix. Així que un dia ho vaig deixar i havia estat set anys sense fumar-ne cap… i després encara m’hi vaig tornar a enganxar. I posteriorment vaig estar set anys més, fent una cosa que tothom em deia que era molt difícil, fumar tres cigars al dia, matí migdia i vespre. Fins que un any vaig decidir fer la Quaresma de no fumar. Una cosa que mon pare solia fer cada any. Què va passar?, que quan vaig voler començar els quaranta dies de la Quaresma ja havien començat. Així que vaig prendre la determinació de deixar de fumar el dia de Pasqua. Ara ja deu fer més de deu anys que no he fumat. Això sí, sempre que he deixat de fumar ho he fet amb la capsa de tabac a damunt. Crec que això és cosa de la mentalitat, no és el mateix tu no fumar per no tenir-ne que tenir-ne i no voler fumar, en aquest segon cas et sents amb més força de comandar de tu mateix.
— Tot i fumar també heu fet maratons, no?
— Sí, he fet sis maratons. Mitges en feia moltes, en feia quatre o cinc cada any. Ara maratons només en vaig fer sis. I vaig aconseguir baixar de les tres hores. Crec que va ser a la marató de Múnic del 1987, tenia 43 o 44 anys. Vam anar fins a Barcelona amb barco i després cap allà amb autobús, hi havia un company que tenia por als avions i ho férem així. Vaig assolir fer la marató en dues hores i cinquanta-sis minuts. Això ja és començar a córrer a l’edat que tenia!!! I la darrera marató que vaig fer, no havia entrenat, entrenava poc, no tenia temps, i me vaig prometre no fer-ne d’altre si no l’entrenava així com toca… no n’he fet d’altre. El mateix me va passar amb les carreres de muntanya, ho vaig provar i en vaig fer algunes, però també les has de poder entrenar, així que ho vaig deixar fer.
— Què triau fer primer a una carrera o una bona caçada?
— M’agrada molt caçar, molt. Però mai no ho he mesclat molt. Quan vaig tenir l’obligació de dur els nins a les carreres ja no pensava amb caçar. Això sí sempre he fet feina per fora vila, ovelles, al principi que vaig començar a fer feina a l’aeroport encara teníem les vaques… sí, la caça de la perdiu amb reclam m’ha atret.