Hi ha productes locals que són intangibles. Persones, personatges, paisatges i també oficis poden representar un poble, una manera de ser i de fer. La dedicació, la voluntat de servei, no es pot tocar amb les mans perquè està fet d’un material com és el temps dels altres i, com tot el que no ens ateny, és eteri.
“Sempre hi havies de ser, sempre hi havies de ser… i ara t’adones que t’ha passat la vida…”. Així acaba la xerrada amb un emocionat Toni Verger (Montuïri, 1957) de Grues Verger de Porreres, jubilat ara fa un any després de tota una vida dedicada a traginar amb la grua per tota l’illa. Tot començà amb Gruas Llaneras Mora, l’empresa del seu sogre de qui agafà el testimoni. “Un temps quan a qualsevol lloc deies ´grues´ la gent pensava en Porreres perquè hi havia gruetes, però grues grosses només érem noltros i una empresa de Palma i les nostres sempre han duit Porreres escrit ben gros”, explica.
A banda de l’assistència en carretera, també col·laborava amb l’Ajuntament. “Els dies de festa sempre havies d’estar de guàrdia aquí. Si hi havia carreres de bicicleta havies de fer el circuit prèviament per si hi havia cotxes aparcats, el dia dels Reis, el mateix… tot el que eren festes que són de família idò noltros hi havíem de ser i clar, això significa que tu no pots estar amb la teva família, però així és aquesta feina”.
Parlar amb Toni Verger és parlar de carreteres, de grues, de motors i de cotxes. “Jo venia de Montuïri a fer feina a sa Seat amb en Climent Mora i al taller hi havia en Jaume Mora, en Toni Martí i Agustí Grau. Després vaig començar a les grues perquè festejava la filla de l’amo i ja no em vaig moure d’aquí” conta. Parla d’aquell primer camió Barreiros del característic color taronja i de com anà ampliant la flota.
La feina, els anys a la carretera, li han gravat un mapa de records amargs: “Et puc dir a cada lloc de qualsevol carretera per on pas qui va tenir l’accident”. I deixa clar que mai no s’hi posa call: “Com ho vivia? Quan hi ets havies d’ajudar sobretot quan hi havia els soldadets. No hi havia ningú més. Els havies de posar una mà i en el moment tot et va bé perquè fas feina i no penses massa, només vols ajudar, però després no ho oblides mai. Jo et podria contar aquí aquell i allà aquell altre… me’n record de quasi tota la gent… això no ho oblides”.
La seva filla, Damiana Verger, recorda bé les absències obligades de son pare forçat per la feina i també alguns detalls de la tasca que feia. “Jo record que a vegades quan tornava de la feina si em deia ‘he arribat jo abans que l’ambulància’, jo ja no volia sentir res pus”.
Els soldadets de la Creu Roja feien el que podien però crec que en varen fotre més d’un sense voler
Quan parla dels soldadets es refereix als joves de la Creu Roja que feien el servei militar en el lloc d’assistència a carretera que està ubicat a la rotonda d’es Revolt de Montuïri. “Sempre recordaré els inicis de l’auxili quan el tema dels ferits ho feien els soldadets. Duien l’ambulància i la llitera i els utensilis. Ells feien tot el que podien i més, però crec que en varen fotre més d’un sense voler. Perquè no hi havia el que hi ha ara. Avui estabilitzen el ferit dins l’ambulància i quan arriba a l’hospital amb l’UVI ja no s’adona de res. Aleshores era un desastre. A vegades s’enduen els ferits mostrant un mocador blanc per la finestra. Ha evolucionat molt. Va començar amb les ambulàncies que eren els Seat 1500 que ja pareixia com un cotxe fúnebre, només hi cabia la llitera, no hi cabia res més. Després varen començar les més grosses, metges i ara l’UVI mòbil. Ara com aquell que diu, pràcticament a un accident no et dic que l’operin dins l’UVI però quasi”.
En situacions límits, en Toni aportava solucions. Conta orgullós algunes de les intervencions més arriscades i complicades en carretera. “Noltros fèiem de tot i ens dedicàvem a camions i autocars grossos. A l’accident d’un ‘aparato’ d’aquests tan grossos hi ha molt de mal. Record un autocar que va tombar a la carretera vella de Llucmajor. A l’entada de Portocristo un altre… va ser sonat perquè els hi faltava gent que no trobaven i clar, no hi havia les grues que hi ha ara ni els mitjans. Ara telefones i dius que hi ha un accident i ve Guàrdia Civil, bombers, grues, ambulàncies… amb una telefonada ve tot… Per aleshores no i amb la grua vàrem haver d’entrar per dins el tros per alçar l’autocar per veure si hi havia ningú davall… imagina’t la situació… és molt dur”.
Però una cosa vull dir “aquí tenim bons xòfers comparats amb la península on quan es peguen una bufetada hi ha desastres. Aquí les carreteres són ben fotudes. Una ruta turística és bona de fer, però quan t’envien a muntanya… Sa Calobra o per la Serra, no són bromes, n’han de saber”. I en aquest punt conta una gesta que no oblida: “Jo de sa Calobra he pujat un autocar fins a Palma amb la grua aixecat de davant. Va tenir un accident i va rompre el tren davanter. El vàrem haver de fermar i aixecar de davant i des de sa Calobra fins a Palma. N’hi ha que no ho creuen. Érem dues grues, jo la duai aixecada i l’altra la feia voltar i així fins a Palma”.
RAL·LI DES PLA
Montuïrer de naixement i porrerenc d’adopció, Toni Verger, coneix la idiosincràsia de dos pobles que arrosseguen una rivalitat històrica. “Jo venia de Montuïri que és poble de cotxes i Porreres és de motos, és un poble motero“.
De la seva afició als cotxes s’emociona quan recorda el seu amic coral i company de fatigues automobilístiques, el ja desaparegut Tomeu Verger de Can Gelat. Amb ell varen idear l’any 1984 l’únic ral·li de la comarca, el Rallye des Pla.
“A Montuïri abans es feien gimcanes de cotxes. Fins i tot es feia una diada dins el camp de futbol. I era un dels pocs pobles que ho feien a això. Ara ho dius i no t’ho creuen això del camp de futbol”, explica.
Quant al naixement de la cursa de la comarca recorda que “parlant amb en Tomeu vàrem pensar d’organitzar un ral·li. Ens posàrem en contacte amb l’escuderia Drac i vàrem fer el primer ral·li des Pla“. Rememora que “vàrem comprar un cotxe per participar-hi. Era un Seat 124 1.800 cc preparat a Barcelona. Era un avió en aquell temps”.
La cursa comarcal feia Sencelles-Pina-Algaida-Randa-Gràcia per la zona de Llucmajor. “Abans tots es feien nocturns, partia l’horabaixa i acabava de matinada. Hi participà molta gent. Es varen fer quatre edicions. L’organitzava l’Ajuntament de Montuïri i en Tomeu i jo érem els únics participants del poble. Ja ho pots veure, quan vàrem sortir pareixia que érem famosos, tot el poble ens aclamava i animava”.
Ara, jubilat, lluny de veure els toros des de la barrera, continua, com pot, ben actiu participant amb el seu fill a clàssics al ral·li de regularitat. “Sempre hem anat de cotxos, el fill va de cotxes i els dos netets també… amics meus hi participen. Un ral·li és com una família. Fins i tot quan ja no corria hi anàvem de col·laboració amb la grua per prestar servei si feia falta”.
A banda de participar en els ral·lis, amb el seu fill Miquel també varen fer feina plegats a les grues. De fet, ell havia de ser el relleu generacional. “Però una lesió laboral a l’espatlla li impedí seguir i no va poder continuar al capdavant del negoci familiar perquè no podia conduir tantes hores”, explica en Toni qui va haver de traspassar l’empresa.
Ara ja jubilat i fent balanç, dona importància al fet que aquest estiu ha pogut anar a la platja de la Colònia de Sant Jordi a gaudir amb la neta. No hi havia pogut tornar des que era pare primerenc a la platja. “Encara record quan estrenàrem el primer mòbil que hi va haver. Anàrem a la platja i era arribar i posar les tovalloles i muntar-ho tot que sonà i vàrem haver d’aplegar i partir cap a fer feina”, conta Juana Oliver, la seva dona. El passat dia 16 d’agost, dia de Sant Roc, en Toni va poder assistir per primera vegada a la seva vida a la festa d’aniversari de la seva filla Damiana. Mai no havia pogut abans perquè sempre havia de ser a la feina.
