Historiadora de l’Art, cuinera, amant de tot el que envolta la gastronomia i també animalera, ara fa feina de tècnica de cultura al Consell de Mallorca. Caterina Gelabert Perelló (Llubí,1975) de Can Coramet i de Ca na Pericona, ens parla de la seva passió de tot el que envolta els fogons, de les receptes que podeu trobar a www.taulaposada.com, el seu bloc que va néixer com una afició i amb el qual es convertí en cuinera professional.
-A quin punt decidiu obrir taulaposada.com i com evoluciona fins a poder-vos dedicar al món de la cuina?
-Vaig quedar a l’atur i com que sempre he estat inquieta vaig decidir començar a fer el bloc per recopilar les receptes que m’havia donat ma mare que eren seves o coses que jo havia anat fent quan vivia de manera independent a pisos o compartint pisos. Trobava que el bloc era una bona manera de guardar aquestes receptes i era un moment que hi havia molta efervescència dels blocs de cuina i jo vaig començar el meu. Va anar evolucionant i em varen anar coneixent i això al final em va donar feina, em varen sortir coses relacionades amb el món de la cuina i la gastronomia. Vaig començar a fer feines a restaurants. Primer a un càtering amb Magdalena Perelló (actual batlessa de Llubí) i després al bar-cafeteria Siset a Palma. Després em varen oferir feina a s’Àngel a Inca i a Palma. Però la veritat que el ritme de feina de la cuina no era compaginable amb el tipus de vida que volia dur perquè tot el meu entorn du un altre rítme de vida i ho vaig deixar. I a partir d’aquest moment em vaig posar d’autònoma i vaig començar a fer de cuinera a domicili. Tenia clients i és una feina que m’encantava. M’agradava molt, però té un problema i és que té molts de pics de feina. Hi ha uns mesos que fas molta feina, però n’hi ha d’altres que no en fas gens. El màxim era per Nadal fins a Cap d’Any i reis i després fins a febrer o març o pasqua la gent no gasta res amb això que és normal després de festes. Aquests mesos havia de fer de formigueta i el que guanyava pel desembre m’havia de bastar fins al mes de març. I anava aguantant perquè m’agradava, però quan em varen oferir la feina de tècnica de Cultura al Consell no m’ho vaig pensar ni un moment.
-I teniu formació de cuinera o sou autodidacta?
-Vaig fer cosetes petites de formació tipus tallers, etc. Però formació tipus grau no. Bàsicament som autodidacta. Mon pare i ma mare cuinen molt bé. A casa nostra hi ha tradició de cuina. El meu tio, Biel Frontera, va escriure el Llibre d’usos del Pla de Mallorca… és a dir, hi ha tradició de cuina a casa nostra, sempre m’ha agradat molt veure cuinar, m’ha entrat molt i si em diuen una recepta tot d’una em queda… amb això sí que tenc certa pipella. Si em dius els ingredients o ho veig fer, t’ho podré fer. Crec que la cosa important és que m’ha agradat sempre.
-I del temps que feieu menjar a domicili, què en recordau, com valorau aquesta etapa? Hi degué haver alguna anècdota?
-Fer feina de cuinera a domicili és molt agradable perquè tu fas feina pel plaer dels altres i això sempre és gratificant i sobretot si veus que els altres passen gust. I, llevat que em diguessin mentides, sempre vaig tenir bones experiències. Tu estàs a ca els altres i t’acullen com una més encara que no estiguis a taula, que no hi vols estar tampoc, però pareix que estàs dins la família fora estar-hi i fas la teva feina amb una altra velocitat que no és la mateixa que la d’una cuina d’un restaurant.
-I la majoria de clients d’on eren?
-Tenia contactes de gent a través d’amistats i després s’ho diuen uns als altres i et venen a cercar. Al final el boca a boca és la millor propaganda. Després de mica en mica es fa una cadena. Era un ambient molt familiar. A mi no em venia gent de Son Vida, per posar un exemple. Sempre hi havia un enllaç o un contacte. Després també tenia un cosí meu que tenia un habitatge vacacional i també anava a cuinar pels estrangers i hi anava i els feia cuina mallorquina. També tenc uns clients fitxes que són una gent de Madrid que tenen casa a Llubí que quan venien volien algú que els cuinés. I anava a cuinar a casa seva. I això per exemple era molt agraït perquè és una gent que passa molt de gust de menjar. Per exemple, a uns anglesos del vacacional els agradaven molt les albergínies farcides perquè per ells era més exòtic. Com a anècdota record que als de Madrid la primera vegada no ens coneixíem i els vaig enviar un llistat de plats que els podria fer i ens vàrem posar d’acord. Quan vaig arribar allà em varen dir que havien pensat que podrien dinar de llom amb col i a casa nostra no n’havíem fet mai de llom amb col. Jo no n’havia cuinat mai. I jo d’amagat vaig cercar la recepta amb el mòbil i els hi vaig fer i els hi va encantar. El darrer dia quan ja ens acomiadàvem els hi vaig dir “vos he de dir una cosa: mai havia fet llom amb col”.
-De tot el que cuinau i dels que vos agrada més menjar, quins són els vostres plats preferits?
-Dels que m’agrada molt fer hi ha l’annera amb olives trencades. És una recepta que li tenc molta estima perquè la em va passar una tia meva, Martina Frontera Gelabert, que ja es va morir que havia estat cuinera de la possessió de Vinagrella. Era una recepta que feien allà i m’agrada molt fer perquè a més em recorda a ella. És una recepta que em sent molt familiar. És de cuina mallorquina i a llibres antics l’he vista versionada no amb ànnera però amb altres carns. I el que a mi m’agrada molt, però jo no la cuin perquè ho fan mon pare i ma mare, és el bullit d’ossos, m’encanta. El tumbet també m’agrada molt. Són dos plats senzills, que necessiten amor a l’hora de fer-los perquè volen temps i que m’agrada menjar-ne dues vegades quan és la temporada i ja està perquè sinó per ventura no m’agradarien tant.
-I de les receptes que hageu pogut recuperar, quina vos ha cridat l’atenció, sorprès o sigui una raresa que no es fa als restaurants?
-L’annera amb olives trencades per exemple no es fa. Et podria dir que moltes o quasi totes les que public ja no es fan.
-Per quin motiu creis que ja no es fan?
-A vegades és perquè el nom o el plat s’ha transformat amb un altre o directament s’ha deixat de fer perquè hi ha modes a la cuina. Així com fa dos anys per exemple tot eren Cebiches, ara es deixen de fer. Hi havia modes que venien de fora i les cases senyorials les duen dels seus viatges aquí i les feien. Després les passaven d’una cuina a una altra entre cases de senyors o perquè les cuineres anaven rotant. Després es deixaven de fer. Que a mi m’hagin agradat n’hi ha moltes. Per exemple tots els aguiats m’han agradat molt. La pixotera m’agrada molt també. És un aguiat de carn amb peres, pomes, prunes, albercocs, ciurons… és per l’estil d’uns escaldums i du el nom del recipient de fang que es diu pixotera perque se sembla a un orinal. L’altre és el salmí que ve d’una recepta francesa. El capó farcit a lo rei en Jaume també m’agrada molt. Està farcit de moniato, ametlla, un poc de sobrassada. N’hi ha moltes… no agaf més estima a una recepta a una altra, n’hi ha que t’he de ser sincera, no les torn a fer mai més perquè amb el dia a dia no tenc temps. I de dolços hi ha el dolç antic de Nadal que trob que està molt bé que és un torró que es fa dins una pell de porc com si fos un camaiot i que s’ha d’enfornar i s’ha de menjar tot d’una perquè és molt especial entre la part dolça i la pell que ha de ser cruixent.
-Què opinau de la cuina contemporània?
-A mi m’agrada molt provar coses i també hi ha coses que no m’agraden com per exemple els llegums, els fideus o les sopes. De tot lo altre m’agrada provar de tot. No provaria serps o insectes, això no. Tota la part experimental de la cuina m’agrada molt. Jo no ho puc fer perquè no tenc tècnica però m’encanta. M’agrada la part estètica del plat. Però a vegades arriben a pecar d’experimentar amb tants d’ingredients que arriba un moment que no saps què estàs menjant. Al cap i a la fi, el que més valor de la cuina actual és que es cuini bé el producte. Que estigui ben cuinat i que sigui de qualitat. No fa falta que estigui experimentat o que hi facin floritures. Si és un bon producte i està ben tractat, m’agrada molt. La cuina no s’ha d’oblidar mai de la base que és el que hi ha hagut fins ara i que hi hagi cuiners que la revisitin i la reinterpretin això m’agrada molt. Un exemple és en Miquel Gelabert de Manacor que ho fa a Can March.
-Què en pensau de boom que sembla que hi ha de cuina asiàtica?
-Crec que a vegades necessitam explorar i que el nostre paladar es reeduqui i provi coses noves perquè no et cansis amb el que hi ha. Els cuiners o cuineres necessiten a cada punt treure novetats per ells poder experimentar. A mi m’encanta la cuina asiàtica. Està maldir-ho però no m’agraden els fideus i m’encanta el ramen. Pot semblar esnob, però és així i li dic a ma mare i es posa els pèls de punta perquè ella fa uns fideus boníssims però a mi no m’agraden de cap de les maneres.
-Anem a Llubí, s’hi menja bé?
-Ara em poses en un compromís… Per jo, com a lloc de referència el Daica. És on es menja millor qualitat preu. Na Cati cuina superbé, en David t’atén beníssim. És un restaurant on disfrutes sempre. És un lloc on personalment sempre trob que ella evoluciona, no s’estanca, i si té un plat repetit perquè és el seu plat estrella sempre és bo. Aquí sempre passes gust. En pla més experimental, es Brut. El dia a dia, hi ha l’Acústic que hi ha la carta habitual, però sempre et fan suggeriments que estan molt bé. I si vols menjar un variat has d’anar a Ca ses Menescales.
-A moltes places dels pobles del Pla de Mallorca estan desapareixent les pissarres que ofereixen menjar d’aquí. Com valorau aquest camí cap a una cuina no tan nostrada?
-Jo crec que la cuina mallorquina s’ha com a encaixonat molt. Pareix que de cuina mallorquina només hi ha frit, els plats que formen part del variat, porcella, me rostit, tot rostit… I la cuina mallorquina és molt rica, molt variada i hi ha molts de plats que potser s’hagin deixat de fer perquè són molt complicats o perquè formaven part d’una moda, però els pots anar a cercar i els pots tornar a fer. No és tan complicat. Aquestes etiquetes com ara la de “cuina mallorquina” a mi no m’agraden gaire. Frit mallorquí, per exemple, el frit de porc també és mallorquí com el frit de me. Peix a la mallorquina n’hi ha molts. Als restaurants s’han encaixonat molt amb uns plats quan abans se’n feien més de plats que podríem dir mallorquins, hi havia més varietat.
-De què feis feina i com vos definirieu?
-Quan feia de cuinera ho tenia molt clar que era cuinera. Ara som tècnica de cultura. Ara visc la cuina com a afició i això m’agrada molt. em dona molta tranquil·litat perquè abans era un altre tipus de pressió. Sona fatal perquè la veritat que quan estava d’autònoma m’agradava molt la feina, però hi havia aquest punt d’estar dos mesos sense quasi tenir feina i aguantava com podia. No sé com em definiria perquè a la meva vida peg bots i vaig d’un lloc a l’altre. El bloc continuarà. Hi ha hagut anys que quasi no he publicat i ara gràcies a la meva col·laboració a l’ARA Balears li puc donar més continuïtat perquè les que public primer al diari després les penjo al bloc. No tenc pretensions amb el bloc. Ara no hi ha aquesta efervescència dels blocs de cuina, però quasi tots han desaparegut. Han anat a les xarxes socials on jo crec que no és tan pràctic.
-Què trobau de la moda dels tiktokers que van a menjar de franc o cobren per fer bones crítiques?
-Trob que avui qualsevol es diu influencer. A molts els paguen i els conviden. El Tripadvisor jo el mir i molta gent el mira, però no et pots acabar de fiar perquè qualsevol et pot fer mal. T’has de fiar un poc del teu gust perquè hi ha massa gent que opina i els restaurants van bojos darrere. El Tripadvisor ja hi era quan jo feia feina i l’amo anava loco darrere el que sortia i això els fa mal. Però a vegades segons quina crítica serveix per millorar si per exemple un cambrer t’ha tractat malament, però en general pels treballadors és una pressió important que abans no hi era. Abans no hi havia aquesta pressió tan forta de les opinions dels altres i ara sí.