Aquesta setmana tenim una nova entrevista de Rafel Perelló. Aquest manacorí fa anys que tresca tota l’illa amb una feina de formigueta entrevistant tota quanta persona major es troba. Algunes d’aquestes entrevistes fa anys que estan fetes, i pot ser que en alguna de les que publiquem la persona entrevistada ja hagi traspassat. Però pel seu valor creiem que val la pena difondre aquest llegat recollit per Perelló. L’entrevistada d’avui és una algaidina, Maria Sallens Pujol “Floquet” (Algaida, 1924).
Aquestes xerrades són d’un valor excepcional per conèixer el Pla de Mallorca d’un temps, d’una gent i una manera de fer i de viure que un dia va existir i que mai ja no tornarà.
- En alguns casos s’ha mantingut la paraula utilitzada per l’entrevistada tot i no ser normativa.
— La religió i els preceptes morals assocaven sobretot les dones…
— Llavors tothom anava pel solc, però a les dones encara ens duien més estretes. Quan les dones vàrem començar a “colcar” en bicicleta, quan arribàvem en el poble botàvem de la bicicleta, el capellà ens tenia dit que no mostràssem cuixa. Figura’t! Ja ho diuen: Els capellans són els que duen / ses dones de través / se passegen pels carrers / amb ses sabates que lluen… Un dia me’n vaig anar a confessar, i el capellà “Joia” em va dir “Maria, has anat a robar melons?”. Quaranta llamps! No hi vaig tornar més! Et diré una glosa: En anar-te’n a confessar / jo dic an es confés /pare vicari, jo engreix / de veure un fadrí penar… Te’n diré una altra: Jo pensava que ses dones / llevaven es mal de cap / i sabeu que he afinat? / elles per dar-ne són bones… Llavors l’església duia molta força. Te’n contaré una. Una cunyada meva va menjar frit en temps de dejuni. Va dir “ben bo ha estat aquest fritet!”. L’endemà va tenir una malada a la panxa, i la gent va dir “ho veus? Això és el bon Jesús que l’ha castigada, ja hi tornarà!”…
— … Abans, la menstruació era gairebé un tabú, molts pares no advertien a les seves filles que tendrien la menstruació…
— Llavors no t’ho deien, eren així d’ases. Com la vaig tenir no vaig dir res a ma mare. Això que et cont era el dia de les matances. No sabia que em passava. Jo havia d’omplir les sobrassades. El temps que feien el sopar me’n vaig anar a jeure. Varen dir “saps que té na Maria?” Una va dir “pareix que està com a gata”. Ma mare em cridà: “Maria, davalla!”. Dic “ma mare, pujau!” I ma mare, com em va veure diu “i això, de quan és? I ara la sobrassada es fotrà! (1)…
— Abans, moltes dones parien dins casa seva, assistides de la comare. Molts matrimonis havien de manllevar doblers per a poder pagar a la comare…
— Quaranta llamps forcats! Jo mateixa! Ara bufen (2) molt, però un temps no era com ara. Com vaig tenir el (fill) major no tenia doblers per a pagar la comare i els vaig manllevar. Llavors havíem de fer molta feina per avançar un duro i omplir la panxa. Si era temps d’ametles, anàvem a pellucar ametles, si havíem d’esterrossar, esterrossàvem, fora son! Ho sents? Te’n diré una. Ens aixecàvem dejorn (3) per anar a missa primera, i tot d’una en haver sortit, si era temps d’esclata-sangs, anàvem a cercar esclata-sangs, però tot el dia, eh! Pa a taleca i venga cercar esclata-sangs com a rabioses. He fet de tot. Lloses de pedra en parava moltes, bon Jesús que n’he parades! No se pot dir! He anat a caçar nius (4) els vespres amb un llum de carbur. Féiem arròs de niuets petits, bullits. En temps de batre, tocava a l’era (5). Et diré una cançó: Quan es vent de baix s’alçà /ja teníem mig batut / Oh, mare de Déu de LLuc, donau-mos força i salut / per jo i es meu bestiar…
— Deien o diuen que la dona embarassada havia de satisfer cada desig que tenia de menjar o beure una cosa o l’altra perquè si no ho feia podria tenir males conseqüències…
— Sí, ho deien. Si tenien talent d’una cosa o l’altra s’havien d’espassar les goles. Em va passar un cas. Jo estava grossa del meu fill. Vàrem anar amb la sogra a fer herba. Dic “ai, quina set!”. La sogra diu “quaranta punyetes de set, ja beuràs”. La cosa va quedar morta i no vaig beure fins que vaig arribar a les cases. Quan va néixer el nin no va voler mamar. Em varen dir “bono, i que hi va haver qualque denou?”. I jo, pensa qui te pensa, pensa qui te pensa, meam que podria ser. Dic “Sí, ara que hi pens, un pic vaig tenir una setada i no vaig beure”. Diuen “idò serà això, meam, meam, posau una mica d’aigua damunt la mameta”. Ja ho crec!, l’al·lot tot d’una va mamar. No se’n poden riure…
— Vós heu viscut un canvi determinant a la pagesia: la introducció de la maquinària…
— Pardals! He vist no haver-hi màquines de segar. Per segar, primer feien uns carreranys, llavors segaven les llobades. No hi havia tractors, no hi havia res, ni ràdios hi havia, qualcú tenia un fono (fonògraf). Era una altra vida. Jo he collit figues tot el dia, fora sabates, i els homes escalaven les figueres. Feiem sequers. Hi havia canyissos en el sol, els havíem de remenar, i si plovia, tot d’una entrats. Llavors duien les finques com el cabell d’una nina (6). Ah, i una altra cosa: llavors plovia molt. He vist a Mallorca un temps que posaven les garbes damunt la paret per mor de l’aigua, això que et cont és més endinses (7) Plovia molt llavors, i molta neu i molt de fred que feia. Nosaltres érem cinc germans. Amb el fred, els bassiots feien crestalls (8). Anàvem a trepitjar bassiots, fora sabates, érem una bona guarda que hi anàvem, no teníem aturall… Llavors tot era molt diferent, no hi havia tanta puteria com ara… El món ha canviat de verd en blau…. Llavors no hi havia dutxes, ens rentàvem dins un cossi gran. La roba no la se llevaven cada dia, duien la mateixa roba, cada vuit dies la se canviaven…
— Abans, els infants, per saludar els pares o padrins els besaven les mans en lloc del costum actual de besar les galtes…
— Un temps anàvem al padrí, li besàvem les mans, i el padrí ens donava quatre cèntims i anàvem escapades a comprar rollets, més bons que eren!, Mare meva! En combregar ens menaven vestidetes a veure les ties i ens donaven un dobleret…
— Quan feia llamps deien una oració a Santa Bàrbara. En sabeu qualcuna d’oració?
— Te’n diré una: Un àngel li diu: Bàrbara! No donguis (sic) que he afinat un nigul, un de foc i un de sang, qui dirà aquesta oració no serà ferit de cap llamp.
— Abans, alguns traginers de Manacor, Artà, Capdepera, etc. anaven amb els carros a vendre productes a Palma…
— Sí, i s’aturaven a descansar a l’Hostal (d’Algaida). Els paolers anaven a Palma. Hi havia una cançó: tot lo dia, tot lo dia / he vist passar carreters / encara en passaran més/ que em daran més alegria… Meam, que no has de menjar qualque cosa? T’agraden les figues seques?
— Em fan tornar boiet!…
Glossari
1.”La sobrassada es fotrà“. S’està referint a la creença popular que afirmava que la dona menstruant no pot participar en les matances perquè el porquim tornarà dolent.2. Bufar. Fer ostentació de doblers, de poder econòmic, etc.
3. Dejorn. Prest.
4 caçar nius. La paraula “niu” a diversos pobles de Mallorca és sinònim d'”ocell”.
5. Tocar a l’era: conduir les bísties damunt l’era.
6. Duien les finques com el cabell d’una nina: molt ben duites.
7 Més endinses: en un temps anterior a l’època de què parlam.
8. Crestall. Glaç en forma de cristall.
9. Paoler: home que ven o transporta palla.