Els drets són la pedra angular d’un sistema polític just i d’una vida digna. Moltes generacions al llarg de la història s’han deixat la pell per aconseguir drets sense els quals ens costaria imaginar les nostres vides actuals, com ara el dret a la sanitat o tot un seguit de drets laborals que fan les nostres feines una mica més bones de dur. Pel fet de ser conquestes col·lectives, els drets també necessiten un impuls constant, ja que són fràgils i, segons les èpoques, poden minvar. No és ver que encara avui protestam per drets que no es respecten? A un lloc com Mallorca, el dret a l’habitatge seria un dels primers de la llista.
És per aquest caràcter fonamental i venerable dels drets que em sobta la facilitat amb la qual se’n parla a vegades. Per exemple, quan una ciutat o una vila planteja la conveniència de restringir l’accés dels vehicles a certes zones per guanyar espai públic i reduir la contaminació, són molts els qui invoquen el seu suposat “dret” d’arribar a la feina en cotxe o d’aparcar-lo ben al centre. No és difícil veure discursos semblants quan es debat la possibilitat de limitar els pisos turístics, de prohibir el tabac a les terrasses dels bars o de restringir el nombre de persones que poden entrar als espais naturals: sempre hi ha gent que s’indigna perquè creu que “té dret” a alguna cosa. En realitat, el que fan aquestes persones és elevar els seus desitjos personals o els seus interessos econòmics a la categoria de drets: pensen que allò que volen, que necessiten o que els agrada ha de ser, per força, protegit i defensat. Per molt que sigui una manera de pensar que no resisteix l’anàlisi lògica, està tan arrelada en la sensibilitat del nostre temps neoliberal que costa molt fer-hi front.
I així arribam a la qüestió que més m’interessa (i preocupa): allò que, en altres ocasions, he descrit com la transformació del ciutadà en consumidor. Així, cada vegada hi ha més gent que actua com si les administracions públiques fossin proveïdors de serveis que s’han d’ocupar de tots els aspectes de la vida en comú. Amb aquest canvi, s’imposa una mentalitat passiva i a la vegada exigent: la de qualcú que considera que només té “drets”, però no obligacions. Potser aquesta manera de ser passi més desapercebuda a les ciutats, les quals disposen de més recursos públics, però causa no pocs conflictes als pobles, on moltes tasques bàsiques del dia a dia estan en mans de tothom. Qualsevol persona d’una certa edat us dirà, per exemple, que cada veïnat ha d’agranar la seva part del carrer i de la vorera; un bon hàbit heretat del temps en què no hi havia personal municipal de neteja i que ara corre el risc de perdre’s amb els canvis demogràfics i el triomf d’aquestes noves maneres, més individualistes, de veure el món. “Ja vendrà qualcú a fer net, això no és feina meva”, pensen molts. I aquesta deixadesa, aquesta passivitat es va estenent per tots els àmbits de la vida en comú: basta veure les dificultats que tenen moltes associacions locals quan arriba l’hora de canviar de junta directiva i no hi ha manera de trobar gent que faci una passa endavant…
Mai negaré, és clar, la responsabilitat que tenen els ajuntaments pel que fa al benestar col·lectiu: hi ha molta diferència entre una bona i una mala gestió, entre un ajuntament amb un projecte seriós i un altre que només improvisa. Però sí que crec que els qui vivim a pobles petits i mitjans, com ho són molts d’Es Pla, hem d’allunyar-nos de la mentalitat passiva del consumidor per passar a tenir també un paper protagonista en la vida quotidiana. Fins a un cert punt, podríem parlar d’una necessitat mútua. Un poble funciona millor quan té un ajuntament feiner i eficient, però també obert i receptiu, és a dir, un que no actua de manera paternalista, seguint tan sols el seu propi criteri, sinó que sap escoltar els veïnats i fer feina plegats. Al mateix temps, un poble és més viu quan té una comunitat responsable i conscient, que no es limita a esperar les decisions de l’ajuntament o d’altres administracions, sinó que s’implica i cerca la manera de crear espais, de plantejar accions i de teixir xarxes. Ara, en temps de bons propòsits, ens convid a tots i totes a fer política i fer poble, perquè són la mateixa cosa. Molts d’anys!