L’altre dia de pagès vaig topar-me amb una coneguda. Feia temps que no ens vèiem i la segona cosa que em va dir, després de la pertinent salutació, va ser que em veia igual que abans. “Estàs com sempre”, “no has canviat gens” “et mantens igual”…
Aquests senzills comentaris sempre van dirigits als que ja tenim una edat. No se solen dir ni als joves, ni als adolescents, ni molt menys als infants. Evidentment, li vaig agrair la seva bona intenció, però seguidament vaig voler deixar clar que era ben conscient de la falsedat de tal afirmació. Li vaig enumerar una sèrie d’obvietats tals com que tenia moltes més canes, menys cabells, més arrugues i més presbícia. En resum, que havia tornat més vell. En sentir la paraula vell es posà les mans al cap i se li va desencaixar la cara. “Tu i jo encara som joves!” va exclamar com qui diu “Vade retro, Satanàs!”
Tercera edat, gent major, gent gran… són alguns dels eufemismes usats per evitar les paraules vell o vella. A jo personalment m’agraden molt més les darreres. Els eufemismes s’utilitzen per substituir mots que es consideren desagradables, desplaents o grollers. Ésser vell vol dir haver existit durant molt de temps, fet que no considero ni desagradable, ni desplaent ni molt menys groller. També pot fer referència al desgast sofert per les adversitats de la vida. Després d’haver passat una malaltia solem presentar un aspecte més envellit. Aquestes marques que ens va deixant l’existència també m’agrada considerar-les com a recordatoris d’allò que hem sigut capaços de superar, allò que ens ha dotat més experiència.
Ens hem convertit en una societat que idolatra les modificacions corporals – tatuatges, pírcings i dilatacions-tan de moda avui en dia i a la vegada tan buides de significat, mentre rebutja les empremtes que es van guanyant al llarg de la vida, aquestes sí, plenes d’història.
Als pobles del Pla de Mallorca tenim l’avantatge de poder envellir en un entorn molt més adient que en qualsevol gran ciutat. Vaig llegir un estudi que deia que els treballadors que després de jubilar-se queden a viure a Barcelona tenen una esperança de vida molt inferior als que tornen als seus poblets natals. Els que provenen d’ambients rurals, una vegada acabada la seva vida laboral, tenen nous objectius pels quals continuar lluitant: fer un hort, muntar un galliner, cuidar els ramellers, anar a fer la partideta amb les amistats de la infància, prendre la fresca a l’estiu o escalfar-se devora una foganya a l’hivern. Als treballadors urbanites retirats, per contra, la ciutat els ofereix pocs plans encisadors adaptats a la seva edat. Aquesta manca de motivacions sembla doncs ser el motiu de la seva més primerenca marxa d’aquest món.
Celebrem idò cada símptoma del pas dels anys i agraïm el fet de poder-ho fer en un lloc tan privilegiat, encara, com és el nostre Pla!
I en sentir dir “Vade retro Satanàs!” recordem que sap més el dimoni per vell que per dimoni.