El titular d’aquesta crònica és la principal conclusió que es va poder extreure de la taula rodona organitzada per l’Agrupació Cultural de Porreres el passat 13 d’octubre, sobre “la preservació de l’arquitectura popular: amenaces i oportunitats”. En ella hi varen participar Ramon Juan Mas, arquitecte i arquitecte tècnic, Maribel Rosselló Nicolau, professora del departament de Teoria i Història de l’arquitectura de la UPC, Lluís Gené Gil, arquitecte i professor de Patologies del Grau d’Edificació de la UIB, i Bartomeu Tous Julià, arquitecte tècnic i assessor municipal de l’Ajuntament de Porreres. Varen moderar el debat els joves porrerencs Maribel Trobat Pinteño i Biel Noguera Vich.
L’objectiu de la taula rodona fou exposar les amenaces i oportunitats que presenta la preservació de l’arquitectura vilatana, atesa la degradació i desaparició d’habitatges al centre de la vila, i conèixer-ne millor les causes. Els 4 experts convidats varen apuntar com a causes -entre d’altres-, el desconeixement dels valors d’aquesta arquitectura, la pressió del mercat immobiliari que provoca uns preus inassumibles per qui vulgui emprendre una reforma sense tenir molts doblers, o les dificultats per conservar/reformar les cases a causa de les traves burocràtiques i per la manca de
suport de les administracions.
En les darreres dècades al nostre municipi s’ha produït un evident abandó de part del nucli urbà, totalment palpable quan passejam pel poble on hi podem trobar cases en venda i en estat de ruïna. Molts porrerencs han preferit arreglar les cases de fora vila i abandonar les de la vila que a poc a poc s’han anat degradant, amb totes les dificultats que això comporta per la cohesió social. A més, habitualment acaben entrant al mercat immobiliari i passen a mans d’estrangers, amb el consegüent efecte que això té en el teixit local.
Malgrat tot això, de les moltes coses que es varen dir cal destacar la necessitat de conscienciar dels avantatges i de la necessitat d’apostar per les rehabilitacions abans que no les demolicions, i com a eina de futur. Molta gent pensa que és millor fer-ho “tot nou” suposant que això és millor, però els 4 experts van coincidir en apuntar que això no té per què ser així i que per motius mediambientals i de consum de recursos materials, s’ha d’aprofitar allò que ja tenim construït, que la major part de les vegades es pot aprofitar. Íntimament lligat a aquest fet, sorgeix el tema del paper de l’administració, qui hauria de facilitar les coses a les persones que aposten per mantenir allò existent i protegir el patrimoni. Des del públic també es varen fer notar un seguit de comentaris queixosos amb l’administració pel fet que tot sovint, les persones que aposten per mantenir i conservar, són les que pateixen més traves burocràtiques i que assumeixen un cost econòmic més gran (si és que el poden assumir), i això aboca a situacions indesitjades.
Una frase que va destacar fou la de “pensar molt per intervenir poc”, lligada al fet bàsic de conèixer el patrimoni i la història per tenir l’estima necessària de preservar el llegat arquitectònic. “Pensar molt” amb l’objectiu de conèixer bé l’entorn, així com els materials justos i necessaris a
usar, que aquests siguin adients per l’entorn i respectuosos amb la tradició arquitectònica, i finalment per saber què es pot aprofitar bé. Si es fa així, no serà necessari intervenir de més. I, sobretot, és necessari entendre que tot això no significa “fossilitzar” els usos i l’arquitectura de conservació en un passat que ja no existeix: s’ha de lligar sempre al present i al futur, tant pel que fa a l’eficiència energètica com a la necessitat d’utilitzar els materials que causen un menor impacte ambiental, tot i que sempre hi haurà un cert impacte.
Per acabar, una conclusió en l’àmbit local: la necessitat de tenir aprovades d’una vegada per totes les normes urbanístiques (les actuals són de 1998) així com el catàleg de patrimoni (també de 1998 i molt reduït), ja que fa massa anys que la renovació de les dues normes es troba a cavall entre ajuntament i consell insular. Són normes fonamentals per obligar a la preservació de tots els elements catalogats. Tot i això, una idea va quedar clara: que malgrat que el nou catàleg de patrimoni de Porreres no estigui aprovat definitivament (i, per tant, no es pugui aplicar estrictament), abans d’atorgar una llicència d’obra sobre un edifici, els tècnics municipals poden avisar a batlia que l’edifici es troba en vies de catalogació, deixant d’aquesta manera a criteri polític l’atorgament de la llicència. La pilota de la protecció, una vegada més, damunt la teulada de l’administració, que ha de garantir-ho costi el que costi.
- Text facilitat pel moderador de l’acte, Gabriel Noguera Vich.
Al vídeo de PorreresTV podeu veure la taula redona al complet.