(Tot Pla ha reunit a un berenar-xerrada als quatre batles novells del Pla de Mallorca. Les batlesses d’Algaida i Montuïri, Margalida Fullana i Paula Maria Amengual i els batles de Lloret i Sant Joan, Sebastià Amengual i Richard Thompson. Amb ells hem parlat d’aquests 100 primers dies de batlia.)
Com no podia ser d’altra manera, el primer a arribar a l’hora exacte és Richard Thompson. Fa gala de la puntualitat britànica. El segon a seure a taula és Sebastià Amengual. La batlessa de Montuïri fa una estona que ha arribat però com que la cita és al seu poble s’ha topat amb un “ara que te veig…” que l’ha entretinguda. Finalment arriba Margalida Fullana.
Repassam trajectòries. Dos d’ells, Sebastià Amengual i Fullana, tenen una llarga experiència com regidors de l’equip de govern del seu municipi. Thompson els darrers quatre anys havia estat regidor de Sant Joan, però a l’oposició. Per la seva banda, per a Amengual, batlessa de Montuïri, ha estat la primera incursió en política.
La conversa començà parlant d’aquests primers cent dies al càrrec però a poc a poc cada un d’ells exposà alguns dels temes que més els ocupa i preocupa o més de nou els ha vengut.
UN HONOR
Comença parlant Margalida Fullana, qui tot i tenir una extensa trajectòria com a regidora e l’equip de govern amb Francesc Miralles i Maria Antònia Mulet, s’ha topat amb què “la realitat és molt diferent quan ets batlessa. De regidor tens la teva feina i desconnectes del dia a dia de l’Ajuntament i pots tenir les teves rutines. Però en entrar de batlessa et romp la teva rutina, arrib a perdre el control de les hores que estic dins l’ajuntament. És una etapa que és un honor poder viure i aquests cent dies han estat molt intensos, molt de posar-te al dia de tots els temes, ja que realment encara que hi hagi regidors que s’encarreguen de diferents àrees i tenguin la seva autonomia, tu, com a batlessa has d’estar al corrent de tot“.
Similar és el cas del batle de Lloret. Sebastià Amengual: “Jo duia vuit anys de tinent de batle, però la veritat és que ser batle és una altra realitat. Abans tens això que deia na Margalida, tens la teva feina i dediques temps a l’Ajuntament. Ara, com a batle, és diferent. I començar abans de festes, el que fa és entrar dins una voràgine molt gran. També has d’assumir projectes que estaven en marxa i dels que ara ets el cap visible, amb els seus problemes que, principalment el tema burocràtic, crec que estarem tots d’acord, és un tema molt complicat”. En aquest sentit, afegeix que “treure projectes endavant hauria de ser més fàcil. Com a Ajuntament petit ho hem de fer tot, no tenim tècnic de Medi Ambient, no tens el personal adequat i ho has d’assumir amb les teves mancances. Podem posar tota la voluntat que vulguem, però arribam a on arribam. Aquest és un dels grans problemes dels municipis petits. A això hi has d’afegir que a més de les hores que estàs a l’ajuntament has d’estar disponible la resta del dia, costa molt desconnectar. Però el balanç és bo. Tenim projectes que tirarem endavant molt engrescadors. És un honor ser batle i crec que tothom hauria de passar com a regidor o batle, ja que la gent que hi ha passat i ho ha tocat té un respecte i et parla de manera que és molt conscient. Després també trobes gent que es pensa que això és anar a l’ajuntament a seure”.
“També crec que la gent, en general, és poc conscient de com funciona tot, dels budells de la institució”, diu Paula Maria Amengual, qui continua dient que “qualque vegada tu li expliques al ciutadà els motius pels quals no pots fer una cosa i et diuen no ho sabia, si ho hagués sabut que era així ja no ho hauria demanat. Per tant, per ventura, també falta fer un poc de pedagogia per a que la gent pugui saber el funcionament”.
“La gent major és pensa que tu com a batle tens el poder de fer coses, i encara hi ha gent que va amb aquest xip. I si els diu que no se pensen que no ho vols fer” apunta el batle lloretà. “Seria molt interessant i beneficiós que el ciutadà conegués uns mínims del funcionament del municipalisme“.
Margalida Fullana: “A mi m’agrada parlar de la Casa de la Vila i no d’Ajuntament. La gent ha d’entrar fora por”.
“En el meu cas, fa cinc o sis anys no tenia idea de com funcionava un govern local -diu Richard Thompson– així que fa quatre anys en entrar de regidor de l’oposició a l’Ajuntament de Sant Joan, em vaig adonar que la gran majoria de la gent del poble no té ni idea de quants regidors hi ha, quins partits hi ha. Crec que tenen un coneixement molt baix. Quan ets a dins estàs en contacte amb les persones del teu partit o dels altres partits, però és un nucli de gent molt petit que ho coneix. La gran majoria no sap com funciona. Així que estic pensant de fer un petit vídeo explicant com funciona, on diguem, som 11 regidors a Sant Joan i funciona d’aquesta manera”.
“Tal vegada aquesta és una feina –diu Fullana– que hauríem de ser nosaltres els que ho hem de donar més a conèixer. A mi m’agrada més parlar de la Casa de la Vila, que no Ajuntament. Crec que ha de ser la casa del poble, hi ha d’estar oberta i que la gent pugui entrar i demanar fora por“.
Paula Maria Amengual sobre el futur del Pla: “Tenim un gran repte i una responsabilitat enorme. Estam en un punt inicial i ens podem plantejar com volem créixer”.
“Per a mi aquesta falta de coneixement de la institució -opina Paula M. Amengual– és de les generacions més joves. La gent s’ha desvinculat molt de la política, i és ben normal, ja que s’arrosseguen males praxis des de fa molts d’anys i la gent es fa enfora. A més, als municipis petits la nostra responsabilitat fa que encara que sapiguem que hi ha gent que ens demana coses que no podem resoldre, que no són competència nostra, però per aquesta responsabilitat podem fer d’intermediaris”.
BERENAR I RIALLES
A aquest punt el berenar ja era damunt la taula. Un cafè amb llet i un pa amb oli per en Richard, un llesca de pa, sense res, i un cafè amb llet per a na Margalida, una llesca amb camaiot i una canya per a Sebastià i una llesca amb cuixot dolç per a Paula Maria.
Aquí la conversa fou sobre la feina a peu de carrer i el dia a dia que et menja i t’impedeix sortir al costat del ciutadà tant com voldries. Però també parlen del “tens un minut?” o “ara que te veig” i aquestes converses que s’acaben allargant durant minuts i minuts. També surt a conversa la necessitat de deixar de mirar el telèfon els vespres excepte per urgències.
Així explicaren els seus primers encontres amb els veïns. Alguns d’ells, són per esclafir a riure.
Fullana explicà que “la meva primera telefonada que em van fer com a batlessa fou per demanar-me que havien de fer amb dues someres que havien fuit d’una finca que jo ni sabia on era”.
Thompson explicà com un diumenge al matí, “ben prest”, anaren a tocar el timbre de casa seva per un cotxe aparcat davant un gual.
Paula M. Amengual no queda darrere amb la seva anècdota. Així, la montuïrera explicà que “en una de les meves primeres visites va venir un veí per dir-me que la seva dona havia perdut la dentadura. I la seva pregunta era a veure si jo trobava que l’havia d’assegurar”. Segons Amengual la conversa va anar així:
Veí: Trobes que l’he d’assegurar?
Batlessa: A qui? A la vostra dona?
Veí: No, a la dentadura!
Batlessa: Però si no la teniu, l’heu perduda!
Veí: Bé, però quan la trobi!
Amb rialles i els cafès reprenguérem la conversa.
TURISME
“Jo al contrari de vosaltres he començat de zero a la política. I la part d’entendre com funcionen certes coses em du molt de temps, i evidentment no me basten els matins. Hi ha temes que me són molt aliens ja que a la meva vida professional no els he tractat mai, altres sí, però molts que no. Així que entendre projectes encarrilats, qui els du, com van els terminis… enganxar la roda d’abans costa”, diu Paula M. Amengual.
Sebastià Amengual, batle de Lloret; “Som el jardí de Mallorca, els voltants es fan rics i nosaltres mantenim el jardí”.
Al lloretà això no li ve tan de nou, però explica que “amb el pla d’obres i serveis era més controlable, però ara amb els Fons Next Generation, és molt més difícil”.
Tots quatre coincideixen a dir que com a municipis petits els cal el suport de les administracions supramunicipals. “Hem d’exigir i crec que els municipis petits i, nosaltres des de la Mancomunitat del Pla hem de pitjar” diu Fullana.
“Som el jardí de Mallorca, els voltants es fan rics i nosaltres mantenim el jardí”, sentencia Sebastià Amengual.
“Tenim un gran repte. I una responsabilitat enorme. Tenim allò millor i allò pitjor. Estam en un punt inicial i alhora ens podem plantejar com volem créixer”, afegí la batlessa de Montuïri.
Mentre el seu homòleg lloretà reblava dient “hem d’anar molt vius, hem de créixer, el lloguer vacacional hi ha de ser però l’hem de controlar, ens arriscam a convertir-nos amb una cosa semblant a la resta de Mallorca”.
“Ara com ara així com està Mallorca, és insostenible a nivell turístic. Som una illa i no podem deixar créixer de manera il·limitada, hi ha d’haver una responsabilitat”, apuntà Fullana. “Clar, tenim els recursos que tenim”, afegí Sebastià Amengual.
MOBILITAT
Carreteres, platges, mobilitat, transport públic… els quatre batles anaren xerrant entre ells de totes aquestes situacions.
“Nosaltres, a Sant Joan, tenim un bus a Sineu, i a vegades s’ha d’esperar una hora per a poder agafar el tren, i ara més recentment un bus a Vilafranca. Però amb els altres pobles no. Ara tenim reunions pendents per mirar de solucionar aquests problemes del transport públic”, diu el batle santjoaner.
“A Lloret no tenim transport amb l’hospital de referència que en aquest cas és Inca. Hi ha hagut gent que per anar a Inca ha agafat un bus per anar a Palma i d’allà a Inca. Això és absurd”, diu Amengual.
Richard Thompson: “Jo els dic als meus regidors que si els renyen o diuen coses que els enviïn a mi, que ells fan una feina altruista i jo cobr per això”
“Sí el transport públic és bàsic, amb el cost de vida actual hi ha gent que no es pot permetre tenir un vehicle propi. I si el transport públic no funciona tenim un problema greu”, afegeix Thompson.
“Al Pla tots patim aquest problema de transport públic“, conclou Sebastià Amengual.
DELEGAR
Els demanam sobre el fet que el batle o batlessa d’un poble ha de ser i anar per tot.
Paula M. Amengual assenyala que “encara que tenguem gent molt competent i feinera als nostres equips, la gent del poble vol el batle o la batlessa. És a dir, no és tant que deleguis a algú, tanmateix, la gent trobarà que qui hi havia d’haver anat eres tu, la batlessa en el meu cas. I a més jo vull afegir que en el meu cas el tema de la conciliació és un tema pendent. Per exemple som conscients que a segons quins actes no puc dur els nins, però a altres pens que clar que els hi puc dur. S’hauria de normalitzar i ho vull normalitzar, ja que és la meva normalitat i, tal vegada, si fins ara no s’havia fet, és simplement perquè no hi havia hagut la necessita rompre amb aquestes coses“. “Una altra cosa és que llavors els nins vulguin venir…”, afegeix rient.
“Estic totalment d’acord amb el que diu na Paula – apunta Thompson – jo tenc la sort de tenir un bon equip amb gent jove amb empenta i altres amb més experiència. Però una cosa que m’agrada molt és la varietat de reunions que tenim. Un mateix matí pots xerrar de clavegueram, cuques de pins, d’un festival de literatura o et ve a veure una parella que es vol casar. Crec que és la feina més enriquidora que he tengut mai”. “I amb això de delegar he de dir que jo els hi dic els regidors, si algú vos critica massa o vos renya, per favor els hi deis que venguin a mi. Jo he d’escoltar, vosaltres feis una feina altruista i voluntària i no és just que una persona vos digui aquestes coses. Crec que els veïns no s’adonen que en els pobles petits un regidor no està pagat”.
MANCOMUNITAT
“És una necessitat”, diu Paula M. Amengual amb contundència, i segueix: “la idiosincràsia dels 14 pobles és que compartim moltes coses, pobles petits, sense la mar i això ens crea unes necessitats i ens diferencia de tal manera que crec que és una molt bona decisió estar mancomunats. Hi hem de fer molta de feina, ja que és una gran ajuda. No tenim personal com comentàvem abans i algunes ajudes ens permet poder-les tramitar amb la Mancomunitat”.
“Per jo –diu el batle de l’antiga Manresa del Pla– encara s’hauria de reforçar més i agafar més competències. Fa anys que reivindic una gestió mancomunada de la gestió de les instal·lacions esportives, tenir unes bones infraestructures repartides estratègicament pels pobles del Pla, no tots tenir una pista d’atletisme, però sí un tenir la pista, un altre la piscina coberta i altres pistes de tenis homologades, tot això sota el paraigua de la gestió de la Mancomunitat”.
“La Mancomunitat és un dels millors ‘projectes’ que s’han fet. Jo -diu Fullana– ho veig com una cooperativa de diferents veïnats, de diferents pobles que s’ajuden entre ells. Pel poc que he viscut ara, i pel que m’han contat és una eina que t’ajuda a no sentir-te tot sol. Sempre tens algú que et pot ajudar, i als que començam és molt bàsic, ja que et sents acompanyat. La Mancomunitat amb el tema de la Covid si no haguéssim estat units, els 14 pobles fent feina de la mà hauria estat molt difícil de dur. Les aliances entre batles i batlesses en aquells moments va ser increïble”. La Mancomunitat s’ha de protegir molt bé i s’han de fer projectes per avançar”.
“En el meu cas és la regidora socialista, Cati Perelló, la responsable de la Mancomunitat. I pel que ella m’ha contat em sembla fantàstic. Crec que la Mancomunitat és una bona eina pels nostres pobles”, diu el batle de Sant Joan.
Ha estat poc més d’una hora i un quart de xerrada. Tenien compromisos ineludibles amb la seva responsabilitat com a batles i batlesses. Quedaren temes pendents per posar damunt la taula que ben segur podrem abordar en una pròxima trobada.
Sort i encerts!