Ha començat un nou curs escolar, amb aqueixa mescla tan particular d’il·lusió i curiositat, però també amb un afegitó de debats i d’incerteses: la manca de personal docent, els conflictes arran de les estabilitzacions i els trasllats, la qüestió recurrent de la jornada xapada o contínua… Per si això no fos suficient, el canvi de Govern i el retorn del bauzanisme —aquesta vegada, sota la forma de pacte entre PP i Vox: el llop muda les dents, però no els pensaments— ens afegeixen una preocupació important: la possibilitat de que el català deixi de ser la llengua comuna d’ensenyament i que passin a ser els pares qui puguin triar entre castellà i català a partir del curs 2024-25. Després del rebombori causat per aquest punt dels acords entre dreta i ultradreta, no se’n va a tornar parlar durant l’estiu, però el conseller Antoni Vera ja ha fet palès a un parell d’entrevistes que la decisió és ferma i que la seva conselleria treballarà enguany perquè el canvi sigui efectiu el proper curs.
S’ha dit, amb tota la raó, que aquesta llibertat de tria és un atac al català, com a llengua pròpia de Balears, ja que faria minvar la seva presència a un dels espais on més força té i del qual més depèn la seva supervivència social. En aquest sentit, la mesura aniria en la mateixa línia que d’altres encara més polèmiques, com l’Oficina de Garantia de la Llibertat Lingüística. També s’ha insistit que la decisió trencaria amb molts d’anys de consensos i que aniria en contra de l’esperit de la legislació en matèria lingüística, aprovada tant per governs d’esquerres com de dretes. No han faltat tampoc veus que posin l’accent en la limitació dels recursos: si les escoles ja tenen problemes per mantenir un equilibri raonable entre el nombre de docents i els d’estudiants, com faran front a una ampliació d’itineraris?
Del que crec que s’ha parlat poc, i és un punt que em preocupa particularment, és el perill que aquest canvi suposaria per a la convivència, en particular a la Part Forana. Per entendre-ho bé, hem de mirar, en primer lloc, quina és la demografia de les escoles. Segons les dades de l’Anuari de l’Educació de les Illes Balears de 2022, els estudiants estrangers representen un 16,3% del total dels matriculats al nostre sistema educatius, mentre que a l’Estat el percentatge és força més baix (10,3%). Aquest percentatge puja amb molta claredat a l’educació primària, on arriba al 21,3% de l’alumnat dels centres públics: és a dir, 2 de cada 10 estudiants d’aquests centres son estrangers. D’acord amb un estudi del curs 2018-19, el país més representant entre l’alumnat estranger era, amb molta diferència, el Marroc, amb el 26,31% del total. Altres països d’importància eren Itàlia (6,82%) —en bona part perquè molts de ciutadans argentins tenen també nacionalitat italiana—, Romania (6,28%), Alemanya (5,33%), Colòmbia (4,24%) o Argentina (3,24%). En poques paraules: el sistema educatiu de Balears rep molt més estudiants estrangers que altres territoris i aquests tenen orígens ben diversos, malgrat que els magrebins hi destaquen amb claredat.
Vistes les dades —que, per altra part, només venen a confirmar el que ja sap qualsevol família amb infants escolaritzats en el sistema públic—, és fàcil entendre el risc que ens planteja la tria lingüística, sobretot si la consideram des del nostre àmbit, Es Pla. Amb un alumnat tan divers, sembla quasi inevitable que la tria generi dos grups ben diferenciats: d’una banda, els estudiants nouvinguts —magrebins, europeus, llatinoamericans i, segurament, peninsulars—, que seguirien la línia en castellà; d’una altra banda, els estudiants de famílies d’arrel mallorquina, que optarien pel català. Òbviament, parl de tendències: segur que hi hauria famílies nouvingudes que, per amistat amb altres famílies o per sensibilitat lingüística, se decantarien pel català, de la mateixa manera que altres de Mallorca se deixarien seduir pel castellà. Però, a grans trets, crec que la panoràmica no aniria gaire errada. I què suposa això? Que en lloc d’una comunitat organitzada a partir de criteris educatius tendríem, a cada curs, dos grups estructurats —i tal vegada enfrontats— a partir de la llengua. I no tan sols això, sinó que serien justament els infants nouvinguts, aquells que més necessiten sentir-se part del lloc al qual la seva família ha arribat fa poc temps, els que més s’aïllarien dels “locals” (ho escric entre cometes perquè un dels objectius de l’escola és, precisament, que arribi un moment en el que no sigui possible ja parlar de “locals” ni de “nouvinguts”). Si ara, amb una escola en català, ja és difícil treballar en la construcció d’una identitat col·lectiva entre els nins, què passaria a una escola on totes les estructures reforçarien el sentiment de diferència i l’oposició entre “nosaltres” i “ells”?
Sota una falsa concepció de “llibertat”, la tria lingüística és, ben simplement, una mesura pensada per complaure a la franja més espanyolista i reaccionària de l’electorat. El preu d’afalagar a aquests votants, però, és altíssim: aquesta segregació escolar i aquests guetos educatius generaran encara més tensió en el si d’una societat cada vegada més fracturada i més desigual. I si ens arriba el moment de sortir al carrer —com ja va fer la comunitat educativa l’any 2013, amb el primer bauzanisme—, crec que hauríem de tenir present que no només ens jugam la supervivència del català, sinó la bona convivència als nostres barris i pobles. En una societat tan complexa, amb famílies de tants d’orígens i de països tan diversos, la samarreta de l’escola pública en català haurà de ser més inclusiva que mai.