Després de mig any de començar aquesta aventura de TotPla i ara que l’actualitat ens dona un respir, ja tocava estrenar-me en aquesta secció. Tampoc voldria que ens passéssim el dia mirant-nos el llombrígol quan la nostra feina és, precisament, mirar cap a defora. Però sovint, per obrir-nos de mires, convé primer rectificar l’enfocament.
Fa un any fèiem un cafè abans de tenir la primera reunió per posar en marxa aquest lloc web. Aquell dia de setembre, mai no pensàvem que avui seríem aquí. No direm que el somni s’ha complit perquè mig any no basta, però estam contents, que ja és molt. Fa sis mesos que començàrem a publicar contingut, i la gent de la comarca del Pla ja identifica la capçalera i ens té presents com a mitjà d’informació de proximitat i immediatesa.
És el que feim cada dia a la petita i discreta redacció de TotPla: cercam i trescam. Uns dies tenim més èxit; altres, manco, perquè no sempre la collita és bona. Però insistim perquè tenim la certesa que, en el fons, no sabem ben bé on, ens espera el tema.
Durant aquests sis mesos ens hem errat, ens hem equivocat i segurament hem fet enfadar més gent de la que fèiem comptes. Demanam disculpes, si cal. Sabem que, com va dir un company de fatigues, el diari és diari i les presses tenen això. Però també hem constatat, per si no ho sabíem, que hi ha molta gent que té la pell molt fina i fa allò de matar el missatger. No només ho sabem, sinó que hi estem acostumats. De fet, durant aquests sis mesos, ens han situat a diferents fronts i els que ho han fet no havien estat tan equivocats mai. Però, com hem dit, això va amb l’ofici, i si una cosa tenim bona és que ja no ens ve res de nou. I el que és més important, ni ens incomoda ni ens condiciona.
Perquè el que conservam de tot plegat és la il·lusió. Sense aquest entusiasme, ja hauríem plegat o ni tan sols hauríem obert. I aquest afany inicial amb què vàrem emprendre TotPla ha estat reforçat per la gent del Pla i de fora de la comarca que ens ha donat suport i animat o donat “ànimos” (i aquí hi aniria una emoticona ullet rialla). I aquesta il·lusió ens du a mirar, demanar i contar les coses de la millor manera que sabem i podem.
L’escriptor estatunidenc David Foster Wallace va fer un discurs a una universitat en la graduació d’una generació d’alumnes. El discurs es publicà en un llibre que du per títol “L’aigua és això”.
Comença contant que hi ha dos peixos joves que van nedant i es troben un peix més vell que neda en direcció contrària. Els saluda amb el cap i diu: “Bon dia, nois. Com està l’aigua?”. I els dos peixos joves continuen nedant una mica més, i al final l’un mira a l’altre i fa: “Què collons és, l’aigua?”.
Al bell mig d’aquest manifest hi planeja una frase: “Les realitats més òbvies, ubiqües i importants, sovint són les que més costen de veure”. Quan hi pens, em ve al cap una altra frase, aquesta atribuïda a John Lennon: “La vida és allò que passa mentre fas altres plans”.
Amb el pas del temps, anam perdent la mirada. La mirada del nin. Una mirada pura i brillant (els que escoltau el Búnquer ja m’enteneu), per donar valor a tot allò que ens envolta només pel simple fet de ser-hi. En aquest cas i pel que fa a la nostra comarca, una mirada sobre el Pla, la terra i la seva gent.
Un dia, deu fer una vintena d’anys, a un dinar, un amic de Palma va llançar la pregunta: “D’on us sentiu?”. Érem vuit persones i cadascú va dir la seva. Espanya, Mallorca… En el meu torn i sense haver pensat gaire d’on em sent vaig dir que “jo som del Pla”.
A taula era l’única persona que podia donar aquella resposta. No n’hi havia cap altra de la comarca. Ell em va demanar que què volia dir amb això del Pla. Sense pensar-m’ho gaire, li vaig contestar: “Quan puc veure el puig de Cura de prop, em sent a redol”. Em va sortir així, de cop i de forma completament espontània. Mai no hi havia pensat gaire. Però des d’aleshores, des que vaig donar aquella resposta, cada vegada n’estic més convençut, que és la vertadera, que és una realitat òbvia i, per això, important, almanco per a mi.
Quan pas la via de cintura cap a fora vila, la meva referència és el puig de Randa. Quan som a Algaida ho és Montuïri. I a mesura que m’acost a casa, per descomptat, la referència és la silueta de la vila de Porreres i Monti-sion. Estic segur que a la gent del Pla no vos estic descobrint res ni és la meva pretensió. Però si amb aquest article puc aconseguir que algú hi vegi o miri amb ulls nous el que ens envolta ja haurà pagat la pena escriure’l.
Tornant a Foster Wallace, els peixos vells que vàrem posar en marxa aquest digital ens topam molt sovint amb molts de peixos joves que afortunadament no viuen aliens a aquestes realitats òbvies i importants que fan que siguem gent afortunada. Tampoc ignoren la feinada que resta per endavant i estan compromesos amb la terra, amb la identitat.
Però lluny de xovinismes ni exclusions, aquest sentit de pertinença atorga una seguretat, la de la tribu. I per això, a aquest territori que ens acull i ens entra per tots els sentits, l’hem de cuidar i protegir, i això, tal vegada, només ho aconseguirem si gaudim més d’allò que passa mentre feim altres plans i ens demanam més sovint què collons és l’aigua.