Qualsevol persona que vagi sovint per fora vila coneix l’estampa. Antigues casetes de llaurar, en molt mal estat, on s’ha connectat un generador elèctric, s’han col·locat quatre cadires i s’ha enrevoltat la reixa exterior amb teles o plàstics. O encara pitjor: bocins apartats on s’ha aparcat una caravana o s’ha instal·lat una caseta prefabricada, amagades darrere qualque pantalla de fusta o un conjunt de mates i d’arbres plantats a l’aviada. No és tampoc inusual que aquests desastres vagin acompanyats d’un cartell de “Propiedad privada” o “Prohibido el paso”, o fins i tot d’una placa d’una companyia d’alarmes, treta de qui sap on, com si aquesta profusió de senyals hagués de fer més valuós el magríssim xibiu. És per aquesta estranya mescla de vanitat i de misèria que el meu sogre els anomena, molt gràficament, els “Villa Jamón”.
Aquests habitatges improvisats estan florint, malauradament, a molts de pobles de la Part Forana; fins i tot ja són protagonistes d’una estupenda cançó: la molt recent “Veniu a Es Pla”, dels Ánimos Parrec. Se’ls troba un a la sortida de Porreres i a l’entrada de Santa Eugènia, en direcció a Vilafranca o a Montuïri, recorrent a peu el Camí de Ses Minoies i Es Pla de Ses Veles de Sant Joan. Sense cap dubte, aquesta nova forma de barraquisme és conseqüència d’una crisi de l’habitatge que està arribant a extrems descontrolats: els lloguers pugen a la mateixa velocitat que augmenta la precarietat, de manera que milers de persones a Mallorca tenen poques possibilitats de dur una vida justa i decent. Com que el sòl rústic, en canvi, no té gaire valor econòmic si no es disposa de les famoses “dues quarterades” per poder-hi construir, llogar un petit terreny a fora vila és una solució extrema, però raonable per a molta de gent empobrida o ja directament marginal. Els xibius, per tant, són l’expressió d’una doble degradació de la qualitat de vida i de la sostenibilitat de la nostra illa: augment de la pobresa a les ciutats i desaparició de la pagesia als pobles.
Pel que fa a Es Pla, es podria dir que són el rostre amarg d’una realitat molt més amplia i complexa: després d’anys d’aïllament relatiu, l’interior de Mallorca ja es troba plenament inserit en les dinàmiques i els conflictes d’aquesta economia hiperturistitzada i sotmesa a tota casta d’operacions especulatives. Per això l’encariment de l’habitatge és el eix sobre el qual pivota tota la nostra realitat. De la mateixa manera que una família magrebina o equatoriana fuig de Ciutat cercant un lloguer més raonable, les joves de la Part Forana que abans frisaven per traslladar-se cap a Palma o Barcelona ara s’estimen més quedar al poble perquè els surt més a compte arreglar aquella casa de la padrina o d’un conco fadrí. Aquest moviments, tan diferents i a la vegada tan semblants, conformaran la fesomia futura dels nostres pobles. Si volem donar-los un sentit i fer d’Es Pla un bon lloc per viure-hi, un lloc on tothom sigui de veres benvingut, cal pensar i repensar a fons les polítiques de convivència, educació i habitatge que es facin des dels Ajuntaments i la Mancomunitat.