Ahir era Sant Roc i els porrerencs i porrerenques gaudiren de la festa patronal amb el guió de cada 16 d’agost. Concentració d’autoritats, missa, amollada de coloms, refrigeri, horabaixa de bicicletes, concerts a plaça. Enguany no hi hagué focs ni traca per la declaració oficial de risc d’incendi. Però des de temps immemorials, la festa acaba amb la traca que, de fet, encara es diu “final” tot i que per a molts el darrer esclafit és, precisament, el principi de tot. Perquè significa l’inici d’una de les festes preferides i estimades tal vegada perquè és la més efímera i perquè en certa manera escurça, molt poc, el temps d’espera per les següents festes de Sant Roc.
Sant Roquet, la festa de l’ensaïmada comença quan ja és dia 17 d’agost, sobre les 04.15 h i acaba quant un vol. Per alguns en haver menjat ensaïmada, per altres quan el sol ja fa una estona que il·lumina la plaça de la Vila i l’avinguda Bisbe Campins. Són els darrers supervivents de set dies de festa ininterrompuda. Herois de la festa que comencen a acumular medalles i batalletes per a contar en ser més grans. Aquesta passada matinada no ha estat una excepció.
És el moment en què la banda de música fa sonar la Matinada Porrerenca i la festa de Sant Roc passa ja al seu diminutiu. La comitiva de l’ensaïmada l’integren joves que s’apunten a un grup de Whatsapp que coordina l’Ajuntament de Porreres. No hi ha res escrit ni condicions. T’hi has d’apuntar. Seran els que horabaixa aniran a muntar el dolç i el vespre, amb capell identificatiu, duran l’ensaïmada amb orgull des de la portassa de Can Lluent fins a la plaça de la Vila. La portaran “amb el mateix orgull que duen la verge a Andalusia”, va dir un porrerenc a la desapareguda TVMallorca.
La comitiva puja accompanyada per la colla de xeremiers cap al centre amb el càntic “l’ensaïmada la duim els porrerencs”, que perdura en el temps deslliurat de la polèmica que l’envoltà la primera vegada que s’entonà molts anys enrere per deixar clar als externs que l’acte de dur l’ensaïmada no el podia fer qualsevol. La comitiva entona càntics davant cada bar que col·labora amb l’ensaïmada. Ara ja són gairebé tots els de plaça però ningú no oblida que l’ensaïmada va néixer dins sa Fonda i que es feu gran amb Can Guillem i sa Roqueta. El primer any que es muntà en format gegant sobre la plataforma de fusta sota l’ampar d’aquests tres bars fou el 1997.
Però l’ensaïmada té el seu origen abans. Fou gràcies al forner que apareix en el centre de la imatge destacada d’aquesta crònica d’avui juntament amb Xim Barceló, de sa Fonda, que ens ha cedit la imatge, i Agustí Mora. D’aquest home ningú no recorda el cognom. “Nomia Paco, returava i la seva dona era portuguesa”, recorden. Durant anys va dur el forn de Can Pistola i algun divendres, en haver enfornat anava a fer una coca-cola a sa Fonda. Així, un dia de Sant Roc de 1993 o 1994, després de la traca en Paco se va presentar amb dues ensaïmades per donar a menjar als pocs clients que quedaven a aquelles hores. “Després de la traca no quedava ningú” conta en Xim.
Els anys següents en Paco va continuar duent la seva ensaïmada que arribà a ser de 12 kilos. La d’avui s’acostava als cent. La resta d’aquests vint-i-nou o trenta anys d’història han anat passant i l’ensaïmada s’ha mantingut en essència. Amb matinades de més glòria i d’altres manco. És la neofesta porrerenca, breu i intensa.
