Va demanar excedència en el seu lloc de feina en el sector turístic per dedicar-se a fer vídeos que difon per internet i a la seva marca de roba (@parisiodesigns). Nom Lluc Aparicio Gil (Sineu, 1992) però li diuen “Parisio”. Fa doblatges humorístics de vídeos i directes d’instagram (@parisioproductions) on té una comunitat fidel de 22.200 seguidors. És historiador de l’Art però mai no hi ha exercit ni en té intenció. A la seva roba, entre altres ocurrències, tradueix a l’anglès frases típiques mallorquines com ara Give’em onions (Da-li cebes) o Don’t look slim (No miris prim).
-Com va la feina?
-Tenc molts de mals de cap, guany pocs doblers però almanco faig el que vull. Realment la meva feina és amb la roba perquè jo amb els vídeos no hi guany res. Fer-ho en mallorquí és un hàndicap. Per molt que la gent miri els vídeos, encara que un vídeo meu pugui arribar a tenir 400.000 reproduccions a jo ningú em paga i clar, vaig haver de cercar els ingressos per una altra banda.
-Com neix la idea de fer la marca tèxtil?
– Idò un poc com la dels vídeos. Jo per les frases, escolt el que diu la gent. Feia doblatges però vaig començar a sortir jo perquè m’anava millor dir tot el que volia sortint jo que fent doblatges i aleshores vaig decidir fer una camiseta per sortir als vídeos. I vàrem començar a traduir frases com ara “mos deim coses” o “no miris prim”. I després el públic et comença a demanar on ho podia aconseguir. I així va ser com vaig començar a fer-ne més per encàrrec. Molta gent m’ha demanat frases però no ho faig. Em donen idees i me’n diuen però no sempre les faig. Però hi ha una certa comunitat que em dona suport i ens anam retroalimentant. La roba es pot trobar al carrer Major número 13 de Sineu a la tenda o a través d’internet (parisioproductions.com) que envio per tot Europa. A Palma a l’estiu també es pot trobar a una tenda que es diu Drop.
-Pel que fa al tema lingüístic que heu comentat, voleu dir que en castellà tendríeu molts més ingressos?
-Hem de tenir una cosa molt clara, si ho fas en castellà arribes a tot Espanya i Llatinoamèrica… el tant per cent de població mundial que et poden veure és molt més alt. Per tant, plataformes que et paguen com pugui ser Tik-Tok, Twich o Yotutube va per reproduccions i quant més persones interactuen més et paguen. Si ho hagués de fer jo amb els meus seguidors per ventura estaria cobrant 30 cèntims al mes. Bàsicament perquè tenim Mallorca, Comunitat Valenciana i Catalunya, és poc el territori que pot consumir pel que fa a números i que pugui donar ingressos. Ho facis en l’idioma que ho facis, si hi ha poca gent, no viuràs d’això a no ser que facis una cosa complementària.
-O sigui, que amb els vídeos no heu guanyat res?
-Zero. Bé crec que a Tik Tok hi tenc tres cèntims monetitzats d’un directe que vaig fer.
– Però amb els vídeos, per exemple, no aconseguiu esponsorització?
-Tenc una cosa clar: si he de viure del que faig no viuré de fer propaganda. Per tant, si a mi algun dia una persona veu que faig propaganda és perquè he anat a una banda i o m’ha agradat o és perquè em cau bé algú. Jo si tu em pagues uns euros per fer propaganda m’anirà bé aquella setmana però jo no vull això, és una cosa puntual, jo no vull que em deixin de seguir perquè m’he tornat un canal de fer publicitat de coses perquè realment el que m’interessa és que la gent li agradi el que faig i per donar-me suport m’ajudi comprant roba. Amb això jo puc seguir fent vídeos, tenc temps de fer-los i ells me compren a jo.
-O sigui, quan feis un vídeo menjant a un restaurant, els seguidors poden estar segurs que no és publicitat pagada?
-Exacta. A aquests llocs hi vaig i no avís que gravaré. Anam allà amb els amics, normalment a pobles del Pla per qüestions de proximitat, i feim uns vídeos. L’única premissa que hi ha és que si ens ho hem pogut menjar, és a dir, que no hagi estat tirós, la nota és del cinc per amunt. No hem de fer mal a ningú. Per ventura a la cuina han tengut un mal dia i no ha estat bo, pot passar a qualsevol feina. Hi ha gent que m’ha dit però és que vàreu anar allà i li heu posat un sis i mig i era de quatre… i jo dic però mos ho vàrem poder menjar, i vàrem tenir postres i va ser bo… era un menú de picapedrer de dotze euros, un dia serà més bo i un dia serà més xerec però ens ha omplit. L’única premissa que tenim és aquesta.
-Com va començar tot això dels vídeos i com ha evolucionat?
-Just abans del confinament vaig anar a fer un viatge pels Pirineus amb moto i vaig gravar amb la GoPro i vaig posar un micròfon en el casc amb la intenció de fer un viatge i gravar-lo amb àudio, però quan vaig tornar vaig veure que no s’havia gravat l’àudio, només tenia vídeo. I durant el confinament vaig voler posar-li veu i al final en lloc de narrar vaig fer quatre bromes, un poc de conya i ho vaig penjar a l’Instagram i d’aquí vaig agafar un viatge a Irlanda per passar el temps i vaig fer el mateix. Després els amics em varen dir que fes un canal a posta i deixés anar el personal i vaig obrir Parisio Productions, el nom ve del meu cognom, Aparicio, i com que un amic va trobar que era molt foraster va dir que en mallorquí seria “parisio” i així va quedar. I després va venir Parisio Designs que és la de roba. Idò com deia, a partir d’aquí la gent em van anar seguint i compartint i va arribar a un punt que periòdicament feia històries o doblatges.
-L’humor d’on vos ve?
-Hi ha gent que és graciosa per naturalesa, no és el meu cas. Jo tenc amics molt graciosos, però que tenen altres trulls i no tenen temps de fer aquestes coses. Jo m’inspir en el folklore mallorquí més normal del poble del Pla i l’accentuo al màxim cercant sempre el to de broma. Què passa? Que jo quan sent una expressió a un home major d’un bar i m’agrada idò l’apunt o em queda gravada. Igual faig quan un amic em conta una història. Per això a l’hora de fer un vídeo el faig de les coses que a mi em fan gràcia. Consider que el meu criteri és el bo perquè hi ha un tant per cent de la població que li agrada, però jo graciós no ho som. Som molt observador i el que faig és agafar el que a mi em fa gràcia i ho trasllat a l’altra gent i per sort em surt bé així.
-I posau algun límit a l’humor?
-Humor escatològic mai en faig. Humor negre em pot fer gràcia, però a l’hora d’aplicar-lo no l’aplic per un simple motiu: si ho fas en una comunitat petita com és Mallorca, si caus en gràcia et va molt bé, però si no caus en gràcia el que has fet et pot donar molts de problemes. Això si ho fas en l’àmbit d’Espanya i tens 20.000 seguidors és mal de fer que et trobis un seguidor, però jo vaig a fer la compra per aquí o vaig a Inca i els trob. Un amic em diu que som el José Mota de l’humor perquè ho faig tot molt blanc per no fer mal a ningú. Li dic que tota la raó és teva. En petit comitè pots fer bromes, però de cara al públic no perquè jo visc d’això ara però d’aquí a quatre anys mai se sap. No hem de fer mal a ningú. Quan em fic amb política sempre em fic amb fets que hagin passat. Per exemple na Francina Armengol va anar al bar Hat a fer gintònics i jo vaig considerar que estava capacitat per fer un vídeo d’això perquè era una cosa que havia passat. No em fic amb ideologies polítiques i jo crec que siguis de qui siguis el vídeo et toca fer gràcia.
-Vos considerau un influencer almanco al Pla de Mallorca?
-Al final tu coneixes a la gent que fa més contingut perquè coincideixes amb ells. A mi em fan una entrevista els de Cas Horrach al seu canal i munten un dinar on conviden a la gent que ha fet entrevistes. Topes amb gent que fa coses en mallorquí que potser tenen mil seguidors i potser en tenen vint mil. Xerres, intercanvies opinions amb quatre músics d’aquí que també hi són… Influencers? No… jo no faig res més enllà que mostrar la roba que faig o el restaurant on vaig… sí, per ventura amb aquestes petites coses sí però a ningú li interessa la meva vida i si li interessa és algun cas puntual. Jo et mostr el meu món, em mostr anant a la finca amb el meu ca… sí, mostr el que realment faig. Els influencers normalment el que fan és mostrar-te que tot és molt guapo… jo m’he mostrat movent escombres, tallant llenya… no és la part guapa però és el que faig.
-En alguns vídeos posau damunt la taula el fet de la venda de cases a estrangers…
-És el nostre dia a dia, la meva germana és de Sineu i està mirant casa a Maria. Perquè a Sineu les cases de lloguer estan entre 800 i 1.000 euros i comprar-te una casa valia cent i escaig de mil ara en val 400.000 €. Per què ha passat això? Perquè hem venut les cases a qui té més doblers. Suïssos, anglesos, alemanys… No dic que estigui malament, però has de saber que si ho feim, els mallorquins acabarem vivint a pisos de 50 metres. És un problema i jo no et puc donar la solució. Si em fessen polític tampoc la tendria, però el que faria seria cercar molta gent de diferents àmbits, faria un equip multidisciplinari i els diria: ara mira com ho podem arreglar perquè els polítics d’ara no ho fan a això perquè miren pels seus interessos o dels seus partits.
-En aquest sentit, com veis la comarca del Pla?
-No t’ho sé dir. Mira des que es va fer l’IES Sineu tot canvià molt perquè la gran majoria de pobles del Pla va començar a venir a Sineu. Clar, la connexió que tens de tots aquests pobles segueix al llarg dels anys perquè quan jo me’n vaig a la Fira del Vi fa dues setmanes a Sencelles torn a estar amb aquella gent i veim que tenim els mateixos problemes que tenc jo a Sineu. Manca d’aparcament alguns dies de mercat, un que se n’ha anat a viure a Inca perquè no trobava casa al poble, per tant, el que passa al Pla i entenc que a tot Mallorca, ens passa a tots. Santa Maria, per exemple, abans es podia considerar un poble com un del Pla però amb el temps es va convertir en un poble dormitori per la proximitat amb Palma. A Sineu li ha passat el mateix però uns anys més tard per distància. Hi ha molta gent que pernocta aquí i no fa vida dins el poble. Ara, sí que hi ha gent que fa vida dins el poble, però no és com abans. En tot cas, no veig en perill ni la comunitat ni els valors i l’essència pagesa com és per exemple tenir un hortet, tenir fora vila… Això jo crec que sempre hi serà.
-Els turistes compren les teves camisetes?
-No és el meu públic. Hi ha casos puntuals. Per exemple, si ve un estranger amb bicicleta i s’enduu la de “A ca una puta sa bicicleta” és perquè jo o la meva germana li hem explicat que és una expressió, li hem fet la broma i li fa gràcia. Un altre cas és la de Bad Grass Never Dies (mala herba mai mor) també agrada perquè l’entenen.
-Vídeo, camisetes… cap on evolucionarà Parisio, plans de futur?
-No en tenc. Quan fas plans l’única cosa que pot passar és que et vagin malament. Faig feina dels divuit anys i la vida m’ha ensenyat que val més no fer plans, veure les coses com venen i sempre mirar des del punt de vista optimista i positiu. A jo m’han passat moltes putades i les he surades i ara que em va un poc bé això, he d’aprofitar. Si d’aquí a tres mesos deix de fer gràcia o la gent deixa de comprar o passa un de nou, trobaré un pla B. A banda, ara per exemple, tenc la pressió quan fas vídeos que et demanen com una constància, jo la puc tenir aquesta constància i penjar un vídeo cada dia, però la qualitat baixarà perquè m’estaré forçant. Hi ha setmanes que he penjat tres vídeos i he fet viatges amb vídeos cada dia. Però la gent que em segueix crec que ha arribat a entendre que si estic uns dies sense publicar és perquè no tenc res a contar-te. Ho he fet, però no m’han deixat de seguir i jo estic més tranquil.