Fa un bon grapat d’anys, quan estudiava a Barcelona, vaig fer amistat amb un suec. Es deia Mauritz i havia vingut a Catalunya amb el programa Erasmus per estudiar espanyol. En el seu país natal, en Mauritz era escriptor i la seva motivació per aprendre una nova llengua era d’allò més curiós: considerava que dominava tant el seu idioma que havia perdut la capacitat d’escriure com un nen. A Joan Miró se li atribueix la dita: “Vaig necessitar tota una vida per aprendre a pintar com un nen”. El meu amic ho pensava aconseguir abans—escriure en el seu cas— utilitzant una llengua desconeguda per a ell. Segons ell mateix, aquesta nova eina, més limitada en el seu cas pel fet de ser principiant, li permetria reduir l’espectre de possibilitats de combinatòria lingüística i acostar-se així a la puresa de l’expressió infantil.
Com més tenim, menys valor donem a les nostres possessions. Com més per triar, menys preuada serà la tria. Avui en dia ens solem passar més temps decidint quina pel·lícula mirar entre la inabastable quantitat disponible a internet que visionant-la. Actualment, a molts d’infants, l’únic que els motiva dels regals que reben durant Nadal, aniversaris o reis és el fet d’obrir el paquet. Una vegada vist el contingut, esgotada l’adrenalina del factor sorpresa, el present passarà a augmentar la col·lecció de plàstic de ni tan sols un sol ús. Ens trobem, per tant, de nassos, davant la famosa frase de l’arquitecte Van der Rohe, segons la qual “Menys és més”.
Aquest fenomen també afecta les distàncies i velocitats, com bé sabia el meu amic Mauritz. Una vegada férem un viatge plegats a Saragossa i recordo perfectament una observació que em va fer. Mentre estàvem asseguts al costat del riu Ebre, va passar un vellet caminant molt lentament amb l’ajuda d’un gaiato. Jo, tan absort com estava contemplant la majestuositat de la basílica del Pilar, ni l’havia reparat. En Mauritz, en canvi, ja duia una bona estona seguint amb la mirada les dificultoses passes d’aquell senyor ancià.
De sobte, em va demanar si m’havia aturat a pensar en com diferent devia ser la visió que tenia aquell home del seu entorn. El seu punt de mira dirigit cap a terra, tan proper a les seves sabates, juntament amb aquella lentitud, li permetia delectar-se en cada detall de l’empedrat baix els seus peus. Jo mirava enfora, enlluernat per l’intangible, ell mirava a prop, gaudint a cada passa d’allò que podem palpar. El director de cinema David Lynch ho compara amb l’esquí aquàtic: “Quan vas de pressa et quedes a la superfície, mai aconsegueixes aprofundir”.
Penso que entre els mals de l’època que ens ha tocat viure hi ha la velocitat i aquest voler anar sempre lluny. Ambdós estan molt relacionats. Voler escapar en diria jo. Volem milers d’amics virtuals i molts ni tan sols coneixem els nostres veïns. Desitgem viatjar a altres països quan molts no hem visitat totes les localitats del costat. Volem descobrir altres planetes quan destruïm el que tenim.
En aquest context actual, trobo vertaderament necessari comptar amb publicacions que posin el focus en els nostres pobles, camps i gents. Si en lloc de mirar enfora mirem a prop és més difícil travelar i si a més a més ve tot pla molt millor mos anirà.