L’entrevista amb Mateu Morlà Gayà (Vilafranca de Bonany, 23/04/1952) donaria per un reportatge i la seva vida per un documental. Material no en manca. Els seus records són els d’un nin que cerca nius per la pleta de Sant Martí o fa d’escolanet a la possessió d’es Pagos per deu reals. També passà per Lluc on fou blavet i va estar en dinàmica del primer equip del València CF.
Però al bell mig de tota aquesta biografia hi ha una afició que l’atrapà quan es va veure forçat a abandonar la pràctica del futbol. Es va posar a córrer i va fer de l’atletisme el centre de la seva vida. I dins aquest esport, una modalitat. La més dura. La que tothom vol fer però tothom tem. La Marató. Els 42.195 metres. Una distància que el nostre protagonista coneix més que bé. N’ha acabades 37. Una conversa amb en Mateu és una lliçó constant no només de com afrontar una carrera llarga sinó també de com viure la vida amb l’esperit sempre jove.
– Sou de Vilafranca casat a Porreres i heu fet vida a Palma…
– Vaig néixer a Vilafranca on vaig estar fins als nou anys. Després vaig ingressar a Lluc perquè tenia dos tios missioners dels Sagrats Cors i vaig ser blavet dels 10 als 14 anys. La vocació de capellà no m’estirava i com que m’agradava jugar a futbol faig fitxar amb el CIDE on vaig fer tot el batxiller becat. Ho tenia tot pagat. Estudis i tot de franc. Tot això m’ha servit pel dia de demà. La disciplina de Lluc, la del CIDE, la de l’esport en general sempre et dona uns valors que et serveixen per a la vida diària. La disciplina, l’esperit de sacrifici, tenir voluntat, constància… tot això si no ho agafes de petit és molt difícil que més endavant ho puguis aprendre. He viscut a Palma perquè hi he fet feina d’encarregat a una tapisseria. Però tots els caps de setmana anàvem a Porreres, a fer feines per fora vila.
–Vàreu fer carrera de futbolista…
– M’agradava molt jugar a futbol i m’anava bé. Vaig acabar el batxiller al CIDE. Vaig estar a la selecció balear juvenil. Després vaig fitxar pel València CF i vaig viure allà. Jugava d’interior esquerra i estava en dinàmica del primer equip. Però em vaig lesionar. Estava desil·lusionat vivint tot sol a un hotel. Vaig tornar. Més tard vaig jugar amb el Vilafranca i el Porreres. Record l’ascens a 3a divisió nacional amb el Porreres contra l’Errenteria (temporada 1976-1977). Allà vàrem perdre 3-0 i al camp de n’Hereveta vàrem remuntar amb un 5-0. Va ser molt emocionant.
-Com va ser que començàreu a córrer?
– Vaig jugar a futbol fins als 27 anys i vaig començar a córrer amb 33 anys. A causa de moltes lesions em vaig haver de retirar del futbol. Vaig caure en la rutina. Vivint a Palma anava de ca nostra a la feina i de la feina a ca nostra. Els dissabtes veníem a Porreres. Fas dues cerveses, menges malament i vaig començar a agafar pes i als 32 anys vaig fer un pensament. Em vaig dir a mi mateix que si continuava així què faria quan tengues 50 anys? Per ventura pesaràs 90 quilos. Cervesa el dematí, sedentari i jo no estava acostumat a això, sempre havia fet esport. I un dia em vaig vestir i vaig dir me’n vaig a córrer. Vaig anar de la platja de Can Pere Antoni fins a la Catedral i tornar. Tres quilòmetres que no vaig poder ni acabar. Em vaig posar dins el cap començar a córrer i sortia dia sí dia no. Sortia a córrer per córrer. Un dia vaig topar un amic que tenia un grupet i vaig córrer amb ells i ja va estar. Aquí començà tot. Ell, en Baldomero Oliver, em va apuntar a la primera carrera, la Valldemossa-Palma que eren 17 kilòmetres. Fou la meva primera i des d’aleshores la vaig fer cada any perquè m’estirava molt. Si no hagués estat per ell per ventura mai no hauria fet cap carrera. Després també em va apuntar a la Green Parrot, una mitja marató a Magalluf i em va encantar. Podem dir que ja vaig quedar enganxat a les distàncies llargues.
– I en quin moment feis el bot a la marató?
– Un any després vaig fer la primera a Calvià. Estava acollonat. Vaig sortir al ritme com si hagués de fer una mitja marató. Error. Els primers 21 molt bé, al ritme esperat. Però després, devers el kilòmetre 30 vaig començar a tenir rampes, contractures… vaig estirar i vaig acabar amb males sensacions amb 3 hores i un minut. Així i tot no vaig escalivar. Des d’aleshores n’he fetes 37 de les quals 30 amb manco de tres hores. La que més temps m’ha duit fou amb 3:32 als 63 anys.
-Què té la marató que la fa especial?
– És una prova a la qual molts li tenen por. Por no n’hi has de tenir. Li has de tenir molt de respecte. No pots dir venga, ara faré una marató i entrenaré un poc i ja està i la faré. A una mitja o deu kilòmetres ho pots fer això però a una marató no. A una marató quan et poses a la línia de sortida has de saber el que t’espera per davant. Ho has de tenir calculat. Si la marató no es respecte, acaba amb tu. Pot ser en fas una i no en faràs d’altre mai més. Si surts a un ritme equivocat ni passaràs gust, sofriràs molt i no l’acabaràs. No la pot fer qualsevol. És molt delicat. Sense una preparació no pots anar a fer una marató.
A una marató no li has de tenir por però sí molt de respecte perquè si no n’hi tens acabarà amb tu
– Quin aprenentatge dona una marató?
– Primer has de tenir molt clar el que t’espera. Has de dur un entrenament específic per tu. Totes les que he fet duc un entrenament. De totes tenc apuntat tot el que vaig fer entrenant fins al dia abans. Són mesos d’entrenament. T’ensenya disciplina, voluntat, constància, esforç, esperit de sacrifici i molta però molta paciència. Si tu no tens paciència difícilment t’anirà bé.
– De totes les medalles que teniu, quina recordau especialment?
– Quatre de Madrid. La de Sant Sebastià que era pel campionat del món. Hi anaven seleccionats els cinc millors atletes de cada país més els populars com jo. La vaig preparar per fer-la a 2.50 i la vaig fer a 2.48 que és la meva millor marca. Els darrers cinc kilòmetres anava eufòric i vaig passar a corredors de Kènia que havien foradat (en l’argot d’atletisme és aquella persona que s’ha d’aturar de córrer). Vaig acabar amb unes sensacions genials. Vull dir que la base de la marató és regular-te a tu mateix, anar a ritme sempre.
– Fins a quina edat vàreu córrer?
– Fou als 63 anys. Vaig córrer una marató de Zuric i ja vaig notar cosa als genolls. Poc després vaig anar a Roma i els llambordins em varen matar i ho vaig tenir molt mal de recuperar. Poc després vaig córrer la darrera a Màlaga. Després d’aquesta quan vaig tornar a partir a entrenar els genolls ja no em permetien anar a ritme amb els companys.
– Però hauríeu pogut córrer altres carrers més curtes?
– Sí, però ja no em motivava. Lo meu era la marató. Una carrera de deu quilòmetres no era res. Una mitja marató tampoc m’estirava. A mi el que em motivava era la marató. Tenia un sentit especial. No és el fet de fer-la, era també l’entrenament d’abans. Jo el dia de la marató sortia confiat que la faria al ritme que l’havia preparada si no hi havia imponderables com ara una lesió, pluja, aigua o calor.
Jo el que vull és viure molt d’anys amb qualitat de vida i que la vellesa sigui dels menys anys possibles
– I l’any 2014 com preneu la decisió de dir s’ha acabat?
– Tenia males sensacions. No podia dur el ritme dels amics. Em fallaven els genolls i m’ho vaig mirar. Tenia els meniscs malament. Em va mirar un traumatòleg molt bo. Va mirar la ressonància i me va dir que no podia córrer mai més. El metge me va dir que podia fer “vida normal”. Record que jo li vaig dir que la meva vida normal és fer el que faig més córrer. Però em va fer por. Quan vaig sortir d’allà em vaig posar a plorar com un nin petit. Em va llevar mitja vida. En aquell moment vaig pensar amb com estaria amb setanta anys. No me volia veure amb caminadors. I clar, jo la vida sense fer esport no la puc entendre. No puc entendre una persona sedentària. Són com aquests que no han corregut mai i se com a enriuen dels que corren. Jo veig una persona que ha fet una marató ni que sigui en cinc hores i té un valor enorme. Jo sé el que li ha costat.
– Ja per acabar, què en pensau d’aquesta moda que hi ha de córrer?
-Com t’he dit, per la meva manera d’entendre la vida és una moda molt positiva. Només que cada un ha de tenir clar quins són els seus límits i has d’anar fent petites passes. No pots començar a córrer i perquè un amic fa una marató l’has de fer. No. Tu comença a córrer i espera que ja et tocarà fer una marató. Sia com sia, beneïda l’hora que s’ha posat de moda córrer perquè lleves gent que està sense fer res, gent sedentària. Val més anar a fer una carrera que ficar-te dins un bar. Sense tenir res a dir dels bars. En el meu cas jo el que vull és viure molt d’anys amb qualitat de vida i que la vellesa sigui dels menys anys possibles. Aleshores si tu ja ets sedentari a partir d’una certa edat, la vellesa se’t farà llarga. Jo gaudesc de la vida. No tenc peresa de res i això m’ho dona l’esport. Si no has estat esportista això no ho saps. Són uns valors que no tens. Tens altres coses, però no tens això. A jo m’agradava un rebentat en haver dinat i fer una cervesa. Però això ho elimines quan et poses a córrer. Vaig començar a seguir una dieta i a fer coses que et serveixen i et van bé per les carreres. Moltes coses de l’alimentació les faig com quan corria. Cada dia suc de llimona, és fonamental. Jo em sent com si fes dos dies que vaig deixar de jugar a futbol. M’és igual tenir-ne 71 o 72 mentre tengui aquesta energia i ganes de viure. Sé que en algun moment m’hauré d’aturar, però ara per ara no hi ha res que em faci peresa.
