Catalina Llull Bibiloni de can Roig (Biniali, 1924), mestra d’escola per vocació. Na Catalina va haver d’imposar-se a la voluntat familiar d’anar, “com les altres”, a fer feina al camp. Avançada al seu temps, independent, va conduir el seu cotxe fins als 90 anys. Ara, pel setembre vol arribar als 99 anys. L’edat a la qual va morir, l’any passat, la seva germana gran. De pare algaidí recorda com sa mare li contava que aquest acudia a festejar a Biniali descalç. “Per no embrutar-se les sabates”. Va ser directora a dues escoles de Ciutat, Gabriel Vallseca i Jafudà Cresques. Abans havia voltat per diferents pobles de Mallorca i Menorca. Fou la primera mestra de l’escola pública de Sencelles.
– Com fou que vàreu decidir fer-vos mestre?
– Venien dues al·lotes de Santa Eugènia a classes de música a Biniali. Les preparaven per ser mestres i em van dir si jo també volia estudiar de mestre. Bona cosa em digueren! Jo no volia anar al camp. A aquell temps era l’única cosa que hi havia. Mon pare em barrejava, em va tupar per ses cames un parell de vegades perquè jo no volia anar pel camp. La meva germana no deia res mai… Tot i això vaig proposar a ca nostra que volia estudiar de mestra i ma mare em va acompanyar a ca l’ecònom, i don Francisco Mulet, de Muro, va dir: Sí, jo tenc uns atles i ja poden ser seus. Els hi regalaré i que estudii de mestra.
– I on començàreu a estudiar?
– Vaig començar tota contenta. La meva germana i el seu novio m’acompanyaren a xerrar amb els mestres de Santa Eugènia. Hi anàrem amb un carretó que ens van deixar. I ja des d’aquell dia amb la bicicleta anava cap a Santa Eugènia. I al cap de pocs dies després, dos al·lots de can Mariaina, van saber que jo anava a estudiar per mestra i s’apuntaren. Allà dinava a ca una parenta nostra que ens deixava la portassa. A l’escola estàvem un poquet separats dels al·lots. Per no molestar. I després d’atendre’ls a ells venien a nosaltres. Van ser quatre anys a Santa Eugènia. Vaig estudiar, estudiar i estudiar. Això va ser del 1945 al 1950.
– Però abans d’estudiar de mestre anàveu a costura o res?
– Jo anava a brodar a Santa Eugènia. A l’escola, aquí a Biniali, ens ensenyaven a tallar. Ens posaven figues seques per aprendre a tallar. Aquells anys també anava a repàs amb una al·lota de Biniali més gran que jo i amb ella aprenia les arroves. En aquell temps a Biniali tot anava amb arroves, els porcs… tot ho venien per arroves.
– I després a estudiar a Ciutat?
– Més tard vaig fer els tres anys per acabar la carrera, vaig anar a Palma, a sa Normal. Allà hi havia donya Mercedes Usúa, donya Carmen Cascante i don Pep Ensenyat, d’Andratx, que era un gran professor. A Palma em vaig instal·lar a la casa de la mestra, estava a la plaça Major i tenia la seva mare velleta i jo, els horabaixes, feia companyia a aquella dona. Anava a dinar a ca una tia meva. Els matins m’aixecava i anava a cercar la llet a la plaça de l’Olivar. Això van ser els tres anys d’estudiar a Palma.
– I on començàreu a fer classes?
– El meu primer destí va ser a Canyamel. Em va agradar molt. Estava amb una senyora i els horabaixes no hi havia escola. Anava a passejar i me n’anava amb la bicicleta a nedar a una platja solitària. Em vaig fer uns banyadors amb roba verda. Tenia l’escola a l’encreuament de la carretera d’Artà. Primer era a una casa normal amb una saleta per a fer escola, però després van fer l’escola nova devora l’encreuament. Me record que un pic va venir un inspector i jo tenia una frase a la pissarra que deia: Ten temor de Dios y miedo de los hombres. Aquella frase era el costum posar-la. Vaig estar allà dos anys fins que va venir na Catalina de Montuïri que em va agafar el relleu.
– Era una escola rural?
– Una escola rural era. Venien els ninets de totes les finques de la zona i em duien peres, patates, em duien de tot.
– De Canyamel on li pegàreu?
– Després vaig anar a Puigpunyent però sols hi vaig estar un any. La mateixa mestra em va desplaçar.
– I a aquest temps va ser quan vàreu treure les oposicions?
– Vaig fer oposicions amb na Magdalena Mulet, la que va ser la batlessa de Santa Eugènia. M’enviaren a Menorca, a la possessió de Son Card una possessió d’Alaior. A baix de l’escola hi havia un matrimoni i jo alguna vegada quedava a dormir allà. Habitualment dormia a Alaior a la casa d’un matrimoni que em llogava una habitació. De Menorca vaig anar a Manacor on vaig estar-hi un parell d’anys i després ja vaig venir a fer classes a Jornets. I l’any següent a l’escola de Sencelles. Més tard a Bunyola. Allà hi vaig estar 12 anys. El meu objectiu era anar a Palma a fer classes. I fins que no hi vaig poder anar no em vaig voler moure. Allà, a Bunyola de tot d’una teníem una escola unitària. I estant allà van fer quatre cases pels mestres. I em van donar una casa per viure. Jo duia les nines i una mestra de Barcelona duia els nins. Tenia una trentena de nines que no anaven a ca ses monges.
– Hi havia cap diferència entre les nines que anaven amb les monges o a l’escola pública?
– Les nines que venien a l’escola de Sencelles eren les més pobres de tot el poble. Les riques anaven amb les monges. Les monges sols tenien les riques. Totes aquestes nines no eren ben vistes a Sencelles. La gent que anava a escola a la pública no era ben vista. Així i tot qui me feia molt de cas perquè no li agradava gens aquestes parts i quarts era el batle de Sencelles. No li agradava què fessin aquestes diferències. Cada dia anàvem a doctrina a l’església i nosaltres sempre anàvem a la part de darrere. Sempre dúiem la coa.
– Fóreu la primera mestra de l’escola de Can Bril de Sencelles?
– Crec que hi havia hagut algunes mestres abans que jo però de l’escola crec que sí. Això ho sabrà més cert l’historiador. El que si record és que ens donaven aquell formatge groc. Un mestre de Pina, casat a Sencelles, preparava la llet pels alumnes.
– I vàreu acabar a Palma?
– Primer vaig estar al col·legi [Gabriel] Vallseca i la vàrem obrir jo i dos mestres de Montuïri, en Nofre Arbona i la seva esposa Catalina. En Nofre era el director, però un any després se’n van anar cap a Maria de la Salut, me pens, i me deixaren a jo. L’inspector d’aquell moment havia estat amb jo a Menorca i em va dir que agafàs la direcció del centre. Vaig ser la directora una partida d’anys, fins que me’n vaig anar. Al Jafudà Cresques i vaig estar set o vuit anys i m’hi vaig jubilar.
– Els alumnes sempre vos han tractat bé?
– Sempre. Sempre foren molt educats amb jo. Mai me faltaren al respecte. Ni amb els pares mai no vaig tenir cap problema. Tampoc no s’estilava tant com ara anar a veure els mestres. Això sí, un pic vaig tenir una mare que es pensava que no atenia el seu fill i la vaig convidar a venir a les classes. Se va asseure, i jo feia la classe normal. El segon dia me va dir: Ja ho he vist. I va quedar conforme. Això sí el que no estudiava, no estudiava i el que no té cap, no en té. Però jo mai vaig fer diferències entre uns i altres, ni ho faria per res. Jo som molt catòlica.
– Veig que heu viscut la professió de mestra d’escola amb passió.
– Vaig ser molt feliç fent escola. Havia de jubilar-me pel setembre a l’escola, però vaig voler fer l’any següent. No vaig voler acabar. He gaudit de ser mestra. No volia anar al camp. I Quan vaig saber que podia estudiar vaig tenir una alegria mai vista. He estat molt feliç fent escola. No vaig faltar mai a les classes. Me van llevar bona part de les dents de dalt en dissabte i el dilluns a les 9 ja era dins l’aula, amb el barram nou i quasi sense poder xerrar.