Skip to content
EntrevistesPorreres

Margalida Puigserver: “Vaig estudiar l’enginyeria per aconseguir una aviació neta i contribuir a l’exploració espacial”

Continuam amb el cicle “Referents dels IES Porreres i IES Sineu” amb Margalida Puigserver Rosselló (Porreres, 1997). Estudià a l’Escola Nova i l’IES Porreres i batxillerat tecnològic a Felanitx. Va estudiar un grau en Enginyeria en Tecnologies Aeroespacials a la Universitat Politècnica de Catalunya, a la ESEIAAT. Després un màster en enginyeria aeronàutica a la UPC. Final de master a l’ISAE SUPAERO de Toulousse. Té la titulació d’enginyeria aeronàutica francesa especialitzada en propulsió aeronàutica i espacial. Treballa a Safran Aircraft Engines.

– Quins records teniu del vostre pas per l’IES Porreres (2019-2013)?

– Molt bons. Sempre que hi pas per davant amb el cotxe i vaig amb algú, els repetesc el mateix: que vaig estar molt contenta allà. Record tenir molt bon ambient amb els meus companys de l’institut, i de fer molt bones amistats, que el dia d’avui encara conserv. Sempre em posa molt contenta quan torn i em trob amb algú que venia amb mi a l’institut. Tenc molt bon record i vaig tenir la sort de tenir professors amb molta vocació. Record especialment les meves professores, na Rosa de matemàtiques, na Margalida de física i química, na Margalida de tecnologia i na Neus d’anglès. Van estar sempre molt implicades, fins i tot més enllà del que era l’institut. Un grapat d’estudiants vam anar a les olimpíades de matemàtiques de les Illes Balears per iniciativa i amb l’ajuda i la motivació de la professora de matemàtiques, i gràcies a això jo vaig acabar participant en els campionats nacionals de matemàtiques. Va ser el mateix cas per física i química. Ens van saber motivar, i ens van formar molt bé.

– Vàreu ser l’alumna amb més alta nota de selectivitat, quin record en tens ara d’aquella fita? Com ho vares viure i què va suposar de cara al futur?

– Record que per a la selectivitat vaig estar molt tranquil·la sempre, ho vaig passar pitjor durant els exàmens finals que ens van fer a l’IES Felanitx. Record quan ens van avisar que havien sortit les notes, allà sí que estava molt nerviosa. Jo suposava que m’havien anat bé els exàmens, perquè almenys no havia fet cap desastre. Vaig cridar ma mare perquè mirés les notes ella abans, perquè jo no m’atrevia a fer-ho. Ella es va posar a saltar d’alegria i jo ja vaig veure que havia anat bé, tenia bona nota, però no sabia que era la millor nota de les Balears, a mi ja m’anava bé, perquè amb aquell resultat podria triar la carrera que volgués (que no tenia gens segur què era el que volia fer encara). L’horabaixa em va cridar el conseller d’Educació i em va felicitar per haver tret la millor nota de les Illes Balears, fins aquell moment jo no en tenia ni idea. Sé que vaig estar bastant decebuda perquè, a part de l’enhorabona, no ens van donar res. És una cosa que mai no he entès molt bé, perquè semblaria que la Conselleria hauria de premiar a aquells que s’han esforçat acadèmicament, per a incentivar als que vendran després, encara que fos de manera simbòlica, però no. De cara al futur no em va suposar cap diferència. El fet de tenir bona nota em va permetre entrar a la carrera que vaig voler, però el fet de tenir la millor nota de les Illes Balears no em va repercutir en res. Ja m’hauria agradat a mi que m’haguessin pagat la carrera!

– Quina carrera heu estudiat?

– He estudiat el Grau d’Enginyeria en Tecnologies Aerospacials. Després he fet el màster d’enginyeria aeronàutica a la UPC i el Diploma d’enginyer aeroespacial a l’ISAE SUPAERO, a Toulouse. Allà em vaig especialitzar en propulsió aeronàutica i espacial.

– Sabíeu quina carrera volien fer en començar o et van orientar els anys de l’IES?

– No, la veritat és que no en tenia ni idea quan era a l’institut de què volia estudiar. Ni tan sols ho tenia molt clar quan vaig fer la selectivitat. Vaig decidir fer el batxillerat tecnològic sobretot perquè em permetia pràcticament fer qualsevol carrera després. Quan vaig haver de triar carrera després de la selectivitat, les meves opcions eren una bona mescla. Sempre he tengut la sort que m’han interessat molts temes diferents i que m’ha agradat estudiar-los, així que em feia ganes estudiar coses molt diferents. Finalment, vaig posar l’enginyeria aeronàutica com a primera opció perquè sempre ha estat un tema que m’ha fascinat. Els avions en general, i els motors en particular, sempre m’han semblat molt interessants, fins i tot de nina. Vaig entrar a la carrera amb l’objectiu d’aprendre sobre motors per a poder ser part de la generació d’enginyers que intentarem que l’aviació sigui neta. A part d’això, l’exploració espacial sempre m’ha semblat apassionant, supòs que per aquest motiu m’he acabat especialitzant també en propulsió espacial. No sé si en som conscients, però ens acostam a una època d’exploració espacial d’un nivell comparable al de les missions Apollo. En menys de dos anys una missió tripulada portarà a la primera dona a la Lluna, i l’objectiu final d’aquestes noves missions tripulades a la Lluna és servir de pont per arribar a Mart. El fet de poder estar implicada en aquests dos tipus de feines: aconseguir una aviació neta i de contribuir a l’exploració espacial; va ser el que finalment va fer que decidís cursar la carrera que he estudiat.

– Com és la vostra feina a París?

– Treballo en la concepció dels motors d’avió comercials, en la investigació i la implementació de noves tecnologies per a fer-los més eficients i reduir el seu consum de querosè, amb l’objectiu final que aquest consum sigui nul. Soc a París per aquesta feina, i és una llàstima que no pugui fer això més a prop de casa. Jo sabia des del principi que si volia treballar del que havia estudiat, hauria d’emigrar. És molt frustrant veure com a Espanya, i a Mallorca ja ni en parlem, no es dediquen pràcticament recursos a la investigació, i que ni tan sols es promou en l’àmbit privat. La indústria aeronàutica, que en el passat va ser important, cada cop va a menys, i ningú fa res per a millorar-ho. Des del meu punt de vista és un error; és una indústria estratègica, que genera molta riquesa, tant en l’àmbit econòmic com en l’àmbit de la societat. La vida a França no és molt diferent de la vida a Espanya, però la vida a París sí que és molt diferent de la vida a Porreres. El fet de ser una ciutat tan gran, fa que es tengui l’opció de fer de tot en qualsevol moment; té una oferta cultural molt gran i està molt ben connectada amb qualsevol lloc. Però les distàncies per moure’s per dins la ciutat són molt grans, hi ha molta gent, brutor, renou… els preus del lloguer són altíssims, però aquest és un problema cada cop més comú a Mallorca també. Està molt bé poder viure aquí quan s’és jove, però almenys des del meu punt de vista, formar una família i fer-se gran aquí és molt difícil.

– Has tengut dificultats pel fet de ser dona a la Universitat o a l’entorn laboral? Hi ha estereotips de gènere en el sector on fas feina?

No, per sort jo mai he tingut cap problema, ni a la universitat ni a la feina, ni tampoc he vist a cap de les meves companyes ser discriminades o tractades diferent pel fet de ser dones. Se’ns tracta exactament igual que a un home, tant per a l’accés a la feina, com pels treballs que se’ns donen i també pel sou. Dins el sector tampoc he vist mai estereotips cap a nosaltres. Se’ns tracta bé i se’ns respecta la feina. Almenys aquest ha estat el meu cas fins ara. El problema que hi ha de la presència de les dones en el meu sector laboral crec que ve més bé de l’educació durant la infantesa, que es tradueix en el fet que hi hagi un percentatge molt baix de dones en la carrera universitària, i després, per conseqüència als llocs de treball. No tenim més problemes que els homes per accedir a la carrera ni per a graduar-nos, ni tampoc per a trobar treball un cop graduades, però som molt poques les dones que ens decantem per estudiar una enginyeria, així que diria que el problema es remunta a abans. Diria que faria falta analitzar per què les dones decideixen no seguir aquests camins; i aquí la meva opinió és que és perquè des de petites se’ns ensenya que ens toca a nosaltres cuidar els altres, i que als nins els toca interessar-se per la mecànica, per exemple. Trob que com a societat, des d’aquest moment ja s’està suggestionant al nin i a la nina de quins són els rols que els tocarà seguir, i que fins que no canviem això, continuarà sent molt difícil que el percentatge d’enginyeres pugi amb relació als números d’avui en dia.

-Què diries a una persona que té por a volar?

Aquí jo no puc ser un exemple, perquè a mi tampoc no m’agrada gens volar, però en el meu cas és una por irracional, perquè soc ben conscient de per què l’avió vola i de tots els protocols de seguretat que s’han seguit perquè l’avió pugui volar en bones condicions, però, així i tot, no m’agrada gaire sentir-me tancada a 30.000 peus i a 1000 km/h. Supòs que per a tranquil·litzar-lo li diria el que em dic a mi mateixa quan vol. Hi ha molta gent responsable de fer l’avió volar, i tots ells són conscients de la seva responsabilitat. Totes les peces que porta l’avió han estat dissenyades i redissenyades, provades soles i en blocs. Qualsevol part de l’avió està controlada i estudiada, no hi ha res que estigui posat per casualitat. Hi ha com a mínim una redundància doble de tots els sistemes crítics de l’avió (i de vegades triple), de manera que si alguna cosa falla, hi ha el sistema redundant que entra en servei. Hi ha uns protocols de seguretat molt ben definits, per al manteniment de l’avió, per a les revisions. És probablement el mitjà de transport on tot està més estudiat perquè res falli, i que en cas que falli, no sigui catastròfic mai. I això es veu en el percentatge tan baix d’accidents aeris que hi ha. Fa poc a mi em van dir, (i és cert perquè ho vaig calcular per a comprovar-ho): et portaria 100000 hores seguides de vol per a tenir un accident aeri catastròfic. 100000 hores són aproximadament onze anys i mig, tenint en compte que serien onze anys i mig sense tocar terra. Si ho posem d’una altra manera, si agaféssim un vol diari d’una durada mitjana de 3 hores, ens portaria 91 anys per a just trobar-nos el cas on l’estadística es compleix. Si feim aquest càlcul amb la resta de mitjans de transport, veuríem que l’avió és, de lluny, el mitjà de transport més segur. Supòs que si els mitjans de comunicació tractessin de la mateixa manera els accidents de cotxe que els accidents d’avió, no agafaríem mai el cotxe.

Back To Top