Arriba de l’assaig del muntatge teatral de la novel·la de Sebastià Alzamora “Reis del món” que dirigeix José Martret. Polifacètic, Jaume Manresa Quetglas (Llucmajor, 1976) és porrerenc d’adopció. Bon conductor en qualsevol situació, pilota els concerts d’Antònia Font des de la seva particular sala de màquines. Això si no és a Madrid o Barcelona a posar música a grans produccions teatrals. Són èpoques de feina intensa que passa lluny de ca seva al peculiar i familiar carrer Tort de Porreres.
– Sou un llucmajorer que viu a Porreres o un porrerenc de Llucmajor?
Tot i que vaig néixer a Llucmajor i som llucmajorer, de gran vaig anar a viure a s’Arenal i es pot dir que hi vaig trobar ca meva. És un lloc amb una idiosincràsia molt especial. Passat un temps el renou i el trull de la zona em varen guanyar. Cercàrem un lloc més tranquil. Miràvem distints pobles d’interior i vàrem trobar una casa a Porreres que ens va agradar. No teníem tampoc cap lligam especial. Jo tenc família porrerenca i de jovenet havia vengut i tenia un cert lligam, però va ser un poc casualitat. Era el 2009 i certament estem supercontents perquè vivim a un carrer molt especial on hi ha els millors veïnats del món.
– Porreres està al centre de Mallorca amb altres 13 municipis que conformen el Pla. Com veis aquesta comarca de la Mallorca sense la mar? Creis que hi ha cert sentit de pertinença?
Crec que avui en dia és de les coses autèntiques que queden de Mallorca. Jo som molt de la mar però he d’admetre que és difícil ara estar a prop de la mar i no sentir-te un poc guiri. Al Pla les coses són més simples, més fàcils, més concretes, més autèntiques i a Porreres especialment. És dels llocs que mantenen aquesta autenticitat i vius tranquil. Saps que vas a comprar una cosa i no t’enganen. Compres aquella cosa i et cobren el que toca. (rialles)
– Penseu que corr perill aquesta autenticitat?
– La veig perillar com tota Mallorca, això és així. És un lloc que a molta gent li agrada i la que té poder adquisitiu compra i això fa que aquesta realitat es desvirtuï una mica. Jo a vegades ho cont a la gent de Porreres: jo veig Llucmajor d’ara i Llucmajor de quan era nin o jovenet i ha canviat moltíssim i aquí a Porreres i altres pobles del Pla tenc la sensació que aquest canvi no ha arribat. Per exemple, vas a plaça i conserva el caràcter i la fesomia del que ha de ser per mi una plaça i és que trobes la gent del poble i t’atures a parlar i la gent conviu allà, parla i es mescla gent gran amb gent jove…
– Freqüenteu altres pobles de la comarca del Pla?
– A Maria de la Salut hi he anat molt perquè he fet feina amb la companyia de Maria Antònia Oliver que és resident al centre de creació de Ca ses Monges. Allà hi he fet moltes estades i a distintes èpoques de l’any. Encara et diria que és més autèntic, més Far West que Porreres. Tenc lligams amb Montuïri on viu el meu germà i també quan vaig fer la música de la sèrie Pep que es gravava allà. Vilafranca, on tenc amistats, també m’agrada molt.
– Pel que fa a la vostra formació, sou músic, filòleg…?
Jo som filòleg de formació i músic de professió, però en l’àmbit formatiu com a músic som bastant autodidacte, sincerament, de petit vaig fer cursos de solfeig i de piano i després sí que he pres classes particulars, però majoritàriament som autodidacte.
–Quins han estat els vostres referents musicals?
Lou Reed i la Velvet Underground.
– Quant a Antònia Font, quin tant per cent diríeu que en sou. Joan Miquel Oliver fa les lletres, Pau Debon canta… On quedau la resta?
– No ho sé! Antònia Font és el que és i després el que representa. Representativament, gairebé diria que en Pau és tant com en Joan Miquel i això no acaba de ser real perquè qui fa les cançons i les lletres i la música és en Joan Miquel i llavors la resta cadascú hi aporta. Jo crec que internament està molt clar que en Joan Miquel està a un lloc i després hi ha els altres quatre, però externament la veu d’en Pau és un cinquanta per cent o més.
– Però hi ha una part melòdica que és molt evident que és vostra.
– Sí, hi ha una part de la sonoritat dels teclats que molta gent diu: “Ah sí!, això és molt Antònia Font”… però a mi se m’escapa un poc perquè clar, jo toc així. Al principi sí que cadascú volia fer la seva part, però ja fa temps que la cosa important és la cançó. De fet, en el meu cas no sé si hi ha algun tema on no hi hagi piano però segur que sí.
– Música, teatre, música per teatre, dansa… on vos sentiu més còmode?
– Jo vaig començar fent música per a dansa i en vaig quedar totalment enganxat. Et diria que és el camí natural de tot músic. Són dos llenguatges molt connectats amb el món abstracte. A la dansa la música hi té un paper molt estructural. Ajuda a crear espais, imaginaris, ritme i arquitectura a la peça escènica. Després vaig començar a fer algunes coses de teatre i vaig conèixer Andrés Lima, un director teatral que té una concepció del teatre on la música i altres disciplines artístiques -com l’audiovisual- hi tenen un paper central. Això ha fet que darrerament treballi més per teatre que per dansa. Però és cert que sempre que me surt alguna cosa de dansa penso: ‘Això és el meu món’.
– També heu fet d’intèrpret de dansa?
Ha estat més esporàdic i sobretot amb na Maria Antònia Oliver a qui de sempre li ha agradat fer feina amb gent no normativa en el món de la dansa. Nosaltres dèiem que fèiem dansa no civilitzada amb ella. Per això hi cabia gent que té una cultura del cos i del moviment, però que no tenim una formació com a ballarins.
– Tornant a Antònia Font, darrerament a compte del concert de Sant Sebastià certs partits polítics vos varen atacar i usar per fer política. Especialment pel català. Havia passat abans?
Diria que de forma tan forta no. Amb el català la polèmica sempre hi ha estat una mica, passa que nosaltres hem intentat dur el tema lingüístic amb la màxima naturalitat possible, que això no vol dir que no sigui fer política també, però per nosaltres és tan evident que haver-ho de justificar és com fer deu passes enrere i això no ens interessa molt.
– Vos va afectar com a grup?
Quan tu fas música i concerts és per tocar emocionalment a la gent. Clar, tot allò que distorsiona aquest objectiu et mentiria si et digués que no afecta perquè tu quan penses un concert, des de les cançons, l’ordre, els llums, estàs fent una reproducció de quin serà el camí emocional de la gent i esperes que sigui el millor possible i si hi ha coses que et distorsionen això, idò evidentment que t’afecta. Per sort el concert va anar molt bé i la gent va sortir molt satisfeta. En aquest sentit, quasi et diria que en vàrem sortir molt reforçats.
– En quin punt es troba Antònia Font?
Ara estam supercentrats en aquesta gira de la qual ens queden, i ho dic de memòria, sis o set concerts, tots de gran format que és el que ens havíem proposat i estam molt centrats en això. El pròxim concert és l’Acampallengua de sa Pobla que serà el darrer a Mallorca d’aquesta gira que acabam a l’octubre al festival Temporada Alta de Girona.
– Per acabar i tornant a Porreres i al Pla, quina cançó dedicaríeu a aquesta comarca?
Clint Eastwood… pensava em demanaríeu si “sa Fonda o es Farolet”? (rialles)
– Bona aquesta!… i on triau?
Fins a les dotze a sa Fonda, després… mai se sap… (rialles)
Foto: Tarek Serraj
EL PERFIL
Llicenciat en Filologia Catalana. Músic autodidacte. És membre fundador de la banda de
Antònia Font. Paral·lelament s’endinsa en el món del teatre, la dansa i el moviment.
Treballa amb la Cia Mariantònia Oliver com a intèrpret, músic i ajudant de direcció. A
partir del 2014 entra a l’equip artístic d’Andrés Lima encarregant-se de la composició
musical i del disseny d’espai sonor de la majoria dels seus muntatges.
Com a músic formà part també d’Acapulco All Stars acompanyant Jaume Sisa, i
actualment segueix tocant amb Joan Miquel Oliver.
És també productor musical.