Etiquetar, posar nom a una determinada realitat, és una de les curolles que ha mogut la humanitat al llarg dels segles. A través d’aquesta activitat, les persones humanes -els més boomers entendran la referència- ordenam la informació que rebem de l’entorn, cream sistemes i classificacions que ens permeten entendre millor el nostre context, i establim relacions i interaccions amb els altres éssers vius i les coses que ens envolten. En resum, a través de les etiquetes, el noms, identificam, diferenciam i comunicam sobre coses i conceptes, i, d’una manera especial, sobre persones.
Sense anar gaire enfora, aquesta activitat, etiquetar persones o grups, és una de les experiències que duim a terme i, alhora, patim quan som infants. Són pocs els que no han estat batiats per la mala llet, mesclada de tant en tant amb enginy inusual, d’un company d’escola. Els nostres avantpassats ja tenien aquesta dèria d’etiquetar a tort i a dret, ja fos per a identificar a qualque individu en concret o, més comunament, per a situar els membres d’una determinada família. Així sorgiren els malnoms.
De malnoms, n’hi ha de tot color i origen: els que fan referència a oficis o ocupacions com Ferrer, des Forn, Pagès, etc.; els que al·ludeixen a característiques físiques o intel·lectuals com Arrufat, Blanc, Taló, Fred, Rei, Pesseta, etc.; els que tenen l’origen en els noms de persona com Lluc, Pereta, Joan Jaume, etc.; i d’altres que tenen com a origen topònims i el lloc de residència com Artanenc, de son Real, Llubina, de son Cervera…
Una classe especial de malnoms són els col·lectius, és a dir, que fan referència a tots els habitants d’un poble i que, en el cas dels municipis del Pla, donen fe -llegiu-ho irònicament- de la simpatia , la germanor i l’amistat que han unit les poblacions veïnades al llarg dels anys. Panxes roges, peus amples, indioters, talecons… són etiquetes que, amb més o menys mala baba, identifiquen alguns dels habitants de les nostres contrades.
Una de les característiques dels malnoms en particular i de les etiquetes en general és que no sempre són acceptats per part de les persones que els porten o dels conjunts que representen. Durant els darrers temps, nombrosos grups socials han sentit que determinades etiquetes poden ser massa generals i no reflectir la complexitat de la realitat o, si més no, la seva pròpia experiència, per la qual cosa no s’han sentit identificats per una determinada paraula. Potser l’exemple més clar el podem trobar en la identificació de gènere: allà on abans únicament hi havia dona i home, ara s’hi han afegit no binari, trans, fluid, entre d’altres termes. Una altra font important de lèxic són les etiquetes que identifiquen un determinat grup generacional com mil·lennista (o generació Y), generació X, generació Z, etc. Algunes denominacions, a part de relacionar-se amb un àmbit o amb un altre, serveixen com a insults, com poden ser una accepció del boomer que he emprat abans,en el sentit de carca,o TERF, l’acrònim en anglès de feminista radical transexclusiva. D’aquestes etiquetes més modernes, igual que amb els malnoms, n’hi ha que són acceptades i, fins i tot, desitjades, mentre que d’altres, per molt modernes que siguin, també reben el rebuig immediat.
Potser el bessó de la qüestió és que cadascú pugui sentir-se còmode i representat amb alguna o algunes d’aquestes formes, perquè, reconeguem-ho, a tothom li agrada sentir-se identificat amb més gent i formar part d’un determinat col·lectiu. Així, és possible que ser des Forn o de can Cul Enrera sigui una llosa que ens pesi i no ens deixi estar gaire tranquils, però no passa res, perquè ja ens va bé ser un poc friquis.