Skip to content
EntrevistesSant JoanVilafranca

Andreu Galmés Rosselló: «Gent a qui havien dit que no podria tornar a córrer mai més ara fa maratons o curses de muntanya»

Andreu Galmés Rosselló (Vilafranca, 1994) té una cama a dos pobles del Pla de Mallorca i les té ben arrelades. De fet, va estar molt connectat amb els seus padrins, l’amo n’Andreu Sobrassada de Sant Joan i l’amo en Montserrat Fosc de Vilafranca, tots dos pagesos i gràcies als quals va viure i trepitjar el camp del Pla i hi continua molt lligat. De fet, concep el funcionament del cos com una unitat vinculada a la natura i fou tot aquest llegat que l’encaminà cap al món de la fisiologia, a llicenciar-se en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport i, a la llarga, a fer una feina que l’apassiona. N’Andreu és optimista -també per naturalesa- i el transmet als seus pacients a l’Escola Balear de l’Esquena que ell dirigeix. Quan arriben a la seva consulta molts han renunciat o estan a punt de tirar la tovallola en la seva lluita contra un mal que afecta més de 600 milions de persones a tot el món.

– La pregunta del milió, què és el mal d’esquena?

– Definir el mal d’esquena és una pregunta llarga de contestar, ja que és una experiència que pot tenir moltes causes i que no sempre reflecteix com estan els ossos, els discs o les articulacions. Una de les coses que convé entendre és que tenir una alteració o una lesió no significa necessàriament haver de tenir dolor. I, a l’inrevés, podem tenir mal sense que hi hagi un dany important.

Per això, quan una prova mostra desgast o una hèrnia, no hem de pensar automàticament que tenim una esquena fràgil o que ja no podrem fer vida normal. Sovint podem conviure amb aquests canvis sense dolor ni limitacions.
Aquí, el moviment hi té un paper important. Una musculatura activa i preparada ajuda a donar suport i estabilitat a l’esquena, i ens permet afrontar les activitats quotidianes amb més confiança. No es tracta només de tenir força, sinó d’anar recuperant capacitat i seguretat per moure’ns.

Ara bé, no tot depèn dels músculs ni de l’estructura. També hi influeixen el descans, l’estrès, les preocupacions, les creences i l’entorn familiar i laboral. Per això, hem de mirar la persona sencera, no només la seva radiografia. L’objectiu és cuidar l’esquena sense viure pendents d’ella, mantenir-nos actius i cercar ajuda quan el dolor ens condiciona.

– I com s’explica que algú tengui mal sense tenir cap lesió?

– Perquè el dolor no és una fotografia de com estan els teixits, sinó una experiència que habitualment ens ajuda a protegir-los. Ens empeny a modificar un moviment, reduir una càrrega o aturar-nos quan hi pot haver perill. Però aquesta alarma pot sonar sense que hi hagi una lesió i, quan persisteix, pot deixar de ser útil.
El cos té uns receptors que detecten estímuls potencialment perjudicials, com una pressió intensa, temperatures extremes o determinades substàncies relacionades amb la inflamació. Aquesta informació passa per la medul·la i arriba al cervell. El sistema nerviós la processa juntament amb informació sobre el context, les experiències prèvies i l’estat de la persona; hi ha mecanismes que poden amplificar o frenar aquests senyals.

A vegades, aquest sistema es torna més sensible: és com una alarma que s’activa amb massa facilitat. Així, un moviment quotidià pot fer mal sense estar provocant un dany. Això no vol dir que el dolor sigui imaginari: és ben real.

Dormir malament, l’estrès, la por de fer-nos mal o les preocupacions poden augmentar aquesta sensibilitat. El descans, el suport de l’entorn i recuperar progressivament confiança en el moviment poden ajudar a reduir-la. Per això, no miram només l’esquena: miram també què està vivint aquella persona.»

L’objectiu és cuidar l’esquena sense viure pendents d’ella, mantenir-nos actius i cercar ajuda quan el dolor ens condiciona

– I aquests factors es poden controlar o modular?

– M’agrada fer com tres caixons. N’hi ha que els pots evitar com per exemple no menjar certs aliments que saps que no et cauen bé, o evitar fer segons quin tipus de feines o tasques que saps que et són agressives. Després hi ha els factors que pots modular que són coses que no podem evitar, però sí fer que tinguin un impacte menys agressiu. Per exemple, fer la feina d’una manera que t’afecti el menys possible o, per exemple, he d’ingerir hidrats de carboni, però puc triar un tipus d’hidrat que em caigui millor a l’estómac. Finalment, hi ha les coses que s’han d’acceptar perquè formen part del teu entorn i que no es poden modificar i que s’han d’assumir intentant crear la millor situació possible per a la persona. Les coses que tu puguis fer ben fetes les has de fer i les altres s’han d’acceptar.

– Quina és la clau per a poder-se recuperar del mal d’esquena?

– La clau és començar amb una bona valoració: escoltar la persona, explorar-la i entendre què li passa, com l’afecta i quins factors poden influir en el seu dolor. Aquesta fase diagnòstica ens permet saber d’on partim i triar el tractament més adequat. No tothom necessita el mateix.

A partir d’aquí, és fonamental que la persona participi activament en la recuperació. Per fer-ho, ha d’entendre com funciona el seu cos, com es comporta la lesió —si n’hi ha— i com funciona el dolor. També ha de saber què treballam, per què ho feim i com pot aplicar-ho al seu dia a dia. No es tracta només de rebre un tractament, sinó de tenir eines per implicar-se en el procés.

Això inclou aprendre a gestionar els esforços, progressar amb l’exercici i tenir presents el descans, l’estrès, les preocupacions i les circumstàncies familiars i laborals. No és qüestió de controlar-ho tot, sinó d’identificar què hi influeix i què podem anar millorant.

La nostra feina és explicar, orientar i acompanyar, no deixar la persona tota sola davant el problema. Cercam que recuperi capacitat i confiança, i que sàpiga com actuar si torna a tenir molèsties. És una feina compartida, amb la persona com a protagonista.

– Avui dia si posam mal d’esquena a un cercador online li sortiran mil exercicis i opcions per curar una lesió… Això pot comportar cert risc de frustració en veure que fas aquest exercici però no millores. Què proposau vosaltres i quina diferència hi ha amb els exercicis més convencionals?

– Passa habitualment que en la recerca de solucions recorrem a la xarxa” internet” i surten moltes opcions d’exercicis i tractaments que suposadament curen les lesions. Però la realitat és que no són uns exercicis concrets que curen el mal d’esquena, i per això és fàcil provar aquestes estratègies i caure en la frustració en veure que no tenen el resultat esperat. El problema no és necessàriament l’exercici que trobam a internet, sinó com l’aplicam. Un exercici pot ser adequat, però si no li feim les adaptacions adequades al perfil de cada cas i al moment en què es troba el cos no el podrà assumir i pot augmentar les molèsties. I això pot generar frustració: “Si faig el que em diuen que va bé, per què no millor?”.

És un poc com amb l’alimentació. Dir a una persona que ha de fer activitat física és com dir-li que ha de menjar: ens falta concretar què, quant, com i amb quina freqüència. Amb l’exercici passa igual: no basta tenir una llista de moviments.

Nosaltres proposam partir d’una valoració i ajustar les tasques a la situació de cada persona: la seva capacitat, els símptomes, els objectius i també les seves pors i circumstàncies. Després, hem d’observar com respon i introduir els canvis en el moment adequat. A vegades toca augmentar la càrrega; altres, reduir-la, modificar un moviment o donar més temps de recuperació.

Per tant, la diferència no és tenir exercicis secrets ni necessàriament diferents dels convencionals. És saber seleccionar-los, dosificar-los i adaptar-los durant tot el procés, perquè representin un estímul assumible que permeti progressar. En definitiva, el model d’exercici s’ha d’adaptar a la persona, i no la persona a un model tancat. No cercam que tothom faci el mateix, sinó que cadascú pugui avançar des del seu punt de partida

– I què recomanaríeu?

– Jo sempre recomanaria fer activitat física perquè els riscos que assumim tenen un impacte a llarg termini més petits que no els riscos de la inactivitat que són molt majors. Dit això, evidentment si els símptomes són agressius cal posar-se en mans de professionals que t’ajudin a aprendre com fer-ho i quan fas una gestió correcta és quan l’esport realment funciona. No serveix qualsevol esport de qualsevol manera. Tu pots triar moltes maneres de mantenir-te en forma, no n’hi ha una que específicament sigui millor que un altre. No estaràs millor per anar a córrer, fer bicicleta o anar al gimnàs, la clau és quina gestió ets capaç de fer d’aquell procés.

Una de les coses que convé entendre és que tenir una alteració o una lesió no significa necessàriament haver de tenir dolor. I, a l’inrevés, podem tenir mal sense que hi hagi un dany important

– I aquí és on entra la vostra metodologia, no? Què heu introduït que defuig els exercicis tradicionals per curar el mal d’esquena com podria ser fer abdominals o altres exercicis de força per a l’esquena?

– Exacta. Nosaltres el que hem fet és donar una volta més al procés d’individualització. Perquè una persona no millora perquè estigui fent un exercici en concret. Es tracta de ser capaç d’aplicar un input que fisiològicament faci una adaptació concreta. Però aquí hem de tenir en compte quina estructura té aquella persona, quin dany té l’estructura, com es comporten els seus símptomes i què intentes construir. Per tant, la nostra feina fa un procés un poc invers a l’habitual. Normalment, es troben mètodes de feina, que són totalment vàlids i són coherents, que proposen unes evolucions i uns progressos, però aquesta persona s’ha d’adaptar a aquests mètodes. Noltros ho feim totalment a l’inrevés i adaptam el model de feina a la persona i no la persona al mètode i això és el que fa la persona sempre aconsegueix evolucionar independentment del context que tengui

– I pel que fa a operar-se de l’esquena? Sembla que hi ha casos on abans s’operava i ara es busca evitar-ho. Què en pensau?

– Davant aquestes situacions agafam una visió conservadora, anant de la menys agressiva a la més agressiva o invasiva. Passa, però que hi ha un tipus de lesions que estrictament s’han d’operar perquè independentment de l’equilibri muscular que puguis arribar a crear l’estructura està en perill i està compromesa; així ho ha de determinar el metge o neurocirurgià. Després n’hi ha d’altres on seria convenient intervenir, però no és possible pel tipus d’estructura. En aquests casos s’intenta pal·liar els símptomes amb activitat física i tractaments complementaris com per exemple infiltracions, medicació, etc. Aquesta persona el que ha de procurar és mantenir un to muscular per mantenir i protegir i seguir una mecànica d’emprar el cos que no sigui agressiva amb aquesta estructura.

Finalment, hi ha estructures que tenen dany que es podrien operar, però no és estrictament necessari ni rellevant fer-ho. Això són la majoria. Dins aquesta franja més del 90% dels casos si es fa un programa d’exercici correcte, ben adaptat a cada cas i amb el seguiment adequat, la taxa d’èxit amb un programa d’exercici ben dirigit és molt alta. És a dir, l’operació no és el dimoni, però s’ha d’intentar esgotar la via conservadora abans.

– Sempre parlau en plural, qui sou l’equip i quina trajectòria teniu?

– El projecte de l’Escola Baleària de l’Esquena té més de vint-i-cinc anys de recorregut. Va néixer dins la Fundació Kovacs, impulsada pel doctor Mario Gestoso. Posteriorment, ens vàrem separar de la fundació Kovacs i jo sempre he fet feina de la mà del doctor Mario Gestoso. Actualment, col·laboram amb el projecte d’Escola Espanyola d’Esquena que és una institució que es dedica a la transmissió de coneixement fiable del mal d’esquena. I jo a un moment donat vaig agafar aquesta branca de l’Escola Balear de l’Esquena i l’he anada desenvolupant de forma progressiva. Els primers models inicials eren molt embrionaris amb relació al coneixement que hi havia en aquell moment i ha anat evolucionant de cada vegada més. Ara aquí a Manacor som vuit tècnics fent feina en dues consultes i a més passam consulta a dins clíniques de Palma.

– I parlant del Dr. Gestoso, quina importància ha tengut en aquest projecte?

– El Dr. Gestoso és un dels investigadors més potents a nivell europeu, té un currículum molt seriós. Va ser una de les primeres persones del sector mèdic que va apostar fortament per l’activitat física per tractar el mal d’esquena; es va plantar i va voler començar a crear aquests projectes. Ell hi va apostar i nosaltres, des de la part tècnica, li vam aportar com havia de ser aquesta feina. I amb aquesta col·laboració vam unir la part clínica amb la part tècnica de l’activitat física i hem acabat fent uns models de treball que avui dia ja són molt precisos.

– Això tant per la part clínica com per la part de la preparació física, entenc.

– Exacte. Avui dia la part clínica té una visió molt més oberta sobre la importància de fer activitat física i de fer una bona gestió, però aquesta ha de ser molt concreta i precisa per a cada tipus de cas. Jo, evidentment, si no pogués garantir aquesta part de seguiment mèdic no em podria atrevir a prescriure activitat física. De fet, quan vaig començar a fer aquest tipus de feina hi havia metges que ens deien no faceu això perquè vos fareu mal perquè aleshores no teníem un procés tan ben definit. Per tant, si a una persona li dius que ha de fer una activitat has d’estar convençut que el que li passarà no li posarà en perjudici la seva salut. Aquests quinze anys d’evolució ens han donat la credibilitat de poder dir que el que feim és segur i aporta beneficis reals a la salut de les persones.

– Teniu estadístiques de resultats?

– Sí. En el seu moment vàrem fer uns tests de validació de percepció del mal d’esquena i en persones amb tres mesos d’activitat física especialitzada, més del 93 % dels casos milloraven d’una manera molt concreta. És a dir, arribaven a una situació d’estabilitat. Això significa que té una reducció important del símptoma, una millor condició física, una biomecànica correcta i el més important que és una capacitat d’autogestió. És a dir, entendre el teu cos, com funciona i com l’has de manejar amb les diferents situacions. És a dir, agafar el control.

– A les xarxes socials no vos hi prodigau gaire… No vos fa falta o no vos interessa? Com arribau a la gent?

– El projecte ha anat creixent i ens volem adaptar a la demanda de manera orgànica i no hem volgut forçar la promoció a xarxes per no descontrolar la demanda i reduir la qualitat del servei. Preferim mantenir un estàndard de qualitat excel·lent abans que créixer de manera massiva. Ara mateix estem desenvolupant eines internes de formació i seguiment per poder atendre més pacients sense perdre aquesta qualitat.

Perquè passa que en aquest tipus de perfils i símptomes el marge d’error és molt petit i hi ha errades que no es poden fer. De fet, ens passa habitualment que hi ha gent que ve i ens diu que ha intentat fer exercici i s’ha fet mal i es pensa que ho ha fet malament, però el problema és que els seus marges d’error són diferents i té unes característiques molt particulars i això és el que no es pot perdre dins un procés.

A vegades passa que hem arribat a situacions que hem tengut tant de mal que el cervell confon les sensacions corporals amb dolor i diu «em fa mal» quan realment és el que fa un múscul quan funciona

– Podem dir que això és el que vos diferencia del caire més tradicional?

– Sí. Es dissenya tot totalment adaptat a aquell perfil i a aquell tipus de comportament, a aquells símptomes, a l’estructura. S’evoluciona i es redissenya segons les adaptacions. Noltros feim una avaluació inicial que ens diu el punt de partida i sabem el final on volem arribar i aquest procés es va redissenyant segons la persona va fent adaptacions. El procés és particular i evolutiu i per noltros això és el més apassionant. No es tracta de donar una llista d’exercicis fixa amb un ordre i dir venga això funcionarà. No, això no funciona. Tu tens uns inputs, apliques, fa unes millores, passen unes coses i després les normes tornen a canviar un altre pic i tu has de saber anar canviant i adaptant-te. Per tant, una tasca que avui et fa bé et pot fer mal. Una tasca que la faràs bé et faràs mal perquè la fas bé perquè aquesta tasca fa una càrrega a un punt en concret que tu allà no hauries de tenir aquesta pressió i faràs una errada, lleves la càrrega d’allà i comences a millorar fent-ho malament. I és aquesta la gestió que s’ha de saber fer perquè les persones puguin evolucionar de forma correcta. Això requereix instructors molt ben formats, que tenguin una estructura ordenada i tenir un bon seguiment per part nostra i que sàpiguen tenir aquest punt de creativitat i visió per saber gestionar aquest procés i adaptar la tasca segons cada cas.

– Fa 40 o 50 anys hi havia manco mal d’esquena que ara, que en teoria tenim més qualitat de vida?

– És diferent. De mal d’esquena n’hi ha hagut sempre, però abans no es registrava tant perquè la gent tenia una actitud diferent o no anava tant al metge. La gent feia feina, li molestava i continuava fent feina. El que passa és que hi ha mal d’esquena per fer massa feina i també n’hi ha per fer-ne massa poca. Un temps segurament n’hi havia més per fer abús de pesos i carregar molt i esforçar-se en excés i manca de descans i ser molt exigents amb la feina i avui per l’estil de vida que tenim ens passa el contrari: hi ha mal d’esquena perquè seiem moltíssimes hores i es deteriora la musculatura i augmenta la pressió a la columna. Tenim feines més sedentàries. Per tant, avui almanco de registrats n’hi ha molts més, però no vol dir que abans no n’hi hagués sinó que la gent no ho feia saber.

– Ens pot dir qualque cas d’èxit destacable?

– N’hi ha molts. Després de tots aquests anys han passat per aquí devers vuit mil pacients. És molt gratificant veure gent a qui havien dit que no podria tornar a córrer mai més i ara fan maratons o curses de muntanya. O algú a qui havien dit que no podria tornar a fer feina de picapedrer i estan fent feina. Hi ha hagut molts de casos satisfactoris. En tot cas hem de tenir en compte que zero dolor a vegades no existeix, però no és el mateix tenir mal incapacitant que tenir certes molèsties que té qualsevol persona sana i que no et limiten en el que pots anar fent.

– Dèieu, però que no hi ha fórmules màgiques per això?

– El que hem de tenir més clar de tot és que per aconseguir aquest èxit les coses no es poden delegar sinó que el pacient les ha d’assumir. S’ha de fer partícip i responsable de fer aquesta feina i gestionar-ho. I és un aspecte físic, emocional i conductual. L’objectiu final és prendre el control de la situació. Has d’entendre les teves limitacions i jugar bé la partida. I aquesta és la clau. Aquí venen a aprendre a jugar la partida contra el mal d’esquena. De totes maneres, no cal anar als extrems: l’èxit també és aconseguir que una persona pugui fer la seva vida diària sense que el dolor la limiti.

– Idò hi ha una part que implica en certa manera perdre la por al dolor?

– Per descomptat. Dins aquests processos hi ha una part motriu, però després hi ha una part de coneixement i aquí hem de tenir en compte que qui vulgui entendre el cos separat del cap no entendre res. Per tant, hi ha aspectes físics, aspectes cognitius i aspectes afectius relacionats amb el que sabem del cognitiu i allò motriu i aquesta cadena s’ha de gestionar de forma conjunta en tot el procés. És important que una persona pugui entendre què li està passant, perquè pugui tenir una emoció correcta amb relació al que està passant i tengui la conducta correcta en relació amb el que sap i l’emoció que té.

– I vos deveu fer esport…

– He fet molts d’esports al llarg de la meva vida. No record una setmana que no hagi fet cinc dies d’esport. De jove jugava a futbol a Vilafranca, en un equip que es deia Es Pla amb al·lots Vilafranca, Montuïri i Petra. Després vaig passar una mica per les arts marcials i també sempre m’ha estirat molt la muntanya i la natura. Al final el que estic fent és muntar a cavall és un esport molt complet i té moltes similituds amb un programa de recuperació de columna, ja que requereix un control postural i una exigència constant. També m’agrada molt córrer per la muntanya i paral·lelament sempre vaig fent preparació física i de condicionament específic per assegurar que tenc un cos equilibrar i així prevenir lesions.

– Com és la vida en el Pla entre Vilafranca i Sant Joan?

– Jo soc vilafranquer, però actualment visc a Sant Joan. Tinc un peu a cada poble perquè la meva família paterna és de Sant Joan, però feim molta vida en els dos municipis. M’agrada molt la vida de poble, prendre el cafè a les sis del matí i xerrar amb la gent gran que em contin com era la vida en el poble i així entens un poc més com som avui. De Sant Joan destacaria que és un poble entranyable, que és molt seu, que els veïnats encara són «molt veïnats». I de Vilafranca destacaria el revulsiu de creixement i evolució que em sembla excepcional. En l’àmbit de la cultural i de promoció d’activitats és un poble que evoluciona constantment. Sempre deim que muntis el que muntis sempre compareix gent. Per a mi és un plaer gaudir de les festes i de la vida de tots dos pobles.

Back To Top