En la secció dels «Referents dels IES» parlam avui amb Elisabet Femenies Mascaró (Vilafranca, 2003) qui va estudiar a l’IES Porreres. Amant de les matemàtiques, va deixar el professorat bocabadat en elegir el Batxillerat de Ciències Socials. Tanmateix, de ben petita tenia somnis i anhels que al final es van complint. Fa poc fou es va graduar amb el millor expedient de la seva promoció d’Educació Social per la Universitat de Lleida.
– Quins anys vàreu estudiar a l’IES Porreres i quin record teniu? Anècdotes, professorat, companys?
– Hi vaig anar de l’any 2015 al 2019. Quan feia primària no frisava gens d’anar a l’institut, ja que tenia la concepció de canvi molt negativa i ho rebutjava. Però gràcies al suport i treball del tutor de primària i la meva família hi vaig poder anar perfectament. Record d’aquesta etapa el fet d’ajuntar-mos amb gent d’altres pobles i així vaig conèixer companys nous. També, gràcies a un servei voluntari d’alumna-tutora, vaig conèixer a la que és de les meves millors amigues en l’actualitat.
Vaig haver de començar a gestionar la meva timidesa i d’aprendre a conviure amb companys que tenien conductes disruptives, i això ho dic tenint en compte que era una persona molt organitzada i disciplinada. Amb relació al meu canvi personal, tot i ser fora del centre, durant aquesta mateixa temporada vaig començar a anar de campaments per Formentera i per la península Ibèrica.
De les dinàmiques que recordo i que se m’han guardat a la retina hi ha els poemes visuals, l’execució del Petit Príncep personal “la petita princesa”, l’escriptura i participació en els concursos de relats curts i les dinàmiques de grup que feia el tutor de 3r d’ESO.
Per acabar, una anècdota que m’agradaria remarcar va ser que m’agradaven molt les matemàtiques i el professorat es va sorprendre molt quan vaig decidir continuar els meus estudis amb el Batxillerat de Ciències socials.
– I quin camí vàreu seguir en acabar l’IES?
– Quan vaig acabar ESO, la meva família va descobrir i em va plantejar la possibilitat de cursar un batxillerat amb un itinerari i una metodologia diferent al convencional, el batxillerat Internacional. Era el primer curs que es duia a terme a l’IES Manacor. Tot i que era una especialitat nova i molt diferent, considero que va ser un gran descobriment i una experiència molt rica. Aquest es basa en el debat, la reflexió i la investigació, amb una atenció molt propera i
personalitzada. Aquesta etapa em va marcar molt, sobretot pel gran companyerisme entre els alumnes i la implicació del professorat.
– Sabíeu què fer o estudiar en començar o vos van orientar els anys de l’IES?
– Recordo que des de ben petita he estat sempre interessada en l’àmbit de servei, ja que em cridava molt l’atenció professions com criminologia o psicologia, i sempre de cara a la cura de persones, més que concretament Treball social.
A més, també hi havia persones adultes del meu voltant que eren treballadores socials i quan xerraven hi posava atenció, ja que m’interessava el que explicaven. A batxiller hi va haver una assignatura que es deia CAS (Creativitat, Activitat i Servei), que són unes hores que havies de dur a terme activitats relacionades amb l’art, amb l’activitat física i el servei a la comunitat. Li vaig posar molt èmfasi en aquest últim i vaig fer activitats com ara dirigir un teatre de micromasclismes, realitzar un curs de voluntariat a la Creu Roja o recopilar gloses a la residència del poble, entre altres… També en relacionar la resta d’activitats amb aspectes que m’interessaven. Un clar exemple és que vaig entrenar a un equip de vòlei de nins petits a un club social, els quals majoritàriament eren d’origen migrant. De tota manera, considero que la meva orientació acadèmica s’ha regit molt pel meu tarannà i pel suport de la meva família. Tot i no tenir l’aprovació o el suport de tot el professorat, sí que vull remarcar el pes que han tingut alguns dels professors claus i més propers en el pas pels IES.
– Què vos va motivar a estudiar el doble grau d’Educació Social i Treball Social? Com va ser que elegireu la Universitat de Lleida?
– Vaig triar cursar aquestes dues carreres, ja que des de petita sabia que em volia dedicar a acompanyar persones que es troben en situació de vulnerabilitat. De fet, ambdós graus intervenen amb col·lectius molt similars, però el primer s’enfoca més en l’orientació, derivació als recursos adients i a oferir estratègies per obtenir-los; i l’altra treballa a partir de l’educació i la pedagogia per fomentar l’empoderament i la inclusió social. Per tant, elegint aquests dos graus em permetia estudiar i treballar en un ventall molt ampli d’àmbits i amb diferents metodologies. A més, obtenir les dues m’ofereix l’oportunitat de disposar de més sortides professionals i, com a conseqüència, més possibles ofertes de treball.
He estudiat la simultaneïtat d’estudis de Treball Social i Educació Social. Durant el primer any, vaig començar amb el grau de Treball Social i, al segon any, ja vaig iniciar amb la segona carrera. Per això en total he estat 5 anys.
– Com va ser que elegireu la Universitat de Lleida?
– Vaig decidir venir a la Universitat de Lleida, primerament, perquè va ser de les poques universitats públiques que oferien aquesta possibilitat d’itinerari acadèmic. A més, també sabia que volia marxar a conèixer món, però a terres de parla catalana, reduint així encara més les possibilitats. Finalment, crec que un dels factors més decisius va ser el fet que tot i ser una ciutat, sembla un poble gran, recordant-me una mica a Vilafranca i, per tant, em feia sentir com a casa.
– Com valorau haver tengut el millor expedient de la vostra promoció?
– Estic molt agraïda d’haver pogut obtenir aquest reconeixement, ja que l’esforç i la constància que he tingut durant tots aquests anys d’estudi s’han vist reflectits en l’expedient. A nivell personal, estic molt contenta i satisfeta de la feina feta, però veure un reconeixement extern de la institució em corrobora el meu sentiment i és un reforç extern molt positiu.
– Quines sortides professionals teniu?
– Tant en el Treball Social com en l’Educació Social, tenim la sort de poder dedicar-nos en un ampli ventall d’àmbits i sectors. Des d’aquestes professions, atenem a tot col·lectiu que presenta vulnerabilitat, es troba en alguna situació de risc o d’exclusió social, que per mala sort són moltes persones que ho necessiten. Alguns exemples poden ser l’àmbit educatiu, sanitari, judicial, d’addiccions, violència de gènere, discapacitat, immigració i salut mental,
entre molts altres.
– Ara feis feina a un centre de sense llar com és el dia a dia? Com heu viscut aquests mesos amb tota la crisi i les protestes en l’àmbit estatal per la crisi de l’habitatge?
– El centre en el qual treball és un servei de dia per a persones que es troben sense llar o amb un sostre indigne. Aquí els oferim un espai familiar per poder-se dutxar, proporcionar-los roba, descansar o dormir la sesta, berenar amb un cafè… És un lloc on es poden relacionar, relaxar, parlar, desfogar-se i demanar ajuda amb tràmits molt diversos.
Certament, aquests han estat uns mesos bastant complicats i tensos per molts de motius. Actualment moltes de les persones que es troben en situació de sensellarisme són majoritàriament migrants irregulars, en general joves. Porten una motxilla carregada d’històries molt variades, protagonitzades en molts casos per la frustració i la por. Cal tenir en compte que a Espanya constantment arriben pasteres amb persones que, en moltes ocasions, venen a Lleida per buscar treball en la temporada de fruita. A més, aquest estiu ha tingut un gran afegit: la regularització extraordinària. Els hem ajudat a presentar la documentació, estem treballant amb ells per participar en cursos de formació tant lingüística com professional i, posteriorment, a la recerca de feina. No obstant això, la majoria encara no els ha arribat la resolució definitiva, de manera que també s’ha hagut d’incidir en la seva gestió emocional, ja que aflora la incertesa i la frustració.
A tot plegat s’hi afegeix que les altes temperatures de l’estiu i les baixes de l’hivern comporten que molts d’ells
no tinguin un lloc on poder estar a l’ombra o escalfar-se. Amb la limitació de recursos, lluitem contínuament perquè puguin tenir la roba adient i derivar-los a serveis que ofereixen llits per poder dormir dignament.
– Com valorau i què opinau de la situació?
– Me sembla que viure aquesta situació és molt injusta i frustrant. Malgrat que sabem que els recursos són molt limitats davant l’alta demanda, intervenim i lluitam constantment perquè les seves circumstàncies puguin millorar el màxim possible, vetllant sempre pel seu benestar.
– Ara feis el màster de «Sistema de Justícia Penal»… com és aquest curs i amb quina finalitat el feis?
– És un Màster Interuniversitari públic semipresencial, de manera que anam dues setmanes a la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana per realitzar les classes presencials i, posteriorment, fer els treballs en línia. És un curs del vessant de dret i criminologia, encara que poden optar a accedir estudiants d’altres graus com pot ser de Treball Social, entre altres.
Vaig triar aquest màster per dos motius principals. Per una banda, perquè des de petita m’havia interessat també el vessant de criminologia i, per tant, sento que estic complint el somni del meu passat. D’altra banda, al tercer any del grau de Treball Social vaig tenir l’oportunitat de fer les pràctiques al Centre Penitenciari de Ponent, les quals em van obrir un món que em va captivar. Per aquest motiu, considero que estudiar aquest màster em permetrà poder tenir més coneixements vers l’àmbit judicial i, a més, poder-ho relacionar amb el treball social i l’educació social, aspectes que van molt lligats per treballar la reinserció i la integració social plena. Així doncs, tinc pensat que el present màster em permeti obrir portes per treballar i poder descobrir si l’àmbit penitenciari i judicial és realment la meva vocació.
– Feis feina a Lleida i hi continuau vivint, duis idea de quedar-hi o enyorau Vilafranca?
– Enyor moltíssim Mallorca, però sobretot, a la meva família, amics i amigues i el paisatge serè de la platja. Tot i això, sempre intent baixar cada mes o mes i mig, quan necessit desconnectar o carregar energies i forces.
La meva idea actual és continuar formant-me per conèixer i nodrir-me el màxim amb relació al sector social. A més, també vull agafar experiència i descobrir quin àmbit és el que més m’apassiona i a quin m’hi sent més còmoda fent-hi feina. Per això, crec que ara és el moment de moure’m, provar i gaudir d’aquest procés. Més endavant, qui sap!, poden passar moltes situacions que ni ara em puc plantejar. Ara de moment estic disfrutant d’estar per Lleida, mentre que també agraesc i valor poder tornar a la vila cada poc temps. També s’ha de dir que la meva família constantment em ve a veure, fet que em fa sentir molt afortunada i molt acompanyada.
– Què vos agrada fer quan sou per la vila?
– M’agrada quedar al Camp de Futbol amb les meves amigues a passar l’horabaixa xerrant i explicant-mos com mos està anant la vida per separat. M’agrada molt poder passar temps a casa amb la meva família, sigui xerrant, llegint, mirant pel·lícules o, simplement, cadascú fer la seva, però sempre amb companyia. M’encanta poder anar a berenar a s’Altell i anar a fer passejades pel poble.