Amb el degut respecte, vull recollir unes frases que expressa Lucila Rodríguez-Alarcón, diu així: “Sense amor —sense cura mútua, sense empatia activa, sense construcció col·lectiva— no hi ha futur possible”. Com ‘Activistes de l’amor’, proposa un canvi de paradigma: “Treure la paraula «amor» de l’àmbit privat i retornar-la a l’espai públic.”
Aquests temps que vivim, embolicats totalment per la comunicació de la barbàrie, m’arriba ben a fons aquesta consideració de la vida, des d’ella, tenc ganes de compartir alguna reflexió.
Segurament cal entrar més a fons amb el que Lucila comunica des del seu activisme i el seu llibre: “Activistas del amor”. Cerc no obstant abraçar el text citat i deixar-me transitar pel que ens transmet.
Soc insistent i de manera continuada persistent en la mirada vers les masculinitats com a marc, al qual estam immersos, dins del model de l’hegemonia del patriarcat. Tanmateix, se’n fa molt difícil -potser impossible, escapar-nos d’ell-, a menys que agafem els estris de la transformació a la qual ens conviden, ens reclamen millor dit, des del feminisme com a ètica de convivència.
Citant la barbàrie, la pràctica continuada de la destrucció, de l’odi, al qual ens aboca la dimensió actual, amb els abusos sistemàtics des del poder dels poderosos, dels amos de la guerra, dels generadors obsessius i interessats en el domini absolutista, podem confirmar sense gaire marge d’error qui són i quin perfil de masculinitat ostenten, mantenen i estenen sense parar. Inversament a la crida de la cura mútua, de l’empatia activa.
Com de lluny ens sentim de la crida a l’amor? Quin és el refugi, espai de confort al qual ens aferram deixant de desfer i viure l’amor com a un element de construcció col·lectiva? Quina és i ha de ser la ubicació dels homes, de la masculinitat en un present que ens crida a abandonar el confort, la indiferència respecte a la cultura de l’odi, del domini i la destrucció?
Cadascú de nosaltres hem de poder trobar l’espai o les formes en el trànsit vers l’empatia activa, inclusiva íntegrament respecte a la significació de l’amor. Rompent, això sí, amb les comoditats apreses dins d’un sistema que hem d’admetre ens manté esclaus. El camí esdevé arduós, no hi ha dubte. Per altra banda, a mesura que es prova, que es comença a tastar el fruit del canvi de paradigma, es presenta agraït, satisfactori amb notables beneficis.
Per cert, ningú ens pot donar lliçons. Aquests comentaris són fruit d’un procés reflexiu, mentre sent el complex transitar, entre el que s’ha après i instaurat, i el desvetllament a la magnitud dels aprenentatges que em mostren des del feminisme i aquells homes que descriuen els camins d’un mode de ser home lliure dels fermalls del sistema patriarcal. Un aprendre, no sempre còmode, quan cal desaprendre el que imposa el que s’ha heretat dins de la cultura masclista.
Les violències masclistes defineixen el tarannà del perfil del qual sortir i abandonar. Aquestes tenen una pluralitat d’expressions, el bessó de la cultura de l’odi. En sentit invers es troba la crida a l’amor en el sentit profund i transformador, el qual ens descriu Barbara Deming i recull Bell Hoods, a “La voluntat de canviar” dient: “Em sembla que la raó que els homes siguin tan violents és que saben, en el fons, que estan representant una mentida, i els fa posar furiosos que els enxampin en la mentida.” Com em ressona tot això amb què es mostra arreu dels poders de l’odi i la guerra.
La fúria d’aquesta masculinitat de l’odi, de la destrucció, de la violència està estesa de manera extrema. Veiem en aquests temps amb tota la criminal i expansiva utilització de la guerra, des d’uns àmbits de poder dels quals cal sortir urgentment.
Cadascú ha de trobar el camí. L’amor és quelcom més, molt més gran que una expressió romàntica. Tal vegada en el romanticisme hi trobem una excusa per a defugir de la corresponsabilitat. L’amor al qual ens convida Lucila Rodriguez-Alarcón, ha de respondre a un compromís transformador en l’espai públic, inserit a la vegada en el que es viu i consolida en la privacitat. Aquest marc actualment dramàticament atacat per part dels poders dominants.
Tenim cada dia demostracions esfereïdores per part de l’odi i l’afany destructor, tot plegat ens cal cercar intensament l’empatia, l’estima, la radicalitat solidària a la qual l’amor descrit basat en la cura i la construcció col·lectiva poden activar la revolució capaç de rompre amb la barbàrie.