Antònia Maria Gómez Pascual és de Pina, encara que viu a Lloret de Vistalegre. Fa molts d’anys que fa feina en un hotel de l’Arenal, una feina que l’apassiona, però sentia que li mancava tancar una etapa acadèmica. Després de més de dues dècades sense agafar un llibre, ha tornat a les aules del CEPA Es Pla. Xerram amb ella sobre aquest viatge de superació personal.
– Antònia, què ha suposat per a vós, a escala personal, completar aquesta etapa d’estudis?
– Ha estat una alegria immensa que no m’hagués imaginat mai. A 41 anys, em va entrar la inquietud per estudiar i, gràcies a la formació i al suport constant dels professors, he pogut fer realitat un somni que tenia pendent. Em sent molt satisfeta de mi mateixa.
– Què és el que vós va empènyer a fer el pas de tornar a estudiar secundària sent adulta?
– Curiosament, va néixer d’un moment d’estrès a la meva feina actual. Necessitava un canvi o una motivació extra, i això em va dur a cercar per internet alguna opció per poder formar-me. Al principi tenia els meus dubtes, perquè no acabava de fiar-me del que trobava a la xarxa, però una vegada es varen posar en contacte amb mi, tot va ser molt fàcil i perfecte.
– Va ser una decisió meditada o vós vàreu llançar a l’aventura?
– Va ser “dit i fet”. No m’ho vaig pensar gaire una vegada vaig tenir la informació. Sabia que era el moment.
– Com descriuríeu l’experiència de tornar a classe després de tant de temps?
– Ha estat una experiència molt divertida i, sobretot, molt humana. Feia més de 20 anys que no estudiava, així que tot era nou per a mi. M’he trobat amb un entorn molt acollidor on m’he sentit acompanyada en tot moment.
– Molta gent té por de no poder compaginar els estudis amb la vida diària. Com ha estat el vostre cas?
– Molt millor del que esperava! Personalment, m’ho varen posar molt fàcil des del centre. Quan va començar el curs jo estava fent feina a l’hotel i ho varen entendre perfectament, ajudant-me a compaginar les meves responsabilitats amb les classes. Si hi ha voluntat per part de l’escola, tot flueix.
– Heu tengut ganes de tirar la tovallola en algun moment complicat?
– Sincerament, no. No he trobat obstacles que em fessin desistir. Sempre he tirat endavant pensant que jo podria fer-ho. A més, el suport dels meus companys, dels professors i, sobretot, de la meva família ha estat clau per no defallir.
– Més enllà dels títols, què vós endueu d’aquesta experiència al CEPA?
– L’aprenentatge més gran és que, sent constant, tot és possible en aquesta vida. Aquest pas m’ha obert noves oportunitats, tant en l’àmbit personal com professional, i tenc clar que vull continuar formant-me en el futur.
– Quin missatge enviaríeu a algú que ens llegeix i que no s’atreveix a fer el pas?
– Que ho facin sense dubtar! Que no pensin que no poden o que ja és tard, perquè no se’n penediran mai. Si tenen un somni, que lluitin per ell, perquè poden fer que passi. A més, tendran la sort de comptar amb uns professors que són els millors i que estan sempre atents a nosaltres.