L’historiador santjoaner Biel Company Rubio (Sant Joan, 1993) du les sabates ben fermades, ja sigui per córrer amunt o avall. I és que Company va ben calçat. Per això fa anys que compagina la seva tasca docent amb el treball al Museu del Calçat i la Indústria d’Inca. Ara, el passat divendres inaugurà l’exposició Trenar, una mostra que recull i fa valdre la tasca de les dones del Pla de Mallorca que es dedicaven a trenar pells per elaborar sabates o altres accessoris.
– Una vegada finalitzats els estudis com arribàreu al Museu del Calçat d’Inca?
– Vaig entrar-hi amb un programa de jove qualificat el 2018, que era en un moment en què el museu començava un procés de reinauguració, acompanyat d’un canvi de discurs i de la monografia. D’aleshores ençà faig feina allà i la combin amb la tasca docent.
– En estudiar la carrera d’Història ja teníeu decidit treballar en un museu o va venir donat?
– Jo sempre he tengut la inquietud de la investigació. Però també lligada a la difusió, disseny gràfic, disseny d’interiors, tots aquests aspectes sempre m’han atret i en el museu ha resultat com a la feina perfecta, ja que pots tocar tots aquests aspectes.
– El museu d’Inca està destinat a difondre la història del calçat i especialment la importància d’aquesta indústria a la capital del Raiguer, com s’estructura?
– És un museu petit, amb un equip de feina molt reduït. La part tècnica la componen dues persones, la direcció que ocupa n’Aina Ferrero, ara substituïda temporalment per en Sebastià Mascaró. En arribar al museu vaig començar fent un poc de tot, ajudant a n’Aina. M’he encarregat molt de la part educativa, però a l’hora de muntar exposicions o refer espais del museu, magatzems, taller… a un lloc tan petit tothom acaba fent de tot.
– Em Sembla que amb l’arribada de Ferrero al Museu va tenir un important impuls que fins i tot el va dur a guanyar qualque guardó, no és així?
– N’Aina és una peça clau del museu. Va néixer en un moment complicat i no s’acabava de creure molt en ell. Surt el 2010, però es parlava del museu en un concepte dels anys 90 i no es tenia molt clar que fer. Després es va fer el projecte pel museu al seu lloc actual i s’inaugurà amb quatre màquines, havent gastat molts de doblers en l’edifici i sense tenir un equip professional a darrere. Era un moment en què tancaven les penúltimes fàbriques i la gent no veia amb bons ulls, tenia una connotació negativa de gastar doblers en una cosa que s’apagava. Tampoc hi havia hagut una gran implicació per part de l’Ajuntament. I l’arribada de n’Aina el primer que va fer va ser agafar el teixit social i cultural de la ciutat per veure quins eren els motius pels quals no funcionaven. Així el primer que va voler fer va ser implicar la comunitat, la gent que en aquell moment era dificilíssim. I ara hem passat a tenir una molt bona acollida, sense fer gran difusió la gent s’acosta al museu. I sí, fou el 2022 quan vam guanyar un dels premis de Museu Europeu de l’Any, en la categoria “Silletto” de Participació i Compromís amb la Comunitat.
– Què és el trenat?
— Uns cabells entrecreuats és trenat. Sempre n’hi ha hagut, és simplement entrecreuar tires d’alguna cosa per crear un teixit que té unes propietats diferents de les que tendria un teixit únic com una pell. Si tu muntes una pell per fer una sabata té unes qualitats, i si a aquesta pell la talles en tires més petites i jugues amb aquestes fent el trenat té unes altres característiques i fa que sigui un teixit més idoni per l’estiu, per exemple.
– Qui feia aquests trenats eren dones. Era una feina exclusivament femenina?
– El trenat tenia una estructura en tres fases. La primera es feia dins la fàbrica o taller, millor dit després sortia d’allà per dur-ho a les Rodes, als pobles i aquí sí, les dones a ca seva amb uns marcs de fusta, uns telers muntaven el disseny que els hi havien donat i després tornava al taller on es tallaven en funció de qui li anaven a vendre. Però sí, el 95 % eren dones i la majoria fora de la fàbrica i sense contracte. Pel que hem sabut els propietaris no tenien una relació directa amb aquestes dones, sinó que hi havia uns encarregats que distribuïen a la Roda i a cada poble hi havia una encarregada que repartia a diferents dones. Era tota una estructura submergida.
– Ara heu comissariat Trenar, quina ha estat la vostra tasca en aquesta mostra?
– La iniciativa parteix de l’exposició d’una de les peces del mes de fa uns anys. A aquestes es fan una sèrie de taules redones amb extreballadors de la indústria de la ciutat. Així, muntàrem una d’aquestes xerrades sobre el trenat amb la participació de na Francisca Coll i n’Antònia Fiol. Així el que he fet ha estat la feina de coordinar la investigació, hem fet un documental i hem muntat l’exposició que inauguràrem el passat divendres i que es podrà visitar fins al vinent dos de novembre.
– Una vegada heu acabat la tasca, vos ha donat el resultat esperat o, així i tot, encara heu descobert coses inesperades?
– Sabia alguna cosa, ja que havia llegit el llibre de Rafel Morro i Miquel Sans sobre el trenat a Mallorca en el segle XX, però clar al final en xerrar amb la gent és quan surten moltes coses i veus que hi ha gent que encara continuen, o recuperen el trenat, com és el cas de Pollença. A Sant Joan o Maria de la Salut havia sentit d’oïdes que hi havia gent que havia fet trenat però mai no havia parlat amb ningú. Al final he acabat topant amb persones molt properes que feien feina amb això.
– Aquesta era una feina de l’economia submergida, no?
— Completament. El que passa que aleshores no s’entenia com ho entenem ara. Al final feina era feina i doblers són doblers, i ni l’Estat o el Govern mirava prim. Avui seria impossible que aquesta xarxa funcionàs. D’alguna manera al sistema ja li anava bé aquesta manera de funcionar, ja sigui per les fàbriques com per a la societat patriarcal de l’època ja li anava bé aquest sistema, ja que al final les dones feien aquesta feina a ca seva, tenien uns petits ingressos i poden cuinar o cuidar els majors o nins, per exemple. Moltes dones ens expliquen que va ser la primera passa cap a la seva independència econòmica. I també van tenir importància fora de la casa, és el cas de les caps.
– Per a què s’utilitzaven aquests trenats?
– Especialment per sabates, bosses i corretges. Després amb el pas del temps també es va començar a fer mobiliari.
– Sabeu gens quanta gent arribà a fer feina per aquesta xarxa de trenadores?
– És una cosa molt mala de saber i no hem pogut esbrinar-la, ja que el fet que fos una economia submergida és molt mal de fer parlar de xifres globals. Però si hi havia set o vuit fàbriques de trenat… per exemple, en Jaume Perelló, m’ha dit que per la producció que feien probablement estaríem parlant de més 100 dones fent feina a ca seva per cada fàbrica, per tant, si ho multiplicam per set o vuit, i sumes la gent de la fàbrica estam parlant de més de tres mil o quatre mil persones, segur!
– Aquí, darrere aquesta tasca, també deu haver-hi un vocabulari, una història oral…
– Sí, per exemple aquestes dones podien fer molinet, dama, espiga… això són els noms del tipus de trenat, però també hi ha el vocabulari per les eines o per les màquines.
– Què trobarà qui visiti l’exposició al Museu del Calçat d’Inca?
– Hem dividit l’exposició en tres parts. La que parlam dels orígens i el trenat més manual de la primera època. La segona, és el creixement, un moment en què aquesta indústria petita ja té telers de fusta que moltes vegades eren reciclats. I finalment, s’hi podrà veure tota la part de la mecanització, que ja arribà en els anys vuitanta o noranta i que gràcies al croat, Ivan Kàdic que va crear màquines que creuaven aquestes tires i feien trenats. Alguns no es van poder fer mai de manera industrial, però altres sí. Així l’exposició fa aquest recorregut històric a més de trobar complements, fotografies, etcètera.
– Segueix existint a Mallorca aquesta indústria del trenat?
– Avui en dia es fa tot a fora. Llevat de les dues persones de Mastrenat de Pollença no es fa res més. El poc trenat que es fa a Espanya es fa a Alacant. Principalment fan un fals trenat. I on es fa tot el dia d’avui és a Àsia, sigui amb màquina sigui manual.
– Per a l’exposició heu contactat amb dones del Pla. Quina era la situació i la importància de les dones del Pla de Mallorca en aquesta indústria?
– No es pot afirmar de manera rotunda, però sí que pensam que tota la feina que es feia a les cases es feia majoritàriament al Pla. M’explic, totes les fàbriques de trenat menys una eren a Inca. I aquestes feines eren posteriors a la confecció de sabates. Per tant, les persones, les dones que vivien més a prop d’aquestes fàbriques hem de pensar que ja tenien una ocupació. Així, les dones de tot el Raiguer ja treballaven fent bosses o sabates i pensam que la necessita més gent va fer que el radi es va eixamplar cap al Pla de Mallorca, també cap a Pollença i Alcúdia. Per això trobam aquests trenats a Sant Joan, a Maria, a Pina, Algaida, Montuïri… no hem pogut fer la tasca d’investigació profunda, però la idea és que l’exposició sigui el punt d’inici.
– El dia d’avui, aquestes dones se senten orgulloses o contentes d’aquesta tasca?
– Crec que passa amb tot, sigui amb les sabates o el trenat. Quan la gent és major i veu les coses en perspectiva té un cert orgull del que ha fet. De fet, s’emocionen. Primer de tot se sorprenen del fet que algú, després de tants anys es preocupi per això. Els fas reviure sentiments.
– No podem acabar l’entrevista sense parlar de la vostra afició per córrer i la participació en el campionat d’Espanya de kilòmetre vertical?
– L’afició començà fa uns 10 anys. Vaig correr la carrera del puig de Sant Nofre i vaig veure que m’havia anat bé. Així que vaig entrenar cada vegada més i al veure que allò que m’anava millor era pujar per amunt vaig anar fent cronoescalades o curses verticals. Era una prova curta, explosiva que m’agradava molt. Tampoc no tenia molt temps de preparació i s’adaptava a les meves necessitats. Al campionat d’Espanya ja vaig correr amb dolor i ara fa un temps vaig decidir aturar per curar-ho bé. Ara mateix estic en un procés de replantejar-me la competició. Practic esport cada dia però no sé si de cara a la competició serà una aturada temporal o definitiva.
– Finalment, com veis Sant Joan i el Pla de Mallorca?
– El Pla és el darrer reducte de Mallorca, però ja ni això. Amb el turisme… a Sant Joan ja et trobes estrangers a n’és Centro! Ens hem venut, ens hem venut, no n’hi ha més. És molt trist, ni lloguers, ni pisos. Abans podies trobar un lloguer assequible i ara ni això. Tenim un problema molt greu que no sé com arreglar-.ho, especialment els joves. I els mes joves que jo encara pitjor. Al final tothom ha venut ca seva però els nets no trobaran lloc on viure. Aquesta és la principal preocupació dels joves del Pla. Ara fas per fora vila i hi ha cases per tot i encara ha crescut molt més després de la Covid. És trist. Jo tenc un preu de lloguer digne perquè la propietaria és coneguda… però de no ser així seria totalment inviable tenint un sou normal com el que tenc. Comprar alguna cosa a Sant Joan ho veig molt díficil.