Si l’atzar és l’íntim ritme del món i l’ànima de la poesia, Paul Auster era, davant de tot, un poeta que escrivia novel·les.
Llegir a Paul Auster em va ensenyar que podia visitar Brooklyn sense sortir de Porreres. També a gaudir d’escoltar i observar a bars, comerços, persones i personatges, converses amb gent amiga o amb coneguts o saludats. Perquè mai no saps on pot estar o qui et pot contar la història que et canviarà la vida.
Amb Auster vaig entendre que s’ha d’observar el món i la vida i que aquesta mirada ha de ser la teva obra mestra. Ben igual que ho era per Auggie Wren fotografiar cada dia el mateix cap de cantó de Brooklyn a la pel·lícula “Smoke” feta amb guió d’Auster sobre un conte de Nadal seu publicat al New York Times el dia de Nadal de l’any 1990.
Amb la meva inclinació malaltissa -no tractada- cap a la mitomania, he escrit al Times correus electrònics per mirar d’aconseguir una còpia de l’original de l'”Auggie Wren’s Christmas Story”, però mai no he obtingut resposta. Insistiré. Fa 20 anys vaig fer dues vegades de dalt a baix Court Street de Brooklyn cercant el cap de cantó de l’estanc on fou rodada la pel·lícula només per estar-hi una estona. No el vaig trobar, però sense voler i en un gir austerià vaig topar amb la casa natal d’Al Capone. Encara em deman si fou un senyal que encara no he desxifrat.
Per mor de Paul Auster m’aixec cada dia no diria que amb por però sí amb el temor necessari per continuar vivint. Perquè l’autor de Brooklyn Follies ens ensenya que qualsevol dia pot passar que.
He vist cotxes aturats al marge de la carretera de Manacor i he temut que el conductor no esclatés en mil bocins i ho he fet tot recitant en veu alta l’inici de Leviatan: “Fa sis dies un home va esclatar fet miques al marge d’una carretera del nord de Wisconsin”.
Però sobretot per Paul Auster som un escriptor frustrat que almanco pot escriure aquestes paraules en la seva memòria en un digital de comarca tan allunyat de la ciutat que mai no dorm. Perquè ja ho va dir ell: “No sempre obtenim allò que desitjam, però a vegades aconseguim el que realment necessitam”.
Només som, en fi, un lector de Paul Auster que escriu aquí un petit i tardà homenatge amb motiu de la seva mort. El recordaré per llibres, frases, personatges i títols, però sobretot per un substrat insondable que fa que el món i la vida siguin llocs més habitables i que només deixen, quan marxen, els herois i els poetes.
I la nit de Nadal posaré perquè tothom l’escolti, com cada any, la veu de tres caires i tabac de Tom Waits cantant i recordant-mos, perquè no ho oblidem, que som innocents quan somiem.
Bon viatge Paul!