Fa unes setmanes vàrem tenir la sort de poder veure l’obra “Espaguetis” a Lloret, una peça de microteatre protagonitzada per Núria Sbert i Bet Palou en la que parlen sobre la grassofòbia. Per si a algú li resulta desconegut aquest terme, la grassofòbia és un tipus de discriminació estructural i molt normalitzada que reben les persones grasses pel simple fet de tenir un cos que ocupa més espai del que consideram “normatiu”, i també ho és la fòbia que experimenten les persones que no estan grasses a engreixar. Magda Piñeiro ho explica molt bé en el seu llibre “10 gritos contra la gordofobia”.
Després de l’obra les actrius feren un col·loqui en el qual parlaren, entre moltes altres coses, sobre la falta de referents grasses en l’esfera pública i social. Com ens afecta aquesta falta de representació en una societat com la nostra? És innòcua?
Si feim una mica de memòria, és fàcil adonar-se que les històries que ens expliquen a través de les sèries, les pel·lícules, els anuncis o, fins i tot, els informatius són protagonitzades sempre per dones amb característiques corporals similars. Si ens miram aquest fet amb certa distància, ens pot dur a pensar dues coses: la primera, que tenir un cos amb aquestes característiques et dona la possibilitat de ser actriu, presentadora o periodista amb presència als mitjans; la segona, que les persones que no compleixen aquestes característiques no tenen les habilitats ni les capacitats per ocupar aquests espais. Llavors, quin és el lloc de les persones que no encaixen en aquest cànon corporal? Tendria sentit pensar que el fet de no veure persones grasses ocupant espais audiovisuals és perquè no són dignes de ser mostrades ni representades?
Aquesta falta de visibilitat alimenta la idea errònia d’una societat corporalment homogènia. Les nostres diferències, llavors, en quin lloc queden? Sonya Renee Taylor diu que “fer que la diferència sigui invisible és validar la idea que hi ha parts en nosaltres que s’han d’ignorar, ocultar o minimitzar, i deixa en el seu lloc la idea tàcita que la diferència és el problema, en lloc de pensar que és el nostre enfocament a l’hora de tractar les diferències el que és problemàtic”. Potser parlar i mostrar les nostres diferències ens ajudaria a entendre-les com a part de la nostra diversitat i no com un problema.
Que totes les històries que ens arriben siguin protagonitzades per persones que encaixen en un únic cànon corporal ens limita l’imaginari, esbiaixa la realitat i pot arribar a condicionar el lloc que creiem que podem ocupar en aquesta societat. Necessitam que es mostrin i es representin totes les corporalitats en les esferes públiques i socials, i fer-ho lliure de clixés. Chimamanda Ngozi Adichie explica que el relat únic crea estereotips, i el problema amb els estereotips no és que siguin falsos, sinó que són incomplets. Converteixen un relat en l’únic relat.
Necessitam escriure nous relats on veure’ns representades, relats on les protagonistes no siguin només dones espaguetis.