Margalida Galmés (Vilafranca de Bonany, 1999) va estudiar Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra i ha cursat el Màster en Formació del Professorat a la Universitat de Barcelona. Actualment, fa feina a l’Espai Mallorca de la Ciutat Comtal com a gestora cultural i a Sa Xerxa de Teatre a la secció de comunicació. També és cocreadora i editora de la Revista Morlanda i articulista mensual al setmanari Cent per Cent de Manacor.
-Com és viure entre Mallorca i Barcelona?
Em fa gràcia com està formulada la pregunta perquè realment viure el que és viure, visc a Barcelona, però és com si visqués entre els dos llocs. Tant per feina com per vida personal com per interessos seguesc estant molt lligada a Mallorca i això fa que em senti realment que visc als dos llocs tot i que resideixo a Barcelona. Viure entre Mallorca i Barcelona és estar entre dues aigües i anar fent camins, quan ets a un lloc pensar amb l’altre i no acabar mai de saber on ets del tot.
-Si haguéssiu de triar, que és la millor cosa i la pitjor de cada lloc?
La millor cosa de Barcelona és el que et fa aprendre. Et fa aprendre des del caire personal com el fet de poder consumir cultura a altres llocs et fa conèixer altres possibilitats que després també et nodreixen en el moment de fer feina i no només els aprenentatges teòrics que has fet. Hi ha tantes possibilitats dins aquest sector que cada dia estàs en contacte amb coses noves que t’enriqueixen com a persona però en el meu cas també en el meu lloc de feina. Quant a la cosa pitjor al final és que no ets a Mallorca. De fet, si faig feina amb cultura de les Illes és perquè òbviament és el que m’interessa i viure a Barcelona tot i que em dona coses bones l’única cosa que no em dona és el fet de no poder ser a Mallorca. Quan som a Mallorca la millor cosa és que puc anar a totes les propostes culturals que s’hi fan que al final és el que més m’interessa i també estar a prop de la família i els amics. I el pitjor és això, que no pots veure tant de món i tantes coses diferents, tot segueix un poc igual, però això a vegades també està bé.
-Pel que fa a Mallorca, teniu sensació de massificació quan veniu?
Sobretot després de la Covid sí que he tengut aquesta sensació perquè abans anaves fent i anaves veient que Mallorca es massificava i n’eres molt conscient. Però després de passar uns anys en què hi havia tan poc turisme o zero turisme tornar a la “normalitat” va ser un xoc. Clar, Barcelona també està molt massificat i al final al meu dia a dia visc aquesta massificació també i no només quan vaig a Mallorca i encara es nota més quan baix a casa en l’estiu i veus com està de destruïda a causa de la massificació.
-En aquest sentit, ser del Pla és encara i de moment un avantatge?
-Supòs que sí que és un avantatge, però sembla que anam avançant a què també conquereixi la nostra comarca. A Vilafranca que és allà on jo he viscut gairebé no hi ha turisme, ara bé, si vas a altres pobles, potser sí ja veus que hi ha més turistes. Així i tot, no tenc cap dubte que un dia estarem quasi com a Cala Millor.
-Passant a parlar dels projectes en els quals heu fet feina… com va ser Tant és ara com abans? Què va significar?
“Tant és ara com Abans” va ser una sorpresa tant per en Josep Garí, el meu company en el projecte, com per mi. No ens esperàvem que arribés a aquest punt. Va començar tot com una broma d’anar a escoltar les padrines xerrar i anar agafant o quedant-mos amb certes paraules que elles deien i que ens feien gràcia. Després vàrem pensar que no era gràcia el que ens havia de fer perquè són paraules que s’estan perdent i si ens fan gràcia és perquè ja les trobam antigues i no ho haurien de ser sinó que s’haurien de reivindicar i seguir emprant. Un poc amb aquesta idea vàrem començar a fer una llista que havia de ser interna i quan ja teníem una llista llarguíssima, el temps del confinament vàrem pensar que allò no podia quedar aquí. Ho hem de treure defora. La gent havia de poder llegir la llista i vàrem anar fent feina i vàrem pensar en aquest format de xarxes, de publicar cada dia una paraula o una expressió pròpies de la varietat mallorquina en català que estassen en desús o en procés de desús i la veritat que des del principi va tenir molt bona rebuda. Moltíssima gent ens va començar a seguir i ens feia feedback molt positiu. Després vàrem intentar fer col·laboracions amb altres entitats o amb altra gent que també feia feina amb la llengua catalana i normalització lingüística i la veritat que molt bé. Per noltros va ser una sorpresa i ens va demostrar que hi ha un públic que vol consumir productes en llengua catalana i això ens va alegrar molt. També ens va reforçar molt com a amics i ens va fer veure que junts podem fer coses molt xules que al final si t’hi poses i en tens ganes, les coses surten.
-Amb quina expressió i paraula en desús vos quedau? I un mal nom?
N’hi ha moltíssimes. Però expressió que em fa molta gràcia “fer-se ses piules” que vol dir arreglar-se, posar-se guapo per sortir. De paraula “requestalles” perquè és una paraula pròpia de Vilafranca, no es diu a altres llocs, segons l’Alcover-Moll i són les restes de menjar que deixes en el plat quan has menjat. Malnom no sé amb quin m’he de quedar, però jo diria per exemple els d’en Josep Garí són “mariaino” o de “ca ses suredes” i els meus són “estamborera” o “caminer”.
-Així com hi ha expressions que passen o paraules en perill de desaparèixer, hi ha una societat que mor amb les paraules?
Hi ha com a dues visions d’aquesta pèrdua de ses paraules i la pèrdua d’una societat o d’una història. Una part d’aquestes paraules que es perden es substitueixen per paraules més generals que no són tan específiques d’una cosa concreta. Per exemple, les persones majors saben perfectament quin tipus de nigul hi ha en el cel i tenen una paraula per cada classe de nigul. Nosaltres això ja no ho coneixem perquè a tot li deim nigul. Ho hem generalitzat. Ara bé, potser noltros tenim una quantitat de vocabulari molt més extens en altres camps com podria ser la informàtica i que ells no tenen. Al final la societat desapareix però no la societat en si, sinó la que havien viscut ells. Hi ha certes necessitats lingüístiques que ara ja no es tenen. Abans necessitaven saber quin tipus d’arada empraven per anar a fora vila perquè tothom era pagès i ara que no ho som està clar que aquestes paraules van desapareixent. Però n’hi ha d’altres que es poden emprar en el dia a dia que al final eren les que ho reivindicàvem i són les que s’haurien de mantenir.
-Feis feina a l’espai Mallorca, quina tasca hi realitzau i quins projectes teniu en marxa?
Faig feina com a gestora cultural a l’Espai Mallorca de Barcelona que fa feina per a difondre la cultura de les Illes Balears al Principat. És una associació sense ànim de lucre que té una seu física que és aquest Espai Mallorca que té un petit bar i la seu que és aquest local que és on es fa la programació cultural habitual. Jo organitz tota la part de xerrades, taules redones, les exposicions, concerts de diferents formats, també tot i que jo no m’encarregui hi ha tota la part de llibreria i molts de voluntaris que fan feina per la part de comunicació, per la comissió feminista, per obrir i tancar cada dia la llibreria. Un poc la idea és poder oferir-ho a la gran quantitat d’estudiants i de gent que resideix a Barcelona que són provinents de les Illes i que segueixen tenint ganes de consumir la cultura de les nostres Illes tot i viure fora. I també donar l’oportunitat als artistes emergents de poder actuar o poder mostrar i promocionar el seu projecte defora de les illes a un espai que és de més fàcil accés i on poden mostrar tot el que fan. També hi ha bastanta gent que està interessada per la cultura popular i hi ha tallers cada setmana de ball de bot, de glosa, de guitarra d’acompanyament… i anam fent un poc això: cultura i tallers cada dia i, en definitiva, feina perquè la cultura de les illes pugui tenir el seu espai a la península.
-També formau part de la Revista Morlanda de creació artística i literària, com va néixer i amb quins objectius?
Va néixer fa uns dos anys i és una revista de creació artística i literària i això vol dir que s’hi publiquen sempre peces inèdites tant de relat, còmic, poesia, micro teatre, il·lustració, pintura, fotografia… tot el que es pugui plasmar en paper. Fa dos anys en Joan Truyols i en Toni Bauçà em varen proposar entrar en el grup perquè havien identificat un buit. Feia falta una revista literària i artística a les Balears perquè no existia. Sí que n’hi havia en altres sectors, però en aquest no. Érem conscients que publicar a una editorial a vegades costa. Fins i tot has d’haver guanyat un premi. No pots publicar peces petites i clar noltros volíem donar aquesta oportunitat sobretot als joves o fins i tot a algú que ja tengués una carrera mitjanament feta dins el sector literari. Després s’hi va unir en Miquel Noguerol, som noltros quatre. Ja hem tret una revista online que es pot llegir a morlanda.cat i ja hem imprès tres números més en paper i estem en procés de fer el número quatre que sortirà el mes d’abril.
-Com veis els espais culturals que hi ha en el Pla on molts pobles tenen auditoris entre altres edificis per fer-hi activitats?
Podria xerrar del que passa a altres pobles del Pla, però sobretot puc parlar de Vilafranca que és on he viscut. Jo crec que hi ha la concepció que la gent que li interessa la cultura la consumirà a Palma o Manacor i poca cosa més. Hi ha un poc la idea que no tothom consumeix cultura i que la gent que ja de per si li interessa ho fa i es mou per fer-ho. Crec que la concepció que haurien de tenir els ajuntaments amb els seus equipaments públics no és aquest, haurien de tenir els seus equipaments en condicions per poder difondre la cultura ja sigui amb produccions, amb funcions de teatre, exposicions… s’hauria de trobar la manera de poder-ho fer en el mateix poble perquè la gent no s’hagi de desplaçar per poder difondre la cultura de la millor manera i perquè tothom la pugui consumir. És a dir, si et posen la cultura davant, t’acabes interessant per ella i, si l’haguessis d’anar a cercar, potser no la consumiries mai. I que fer més cultura a cada municipi és beneficiós per tots els ciutadans, per ajuntaments i per les propostes culturals que es programarien. També crec que s’ha de donar la importància que realment tenen aquests espais culturals, perquè a vegades ho donam per suposat o no valoram la tasca de culturització de la societat que podrien tenir.
-Sembla que hi ha mancances, però també sovint hi ha activitats amb poc públic. Per on pensau que passa la dinamització de l’activitat cultural a la comarca?
Clar, jo no tenc aquesta percepció perquè quan l’Assemblea per Vilafranca o l’Obra Cultural de Vilafranca fa activitats sempre s’ompl i hi ha una gentada i sempre a tothom li sorprèn que hi hagi tanta gent i és una demostració que hi ha un públic que està interessat i que vol consumir aquestes propostes. Si que em puc imaginar que en altres situacions es preparin activitats que després no tenguin públic, però també es tracte de tenir un poc d’estratègia cultural i programar coses que puguin tenir interès per la població que no vol dir publicar coses que culturalment no tenguin interès sinó fer-ho, però comunicar-ho d’una manera que tengui un sentit o adreçar-ho a un públic concret o fer-ho arribar de formes diferents. Jo crec que la gent té ganes de fer coses, té ganes de sortir i de veure propostes, però potser s’han d’acabar d’enfocar d’una altra manera o hi ha d’haver un rodatge que encara no hi ha. Potser s’han de proposar un altre tipus d’activitat.
-Aquests dies es torna a reunir l’Assemblea de Docents després de més de set anys, recordau com vàreu viure la manifestació del TIL i com veis el que passa ara?
Durant la vaga del TIL i la manifestació multitudinària que es va fer a Palma jo feia tercer d’ESO i record moltíssims dies de classe que no hi havia classe i estàvem molt al patí xerrant de la situació i de com d’extraordinari eren totes aquelles accions. Record molt la vaga de fam i totes les activitats que es varen fer als instituts i des d’ajuntaments i entitats privades en contra del TIL i com tota la gent es va unir, sobretot els docents, però tothom els hi donava suport i es va acabar fent una sèrie d’accions sense precedents. Ara mateix no se sap encara com està la situació, jo vull pensar que si fa falta sortirem al carrer tant com vàrem sortir aleshores. Tot i que hi hagi persones que pensin que no, jo crec que al final si ens toquen el que és nostro i el que defensam i el que necessitam que és la normalització lingüística i que es xerri i s’aprengui el català la gent es mobilitzarà i hi tornarà a haver una Assemblea de Docents tan forta com fa una dècada.