Toni Massot Puigserver (Algaida, 1979) és bufador de vidre a la fàbrica Gordiola del seu municipi natal. Aprofitam la recent declaració de la UNESCO del vidre bufat com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per parlar amb aquest algaidí de malnom de Miranda i de Purgatori, bufador de vidre, però també apassionat entrenador de futbol, una afició per la qual és més que conegut a la comarca del Pla de Mallorca i més enllà.
-Feis feina a una fàbrica que té més 300 anys i és un ofici que molt poca gent sap fer a tot l’estat, què suposa aquest fet?
Casa Gordiola fa 304 anys. De 1719 estava a sa Portella a Palma i deu fer 60 anys que la varen dur cap a Algaida. La veritat que es fa la feina sense pensar-hi massa en aquest fet. És ver que hi ha poca gent que la fa i jo des que som aquí he vist passar molta gent, n’hi ha molt pocs que queden. És una feina feixuga que t’estorbes molts d’anys a aprendre i econòmicament tampoc està molt ben pagat i molta gent s’estima més anar a fer feina a una altra banda que estar aquí.
-Quants sou que feis feina?
Noltros som sis persones aquí fent feina i hi ha tres mestres i tres ajudants. No hi ha cap peça que es pugui fer tota sola. Tot el que és vidre bufat s’ha de fer mínim en parella. Hi ha peces que necessiten tres persones per fer-les, hi ha peces que n’han de menester quatre, hi ha una peça en concret, el canelobre que és la més difícil, ja que s’han de menester set o vuit persones per fer-la.
-Dins aquest equip quina és la vostra funció?
Jo som ajudant de bufador. Això vol dir que faig feina amb un mestre i nosaltres el que feim és ajudar-lo a elaborar tota la peça. Li duim tota la decoració, els bocins que s’han d’afegir i els ajudants també bufam.
-Què ha suposat pels treballadors el fet que hagin declarat l’art de bufar com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat?
A la feina tot continua igual. Hem notat que la gent ens fa més cas i quan vas al supermercat o al bar et donen l’enhorabona i tothom et demana si ens pagaran més…
-Per ser mestre artesà d’aquest art, què s’ha de fer?
Dins el gremi del vidre per ser mestre artesà basta ser oficial, que et posin un ajudant i tu facis les peces. Així, en teoria, ja ets el mestre. Però això és la teoria perquè després hi ha la carta de mestre artesà que atorga el Consell de Mallorca i el Govern balear i et venen a fer un examen aquí i et diuen si ets apte i ja tens la carta.
–Aspirau a ser-ho?
Jo sé fer cosetes, però és cert que el meu mestre és només dos anys més gran que jo i és complicat perquè anam molt justos de gent. I el que passa és que quan ve gent nova se’n va aviat quan toca el vidre i si no ve gent nova és complicat perquè tu ja no tens l’opció de poder pujar a ser mestre. Si no ve gent nova jo he de quedar d’ajudant del mestre. Aquí de tres mestres, dos tenen la carta de mestre artesà. Avui en dia tenir la carta de mestre és un capritx perquè per fer feina realment no l’has de menester, però sí que seure a un banc i fer coses sí que m’agradaria.
-Quins mestres heu tengut?
Jo he fet feina amb dos mestres. El meu primer va ser en José Martínez “Pepín” que quan jo vaig començar ja tenia devers 70 anys i ara fa set o vuit anys que estic amb un jove, en Pedro Torres qui, per posar-te un exemple, quan jo vaig començar a tocar vidre ell estava d’ajudant i va passar a ser mestre.
-Quin és el secret d’aquest art?
La cosa principal és tenir paciència. Pràctica com tot, has de tenir pràctica, ho has de tocar amb les mans.
-Tot i tenir un caire artístic, és una feina feixuga…
En l’estiu és molt feixuc perquè aquí arribam a estar a 70 graus i et canses molt. Després també passa que lògicament cremam molta llenya i n’hem de tirar molta, i per això gairebé tots hem patit del conegut com a colze de tenista. Tendinitis també n’hem tenguda bastant, mal d’esquena… el normal. A això s’hi ha d’afegir la calor que patim en els mesos d’estiu.
-També sou entrenador de futbol, com ha estat la vostra trajectòria com a jugador i com a entrenador?
Com a jugador sempre he jugat a Algaida. Hi vaig jugar fins a juvenil i l’any que havia de ser el darrer de juvenil ja no el vaig jugar. Després, amb 19 anys, un amic que s’havia de posar a entrenar a la categoria cadet em va dir si el volia anar a ajudar i vaig acceptar i des d’aleshores faig d’entrenador. És a dir, vaig començar amb 19 anys, en tenc 44 i només he estat un any aturat.
-I com és que deixareu tan prest de jugar?
Una, perquè era magre, la veritat és aquesta. Com a jugador de futbol era magre, però com que el futbol m’agradava em vaig prendre el fet d’entrenar com un hobby, una afició que ara és una peça molt important per jo a la vida.
-Això deu suposar-vos desconnectar de la feina o duis la feina al futbol?
Quan som al camp desconnect de la feina i de tot. Mentalment fas un canvi molt radical. Fins i tot dins la feina el futbol em dona problemes. A vegades penses amb les coses del futbol i no estàs en el que has d’estar i badant m’he pegat cremades. Després si un dia tenc entrenament ja he de partir més prest si puc o canviar l’entrenament… si un dissabte de matí tenc feina he de mirar de deixar i a vegades puc i altres no…
-Per quins clubs heu passat?
He estat a Algaida que vaig començar a cadet de segon any. Després a juvenil i cinc anys de segon entrenador de l’amateur i un any de primer. Després vaig entrenar un any a Montuïri. També vaig viure cinc anys a Pina en dues etapes que varen ser molt bons. Vàrem aconseguir l’ascens de tercera a primera regional dos anys consecutius. Després el Pina va desaparèixer i ja vaig arribar al CE es Pla on fa set temporades que entren.
-Quina categoria preferiu per entrenar?
Sense cap dubte la categoria cadet per jo és la millor. Jo tenc molt de respecte per les persones que entrenen al·lots petits, però moltíssim perquè jo ho he tocat un any i ja tenien 10 anys, és a dir, no eren petits tampoc, però ho vaig passar molt malament, la veritat que no estava acostumat, i per això me qued entre cadet i juvenil.