L’interior de Mallorca viu un procés de transformació que pot ser irreversible en pocs anys, tant com ho ha estat el de la costa des dels anys seixanta. Una transformació més pausada i allargada en el temps i menys evident a primer cop d’ull, però amb el mateix impacte territorial i que pot suposar la pèrdua de la idiosincràsia dels pobles i la desaparició del sòl agrícola. Uns canvis ben visibles també a municipis com ara Porreres.
Per a entendre la situació actual hem de definir dos processos que s’estan donant alhora: la progressiva urbanització de fora vila amb residències permanents, segones residències i turisme rural i la gentrificació dels nuclis urbans a partir de l’arribada de persones amb una molt alta capacitat adquisitiva que comporta, a la llarga, la transformació del teixit social. Un i altre estan encadenats i són consecutius i ambdós estan fortament lligats a una economia basada únicament en el turisme.
El canvi de rol del fora vila dels pobles de l’interior, històricament basats en una important activitat agrícola i que no han viscut l’impacte del turisme de costa, l’hem de situar en els anys previs a l’entrada de l’euro. La necessària regulació de capitals comporta la compra massiva, sobretot per part de ciutadans alemanys, de finques agrícoles i les més preuades són les que tenen edificacions existents, ja que així es poden transformar en residències estacionals. Aquest sobtat i intens interès valoritza les cases de fora vila i idealitza el model vivencial. A l’arribada d’estrangers al camp s’hi afegeixen moltes persones locals. Es performa la idea de viure a fora vila i ara s’hi traslladen molts descendents de famílies terratinents. Possessions, cases i casetes passen a ser llocs desitjats per a establir-se. Un trasllat que comporta molts impactes de mobilitat, de necessitat de serveis i infraestructures, de recursos hídrics, etc. A més, en molts casos les finques passen a ser jardins més o menys estructurats i es perd la capacitat productiva del sòl. Aquesta és una realitat ben plausible als municipis del Pla. Caminar per fora vila es converteix moltes vegades a transitar per un camp tancat a pany i forrellat a manera d’urbanització exclusiva. A les segones residències d’estrangers i a les residències permanents de locals i hem d’afegir un tercer fenomen, el turisme rural. Cases que esdevenen un negoci estacional que es basa en la mobilitat permanent en cotxes particulars dels hostatjats posant més pressió a camins i caminois que esdevenen les artèries d’arribada i sortida de moltes persones amb poc coneixement de l’entorn i dels codis relacionals.
Saturada la costa, saturats els camps dels pobles costaners i transformat el sòl rústic interior, arriba el procés de transformació dels pobles. Un procés que també va de la costa a l’interior; Santanyí, Pollença, Andratx, entre d’altres, són avui pobles mutats i ens anuncien el camí que pot passar amb molts altres. És davant d’aquest repte que es troben avui pobles com Porreres un cop constatat que la primera transformació, la del sòl rústic, ja és quasi irreversible. Al nucli de Porreres hi ha moltes cases deshabitades per causes diverses: les carències de confort de les cases tradicionals en enfront de pisos més equipats i funcionals, el descens de població durant uns anys a causa de la baixa natalitat i del trasllat de població a ciutat o a altres nuclis i l’èxode cap al camp a conseqüència del procés esmentat abans, entre molts altres. Casals, cases i casetes queden tancades durant dues o tres dècades i es deterioren cada vegada més, fet que fa més inassolible la rehabilitació. A poc a poc, les cases esdevenen una càrrega i queden latents i tancades a l’espera de noves circumstàncies que ara són de nou l’entrada de capital estranger. La conversió d’aquestes cases en segona residència de persones d’alt poder adquisitiu o la seva transformació en establiments turístics traslladen al nucli urbà la complexitat i la problemàtica esmentada anteriorment per al camp.
Aquest és un procés plenament actiu avui per avui a Porreres, no hi ha carrer que no es vegin tres o quatre obres en marxa. És cert que això suposa una forta activitat econòmica i una gran vitalitat del sector de la construcció i derivats, però és probable que si no es fa res, en poc temps els joves o les persones de menys poder adquisitiu no podran accedir, entre d’altres, a l’habitatge.
Per això és important, per una banda, que les administracions prenguin la iniciativa de posar eines que puguin pal·liar aquest efecte; com per exemple, incentivar la rehabilitació d’habitatges com a residències permanents, polítiques de protecció del sòl agrícola i d’activació de la seva producció i, alhora, posar a punt mecanismes de control dels establiments il·legals. Vetllar per a la conservació del patrimoni en un sentit global i integrat alhora que es treballa per consolidar el teixit social. Però també ens fa falta prendre consciència com a comunitat que si ho fiem tot a la rendibilitat immediata, serà inevitable la pèrdua irreversible de la idiosincràsia del poble amb la progressiva substitució social.
(Article publicat originalment a la revista Llum d’Oli)