El passat dia 27 de febrer tenia previst assistir a la festa d’aniversari que una companya de feina havia de celebrar a casa seva. Dic havia perquè quatre dies abans de la cita, amb molt bon criteri i basant-se en les previsions meteorològiques, ella va decidir ajornar la festa i així ens ho va fer saber mitjançant el preceptiu missatge en el grup de WhatsApp. Fins aquí tot quadra amb la personalitat de na Catalina a qui jo definiria com una dona sociable, intel·ligent, culta, racional i reflexiva.
Tal vegada algú recordarà que el diumenge 26, sobretot el matí, va ser un dia lluminós i amb una temperatura molt agradable; un dia assolellat dels que conviden a sortir de casa i fer el que ara en deim socialitzar. Segurament aquest fet va fer tombar la fe de na Catalina en la ciència, o com a mínim en la meteorologia, ja que, possiblement sospitant que les previsions no es complirien, va publicar aquest missatge en el grup de WhatsApp: “Jo només dic que si demà no plou poals d’aigua, mataré els responsables de les previsions meteorològiques”. M’agradaria afegir, per evitar malentesos, que na Catalina és una persona totalment pacífica i dotada d’un notable sentit de la ironia. El dilluns 27 no es va semblar en res al dia anterior. Les previsions fetes dies abans van resultar correctes; el vent, el fred i la neu dominaren l’illa durant un bon grapat d’hores.
A mi m’agrada la ciència, m’agrada la seva capacitat de descripció detallada, precisa i rigorosa dels fets, m’agrada la seva capacitat d’anàlisi, la seva capacitat de generalització, la seva capacitat d’abandonar un camí quan es demostra que no és el camí correcte. M’agrada la seva recerca contínua de millora i la seva plena consciència de no haver assolit mai la veritat absoluta. Tot això la converteix, en la meva humil opinió, en la més gran i bella construcció intel·lectual de la humanitat. Però allò que la fa realment útil per a la societat, i a mi em meravella, és la seva capacitat de predicció. Aquesta capacitat de predicció ens permet, de moltes formes diferents, millorar les nostres vides. Gran part de tot el que utilitzam, del que menjam, del que vestim, de com ens relacionam, de com ens curam, en definitiva de com vivim, és possible gràcies a aquesta capacitat de predicció.
És cert que la ciència a vegades s’equivoca. Però també és cert que no persevera en l’error comès. L’error la incita a l’autocrítica, a la revisió, al canvi d’estratègia o de model. La ciència sap conviure amb l’error; el converteix en una oportunitat de millora. No li generen confiança aquestes virtuts? No li permetria equivocar-se a qui les posseís?
Tal vegada avui ens sembla evident que la ciència és un bon sistema en què basar el nostre coneixement. Un coneixement basat en l’evidència, en la prova contínua, en els fets indiscutibles. Però no sempre ha estat així ni molt manco.
Galileu, un dels precursors de la ciència tal com l’entenem avui, va contribuir, a principis del segle XVII, a donar força a aquesta nova forma d’entendre el món. Això no obstant, no ho tingué fàcil; el 22 de juny de 1633, molt possiblement també era un dia assolellat, Galileu fou obligat a abjurar dels seus escrits sota amenaça de tortura. L’Església catòlica no estava disposada a admetre les seves propostes que, igual que les de Copèrnic, allunyaven la terra del centre de l’Univers i la convertien en un planeta més que girava al voltant del sol. Galileu basava les seves propostes en evidències contrastables. L’església, en canvi, basava les seves en la interpretació d’alguns passatges de la Bíblia. Tot i haver abjurat, Galileu va ser condemnat a romandre la resta de la seva vida sota arrest domiciliari i els seus llibres passaren a formar part del llistat de llibres prohibits.
Més d’un segle després de la mort de Galileu, se li atribuí per primer cop haver remugat, una vegada escoltada la seva sentència, el que pretén ser el títol d’aquesta secció: Eppur si mouve (Tanmateix, es mou!). Molt possiblement no és cert que pronunciés aquestes paraules, però resumeixen molt bé l’actitud d’un científic davant els fets i evidències. Així doncs, almanco per mi: se non è vero, è ben trovato.
Tot i el seu confinament obligat i la persecució dels seus escrits, el que es mogué, i molt, foren les seves idees; Galileu va continuar publicant llibres mig d’amagat i en països fora del domini de l’Església catòlica. La seva obra va ser pionera i va encetar un efecte en cadena sobre moltes altres persones de les quals possiblement en parlarem en altres ocasions i a les que devem, per exemple, que puguem ajornar un aniversari quan és necessari.