“Estam en un moment de profunda guerra contra la vida, perquè les bases que sostenen la vida humana estan amenaçades: la naturalesa i les cures”, va dir una de les activistes ecofeministes més reconegudes del segle XXI, Yayo Herrero. Érem a unes jornades sobre cures a Girona, però jo no vaig poder evitar pensar en ca nostra.
Quan Guillem Frontera va escriure “Els carnissers” ens va regalar a les generacions presents l’oportunitat de fer un dibuix acurat de quines eren les dinàmiques viscudes a Mallorca quan nosaltres no érem ni tan sols una idea. Ens permet viure de prop els canvis que experimenta Mallorca amb l’arribada del turisme -cada vegada més feroç- però sobretot, ens radiografia les dinàmiques del centre de l’illa en contraposició a les dinàmiques de la costa. El Pla de fora vila versus la zona costanera plena de complexos turístics. El Pla es mantén gairebé intacte mentre la costa mallorquina avança cap a allò que en diem “progrés”.
Aquesta peça no intenta fer creure que el canvi del model econòmic no ha tengut cap impacte per nosaltres -gent del Pla. Seria d’ingenus. Però sí que intenta presentar el Pla com un oasi en mig del canvi dràstic. Un oasi en mig del desastre?
Una de les característiques que compartim tots els municipis del Pla de Mallorca és el nostre passat agrícola. Un passat que, en molts casos, implica la vida al voltant dels senyors d’una possessió (del verb posseir, clar), l’alienació d’un mateix en favor d’un altre a canvi d’una vida austera, de gana, fred i silenci. Les històries dels padrins -que passen de generació en generació- conten llargues jornades de feina, de treballar la terra. “Tenia set anys i ja m’enviaven de porqueret”, “Sortíem ben prest amb el carro, no feia ni claror, i ens posàvem a sembrar alls amb els dits plens d’encetades”. Així mateix, apareix en aquestes històries la vida en comunitat, la família més enllà del nucli dur. Els cosins, els concos, les padrines. Les padrines sempre hi surten. I també els veïnats amb els qui compartir hores de joc al carrer, amb els qui ajudar-se en moments maldestres. “Saps que en fèiem de putades, la fèiem tornar loca…” Així doncs, aquestes qüestions que tant ens han marcat com a poble -treballar la terra i la vida en comunitat- són les que Yayo Herrero situa com les bases que sostenen la vida humana.
En un context en què el capitalisme accelerava el món, on l’economia passava per sobre de qualsevol altra qüestió, Air France ja començava a fer publicitat per viatjar a Balears. Acabàvem de sortir d’una guerra civil i estàvem immersos en una dictadura feixista, però era igual: teníem sol, platges i un paisatge per explotar en benefici d’alguns. Així, l’economia de Mallorca comença a diversificar-se i l’activitat turística dóna alegries a part de la població. El verd torna gris. El Pla, però, aguanta durant unes dècades aliè a aquesta nova realitat. L’agricultura continua sent el pa d’aquelles famílies que no han pogut obrir un souvenir a la costa, i treballar la terra implica cuidar-la, perquè d’ella depèn el benestar del poble. La terra, que (ens) dóna la vida, és el centre de l’activitat econòmica i també social. Fer panades, fer matances, fer sequer d’albercocs.
Parlam d’uns anys en què els canvis eren més ràpids que mai, en què la realitat de l’illa ballava al so de les dinàmiques del mercat, però nosaltres no vam ser una zona referent en ofertes laborals, ja que el sector serveis no creixia amb tanta força com a la resta del territori. Això també va suposar un retard, en comparativa, respecte a l’arribada de col·lectius migrants i, per tant, vam viure aquests canvis socials i culturals uns anys després, de manera menys abrupta.
Que el Pla estigui constituït per municipis relativament petits on bona part de la socialització té lloc al carrer facilita la idea de comunitat vers l’individu. Teixir una xarxa de suport familiar i social resulta més senzill en un poble petit, encara que hi hagi persones que, en aquest punt, cal mencionar: les d’origen migrant, que no ho tenen tan fàcil i sovint es troben desemparades. I això se suma a una cosa que també diuen que ens caracteritza: som tancats i ens costa obrir els cercles.
Tornant al tema, les generacions d’avantpassades eren expertes en l’ajuda mútua i l’acompanyament, sobretot les dones, que sempre han assumit el pes del treball de cures. L’Estat era absent en aquest sentit, les polítiques familiars no passaven per considerar el repartiment de les cures com una necessitat, així que elles van assumir tota la càrrega. Cuidar el conco que està malalt, cuidar el sogre que ha tornat vell, cuidar els néts perquè puguem treballar. Ara bé, s’ha de matisar que aquest article no es refereix estrictament a les cures familiars.
Aquesta comunitat tant consolidada ha fet posar en valor l’imaginari comú, estretament relacionat amb el passat compartit i amb les tradicions de les que tots i totes, ja sigui de manera activa o de manera passiva, en formem part. Això, doncs, crea una identitat pròpia que forma part de l’ADN del nostre poble. Primer, entre les persones de cada municipi i, després, entre el conjunt de municipis que compartim passat i ara també present.
Deia que el Pla és un oasi en mig del desastre, per què? En una illa “corrompuda” per l’activitat turística, que ens deshumanitza perquè no considera les necessitats personals, socials i familiars de les persones que l’habitam; amb uns ritmes de vida sagnants (les condicions laborals precàries del sector turístic i la intensitat de les temporades); i amb l’arribada de cultures que sovint ens semblen millors que la nostra pròpia, hem estat capaços de mantenir una mirada nostàlgica al temps passat, al que considerem la mallorquinitat en essència. Hem abraçat la modernitat, però hem mantingut al centre les bases que afermen la vida: la natura, la terra; i les cures, la xarxa.
Això ens fa continuar, en certa manera, amb el llegat dels padrins i les padrines: hem construït una identitat pròpia que ens diferencia de la resta i alhora ens fa sentir a tots d’allà mateix. La necessitat de construir i mantenir aquesta identitat resulta cabdal perquè en un món global governat per l’individualisme, les arrels ens fan sentir connectats i acompanyats. No sentir-nos sols en un sistema que ens empeny a pensar i actuar només en nom del “jo mateix” resulta quelcom fins i tot radical.
Estar “enfora” de la mar probablement és uns dels factors que més ens determina, perquè ens ha facilitat mantenir un ritme diferent, seguir amb la nostra habitual parsimònia i experimentar els canvis progressivament. Però el monocultiu turístic afecta -cada vegada més- el Pla de Mallorca, encara que sigui en menor mesura: els preus de l’habitatge estan pels aires, les possessions són ara agroturismes i molts de nosaltres ens trobam ocupats al sector. Tot apunta que, cada vegada més, serem un destí turístic de més interès per “l’autenticitat” que desprenem i perquè, sent honestos, ho tenim tot a prop.
I ara, quin paper tenim com a poble en tot això? Plantejada la situació, un dels nostres triomfs serà adaptar-nos a les noves realitats mantenint el que els nostres padrins i padrines, molt sàviament, varen fixar al centre: estimar i cuidar la terra i la comunitat, perquè la supervivència de la nostra identitat com a poble -i no com a “persona”- requerirà de moltes ales però, sobretot, de moltes arrels.