Milagros Mestre va néixer a Sant Lluís (Menorca, 1969) i ho va fer en una família desestructurada “de portes cap endins”, s’afanya a matisar. Va viure episodis de violència. Com passa en molts de casos semblants, “de portes enfora tot semblava normal”. En parla sense embuts. De fet, ho conta als nins nines de 4 d’ESO de l’IES Porreres amb motiu d’una xerrada sobre feines lliures d’estereotips organitzada per la Mancomunitat Pla de Mallorca. Lluny d’enfonsar-la, aquella “terrible experiència” familiar li serví d’empenta per prendre impuls. De ben petita tenia clar que de gran volia ser policia. Avui, és la Policia Tutor de Sencelles i l’única dona policia dels 14 municipis del Pla de Mallorca.
– Quan vàreu arribar a Mallorca?
Vaig arribar a Mallorca fa vint-i-cinc anys, visc a Binissalem i fa divuit anys que som policia a Sencelles. Som de la primera promoció de Policies Tutors de les Illes Balears.
– Com va ser l’arribada a Sencelles?
Va sobtar un poc per la novetat. De tot d’una no va ser fàcil perquè som la primera dona policia de Sencelles. He de dir que sobretot les dones del poble van fer que la meva arribada fos molt fàcil.
– Divuit anys a un poble deu donar per moltes experiències?
He tengut un privilegi i és que la gent m’estima molt. Heu de pensar que vaig començar fent classes d’educació viària fa divuit anys a fillets i que aquests fillets ja són pares o mares que ara em duen els seus fills a classe i la veritat és que em sent molt estimada. És com si fos una més de la seva família.
– I de quan vàreu començar com ha evolucionat la Policia Local?
Ha canviat molt. Vaig començar a Menorca. El primer obstacle que record fou la uniformitat. Dúiem camisa, corbata, faldilla i sabates amb tacons. M’hi vaig rebel·lar i hi anàrem amb texans i botes, fou com una petita vaga. El cap quasi ens mata. Una altra anècdota fou que una persona major havia deixat les claus a casa seva i em vaig oferir a entrar per la finestra. Idò no ho va voler. Em va dir “tu ets una dona” i va preferir esperar dues hores al canvi de torn perquè l’ajudés un company policia. A un altre home que li va pegar un infart li vaig practicar una RCP (reanimació cardiopulmonar) i va venir a dir-me que s’havia salvat “perquè no li tocava” no pel que jo vaig fer.
fuit d’una finca. “Als pobles feim de tot”, diu.
– Heu contat que veniu d’una infància difícil.
Sí. Jo era d’un poble petit de Menorca i vivia en una família desestructurada de portes cap endins. No era una família molt feliç tot i que de portes enfora tot semblava normal. Però tenia un pare agressor i durant els meus primers anys de vida vaig viure amb l’avi i l’àvia. Després vaig haver de viure amb els pares biològics i és on vaig començar a tenir tota la problemàtica familiar. Quan vaig complir els divuit anys vaig partir de ca meva per fer el meu camí i vaig tornar amb l’avi i l’àvia fins que em vaig casar.
– Com vos varen afectar els problemes familiars?
A banda de les vivències el que record és que no podia contar els meus problemes a ningú. No tenia ningú a ca meva ni a l’escola i aquells temps no hi havia els serveis socials que hi ha avui. Va ser en aquells moments difícils que vaig pensar que tant de bo hagués tengut a la meva vida una policia que em donés una mà per fugir de tot aquell entorn. Va ser el moment que vaig dir idò si jo no ho he tengut per mi ho faré jo pels altres, almanco podré ajudar als altres fillets i filletes que ho han de menester i així va ser. De fet, durant tots aquests anys de servei per jo el més important és el contacte amb els al·lots, amb la gent jove, sobretot amb els infants perquè em permet detectar problemàtiques familiars.
– Heu aprofitat la vostra experiència a la infància per ajudar als altres…
Sí. M’ha permès anar descobrint famílies que han tengut problemes molt seriosos i he pogut ajudar-los perquè hi havia conductes molt similars a les que jo tenia i, amb la meva experiència, els serveis socials i una cosa i l’altra ho hem anat aclarint. La veritat és que sempre he posat totes les meves forces per ajudar i, així i tot, encara pens que tant de bo hagués pogut ajudar molt més. La meva feina és molt més fàcil perquè tenc molt bona relació amb serveis socials. Ens ho contam tot perquè posant el granet d’arena d’un i de s’altre és com podem fer una muntanyeta. No soc gelosa de la meva feia amb altres companys ni altres professionals perquè aquestes coses no han de ser mèrit d’un o de l’altre sinó que entre tots feim el bon servei.
– Quines assignatures pendents hi ha en matèria d’igualtat a la vostra professió?
En el caire particular i en el dia a dia la igualtat depèn de les persones independentment de si un és home o és dona. He tengut companys molt bons que es desfan per tu i en tenc d’altres que el que fan és complicar-te l’existència. Però això depèn de la persona, no de si és home o dona. Pel que fa al cos de Policia Local, a banda d’haver-hi poques dones, el que és evident és que hi ha poques dones que ocupin càrrecs de comadament sobretot a zones on hi ha molta policia.
– I a la comarca del Pla?
Pel que fa al Pla de Mallorca les mancances són de personal. Hi ha molt manco agents perquè els sous no tenen res a veure amb el que cobren per exemple a Calvià o Palma… nosaltres hem tengut companys que han partit a aquests municipis on la diferència pot ser de 800 € al mes. Als pobles del Pla també passa que pràcticament hem de saber fer-ho tot i a Palma o Calvià hi ha un sector que es dedica a unes tasques, una altra patrulla que en fa unes altres. A Palma crides perquè han entrat a robar i arriben quatre cotxes patrulla. Als pobles passa això i la majoria de vegades només ets tu, ningú et ve a ajudar.
