Al Pla de Mallorca hi ha dues ‘pedres per travelar’ en memòria de les víctimes del nazisme. Són els stolpersteine, les pedres nascudes a Alemanya per recordar aquelles persones que van patir el nazisme.
A Algaida hi ha una pedra que serveix per deixar ben present la memòria d’en Joan de can Puig, Joan Llompart Garau, qui va estar un any al camp de concentració de Buchenwald i en va sortir en vida. I a Sineu hi ha la pedra en memòria de Joan Gelabert Miquel, un veí que va morir al camp de concentració de Mauthausen-Gusen el 3 d’agost de 1941.
Però a Sant Joan tenim un cas ben estrany. Es tracta d’Amador Jaume Salvà, un veí que va morir el 1992 i que ell sempre explicà que va ser present al camp de concentració de Mauthausen. Però no té pedra. I no en té, per què simplement no hi ha cap constància documental que n’Amador hagués estat tancat allà.
La història de n’Amador és ben singular. Els primers a explicar-la van ser Arnau Company i Mateu Sastre a les revistes Mel i Sucre, de Sant Joan, i a la Lluc. Tot i que amb anterioritat Joan Miralles i Monserrat ja n’havia recollit el seu testimoni de manera oral.
Però Amador Jaume, tot i morir a Sant Joan, va néixer a s’Aranjassa, on havia anat a parar amb el seu pare santjoaner i la seva mare llucmajorera. Aquest fet ha duit a l’historiador santjordier, Tomeu Carrió, a interessar-se per aquest personatge.
La vida
El 1936, Jaume, feia el servei militar al castell de Bellver i a finals d’agost l’enviaren a lluitar contra les tropes de Bayo a sa Coma. Allà, al costat d’altres companys, va passar-se al bàndol republicà. Això va ser l’inici de tota una aventura. Va combatre al front d’Aragó i a València fins a la retirada de l’exèrcit de la República. S’afilià a Estat Català i passà al camp de concentració del Barcarès, a la Catalunya Nord.
Més tard s’apuntà a la Resistència per lluitar contra els nazis i contava que fou detingut a Estrasburg i ingressat al camp de concentració de Mauthausen on explicava que aconseguí escapar per tornar a la Resistència.
Però d’aquest fet no hi ha cap document. Això fa que oficialment no hi hagi constància de la seva estada a Mauthausen i, per tant, el Govern no li ha posat la pedra perquè no hi ha cap document ni llistat de presoners on figuri el nom del santjoaner.
Jaume Salvà ho explicava així a la Mel i Sucre:
“Quan ens agafaren, devora Estrasburg, ens enviaren directament al camp de concentració de Mauthausen, dins Àustria. Hi anàrem amb tren, dins vagons de càrrega, i estarem prop de dos dies dins els vagons sense menjar res de res. Pareixia que duien porcs en lloc d’homes. Quan arribàrem al camp de Mauthausen ens donaren una tassa de brou de “rutabaga” i ens distribuïren pels barracons.
N’hi devia haver uns dos cents a dins cada barracó, a banda i banda hi havia files de lliteres de tres llits que només tenien un sac de palla i una flassada els més afortunats. Ni mantes ni llençols ni res, i feia un fred que pelava. Ens aixecàvem a sortida de sol i ens retiràvem als barracons el capvespre. Hi havia una hora de llum elèctrica i després a dormir fins a l’endemà. Cada dia en faltaven, Ia majoria era que havien mort, una minoria era que havien aconseguit escapar.
De dia fèiem molta fema, i pesada. Picar pedra, traginar vagonetes, sempre amb els soldats alemanys que vigilaven. Si et feries fent feina i aconseguies arribar a Ia infermeria possiblement et salvaves, si no mories pel camí i t’enterraven allà mateix, en fosses comunes, o bé et cremaven als forns.
Els espanyols érem, a pesar de tot, dels que ho teníem més bé amb els alemanys, com que érem feiners els comandants estaven contents amb el nostre ritme de treball. EIs jueus, russos, polonesos… aquests sí que ho passaven malament. EIs forns crematoris anaven plens, cada dia en cremaven més de cent. La Gestapo? Les S.S.? No me’n parlis!!! Sempre hi havia qualcú penjat al filferro de pues electrificat. Era gent que havia intentat escapar pels seus propis mitjans i els havien agafat.
Dins Mauthausen hi vaig trobar uns quants mallorquins, concretament cinc de Llucmajor i un de Felanitx. No sé què va passar amb ells, els veies avui i demà no sabies per on eren.
Escapada
Jo hi vaig estar molt poc temps, dins Mauthausen, prop de tres mesos. Nosaltres, els de la Resistència, ja sabíem on havíem d’anar en cas que els alemanys ens agafassin i ens duguessin a Mauthausen o a qualsevol dels seus annexos. Sabíem que havíem d’anar al taller mecànic i demanar per en Moreno, que era un dels encarregats del comitè de la Resistència dins el camp de concentració.
Primer em digueren que hauria d’esperar un cert temps perquè n’hi havia uns quants abans que jo. Cada dia en treien una dotzena, amagats dins els bidons que anaven els camions dels fems.
Finalment em va tocar. Vaig ficar-me dins d’un d’aquests bidons i vaig sortir del camp. Ens amollaren uns sis o set quilòmetres lluny, devora un riu. Érem una dotzena i al cap d’uns dies se n’afegiren de nous. Tots plegats partírem cap al maquis.
Després d’una quinzena de dies d’anar a peu, i després que uns quants dels nostres quedassin en diferents maquis amb què havíem contactat, arribàrem al maquis francès. Quan contactàrem amb ells ens enviaren a Bordeus.