El santjoaner Fruela Fernández (Llangréu, 1982) és doctor en Traducció i Interpretació per la Universitat de Granada i professor de la Universitat de les Illes Balears. En Fruela, és traductor, escriptor i poeta. Explica que d’ençà que començà a estudiar sempre ha estat fora d’Astúries. Inicià els estudis a Salamanca, passant per Berlín, Granada i París. La seva parella, santjoanera, la va conèixer, però al Regne Unit on ella era professora de català amb el programa de l’Institut Ramon Llull. D’allà, abans d’acabar a Mallorca, van estar a la Univesidad Complutense de Madrid, fins que, a en Fruela, li va sortir l’oportunitat d’entrar de professor a la UIB. Adesiara publica articles d’opinió a Tot Pla. Amb ell parlam de la recent publicació d’una antologia de poetes Palestins, del Pla de Mallorca i de la llengua.
— Sou nascut a Astúries, heu voltat món i parlau un català de Sant Joan correctíssim. En conèixer la vostra parella a Anglaterra va ser el vostre primer contacte amb el català o com a estudiant de traducció ja el coneixíeu?
— Hi ha una història curiosa. Com bé dius jo vaig fer traducció i interpretació, i és una carrera on ja de partida has de treballar des d’una perspectiva multilingüe, a nosaltres, com a estudiants, ens donaven l’oportunitat de triar moltes de llengües. I a la Facultat de Filologia hi havia un curs de llengua catalana i un curs de literatura catalana. Eren dos cursos diferents, que me’n record que ho feia un professor del Llull, la Xarxa Llull, que nomia Adolf i que era de Castelló. I com que m’interessava la literatura catalana i la perspectiva d’estudiar català, vaig fer aquest curs, però va ser una cosa molt d’introductòria.
— Us va donar quatre nocions…
— Sí, quatre nocions. Però l’aprenentatge real, clar, es va produir arran de conèixer la Francina i sobretot de començar a venir aquí, de passar temporades, de vacances. Va ser el moment en el qual ja la cosa va arrencar.
— L’asturià? El vàreu aprendre a l’escola, o no s’ensenyava?
— No, quan jo era petit no es feia ensenyament d’asturià. I ara realment tampoc, perquè com que no és cooficial, només s’ofereix a diferents escoles com una optativa entre moltes. I sovint no hi ha cursos perquè no s’arriba al mínim. Per tant, la meva relació amb l’asturià és complexa, perquè sí que tenc la percepció de no haver-lo après de la manera que m’hauria agradat. Segurament, si hi hagués romàs, a Astúries, d’adult, perquè també tenc amics que escriuen en asturià i que fan una vida més plena en asturià i supòs que per aquí sí que hauria agafat el fil. Però ara em veig un poquet entre dues aigües, amb el tema de la llengua, perquè tenc la percepció de no haver-la gaudit o no haver-la fet servir tant com m’hauria agradat.
— En part no és culpa vostra, és culpa del sistema…
— Clar, és un context, tot és un context, però a ca meva es parlava un xampurrejat, una barreja d’asturià i de castellà que fa que tingui el manco o una certa sensibilitat a les paraules de l’asturià, que hi ha gent que, fins i tot gent asturiana, que hi ha moltes paraules que no les reconeixeria, jo les tenc en el meu record, perquè les tenc associades als meus padrins, els amics dels meus padrins, etc. Però m’ha faltat aquest desenvolupament que arriba amb l’educació.
— També heu fet diferents publicacions en paral·lel a la vostra trajectòria professional. Com arribau a l’escriptura i la poesia?
— Bé, jo vaig començar a escriure en castellà molt prest. Quan encara feia el batxillerat ja escrivia i vaig publicar a qualque revista regional, literària… Sempre he tingut aquesta pulsió.
De fet, quan vaig començar a la universitat vaig guanyar un premi de poesia, allà a Astúries.
Em van publicar un llibre del qual no diré que n’estic empegueït, però, vaja, no és precisament la meva carta de presentació. Però clar, pensa que jo tenia de 18 anys i ara en tenc 43. Ja n’ha passat de temps. Però bé, sempre m’ha acompanyat l’escriptura. Al principi sobretot poesia, després ho he anat combinant amb una escriptura més com d’assaig o aforística, i, per descomptat, també amb la traducció. Sempre he estat així amb projectes, també m’arriben a vegades coses d’amics que me fan propostes. Per exemple, si tot va bé, l’any que ve em posaré amb la traducció del nou llibre d’en Sebastià Alzamora, al castellà. I bé, sempre estic una mica pel mig amb el tema de la llengua.
— Aquest darrer llibre referent a Gaza, una antologia de poesia palestina amb el títol de ‘Si dius Gaza. Poesia palestina actual‘, com va sorgir la proposta?
— Bé, el llibre de Gaza, el que me l’ha passat, i sé que no som l’únic que li ha passat a més persones, és que a mesura que la situació a Gaza es va agreujar, t’obliga a replantejar-te realment si el que tu estàs fent des d’una perspectiva cultural o intel·lectual, té cap sentit.
Perquè tu, com a professor a la universitat, ensenyes, fas recerca, et formes, continues estudiant, etc. Però, de sobte, et planteges, tot això que faig, quin sentit té?, davant la barbàrie, davant la situació en què la vida humana no tingui cap valor, perquè és un poble sense… que estan destruint amb la màxima impunitat, sense que ningú pràcticament faci res.
I clar, tet planteges realment, jo estic aquí fent qualque cosa rellevant o estic tudant el temps? I vaig començar a pensar si des de la meva perspectiva acadèmica si podia fer qualque cosa, per cridar l’atenció sobre el que estava passant, per conscienciar gent, per animar la gent a fer qualque cosa. Vaig tenir un parell d’idees, però no van arribar a bon port fins que se’m va creuar aquesta antologia que havien fet al Regne Unit de poesia palestina, escrita en anglès i en àrab. En aquesta antologia hi havia poetes de Palestina i poetes, diguem-ne, de la diàspora. O sigui, gent que té arrels a Palestina, però que ara viu als Estats Units, al Canadà, a Austràlia, on sigui. Em va semblar una molt bona idea intentar agafar aquest model. I vaig parlar amb l’editorial anglesa i ens van cedir els drets de franc. I en Jordi Maíz de Calúmnia edicions, que també és un home molt engrescat en tots aquests projectes, tot d’una em va dir que sí, que a ell li encantaria treure el llibre a Calúmnia. I això va ser el que acabàrem fent. Jo vaig cercar que fos un projecte plenament col·lectiu i per això vaig convidar companys de departament, vaig convidar doctorandes, alumnes i exalumnes meus. O sigui, tota aquesta gent que coneixia, que tenia interès per la traducció, els vaig convidar a participar en el procés de traducció. I després va venir la part de l’àrab, que va ser una mica més difícil, perquè a l’UIB no hi ha ningú que faci ensenyament, d’àrab. Però aquí vaig tenir la sort d’anar a pegar amb Miriam Fraile, que és professora d’àrab a l’Escola Oficial d’Idiomes, i un parell d’altres persones que són arabistes i que van afegir aquesta part. En realitat va ser més llarg el procés de muntar l’equip, que després la traducció, la feina va ser relativament ràpida, perquè realment en un mes i mig ja teníem el llibre per poder publicar-lo per aquest darrer Sant Jordi.
— D’aquesta feina que vàreu fer amb aquesta antologia, n’estau content de la repercussió que ha tengut? Ara que ja han passat alguns mesos.
— Bé, jo n’estic molt satisfet, perquè és un llibre que s’ha vist molt aquí a Mallorca. No tant al País Valencià o a Catalunya, per temes de distribució, però bé, sé que també allà ha trobat lectors. Però aquí a Mallorca és un llibre que ha tingut un impacte important. De fet, a un poema del llibre, que es titula ‘Preguntes que els mitjans haurien de fer a la gent de Gaza’, és un poema que va traduir una alumna meva de la universitat. Idò, s’ha convertit en una espècie de símbol de les protestes que es fan en solidaritat amb Gaza. Per exemple, quan es van fer les protestes dels instituts, aquest poema es va llegir, es va utilitzar en pancartes. Per exemple a l’Institut de Porreres també van fer activitats al voltant del poema. Per tant, això a mi, em dona una satisfacció perquè veus que la feina que fas des de la universitat també pot sortir de la universitat, que crec que és el més important. Que no feim feina simplement amb una intenció de formar persones per un treball, sinó que intentam que això que passa a la universitat també es pugui traslladar al món de fora.
— En aquests periples que heu fet amb el llibre per instituts, els alumnes han fet la pregunta de, com pot ser que hi hagi poesia en un lloc on hi ha guerra? No és una contradicció?
— Si et dic la veritat, el tema de la relació entre la poesia i la guerra no l’han qüestionat. O sigui, crec que ho han vist com una cosa molt evident, que quan sentim necessitat de cantar, d’escriure, ho feim. El que sí que he percebut, per exemple, als instituts, als dos que he fet, Manacor i Porreres, és que la gran majoria dels estudiants no tenen gaire idea del que està passant de Palestina. Per a ells els fa obrir, badar els ulls, d’una manera increïble, perquè realment ni tenen la informació, ni s’imagina moltes vegades la magnitud del que està passant. Per tant, jo vaig trobar que van ser dos actes molt, molt útils perquè se’n van endur aquesta sensació, aquest sentiment, de uau!, el que està passant a la nostra mar Mediterrània, perquè no està enfora precisament Gaza. Van crear aquest sentiment d’empatia que és fonamental per mirar de fer qualque cosa. I jo amb això ja vaig quedar, realment, molt satisfet.
— La satisfacció que ens deieu de fer qualque cosa que sigui útil, ha estat obrir els ulls en aquests alumnes i a molta gent des de la poesia…
— Sí, sí, completament. A Porreres, per exemple, hi havia estudiants que es van posar a plorar quan llegíem els poemes, perquè realment els va tocar molt de prop. M’encantaria poder dur el llibre amb més instituts. Estic pendent d’un parell d’instituts que me diguin coses de cara al curs que ve. I en la mesura que pugui, m’agradaria continuar fent instituts, perquè crec que els joves, per molt que es digui, que els joves estan empardalats, que no saben res del món i no en volen saber. No hi estic d’acord. Efectivament, saben poc del món, però perquè el sistema els du cap al desconeixement. En realitat, ells, si els incentives, si els dones l’oportunitat, tenen moltes ganes de saber més. Tenim tot un sistema muntat que du els joves, i la gent en general, cap al desconeixement i al desinterès. És contra això que hem de lluitar.
— I la situació d’avui en dia a Gaza, és una guerra, és un genocidi?
— Home, jo ho tenc molt clar. Sense dubte és un genocidi, perquè hi ha una intenció… La qüestió de la intencionalitat és clau. No es tracta de mirar xifres, de quants de morts hi ha, o si n’hi ha tants, podem dir que és un genocidi, si n’hi ha més pocs, no. És una intencionalitat, és clarament una voluntat de fer impossible la supervivència d’aquesta gent al seu territori, que és Gaza. Per tant, clar, el que és molt preocupant és que amb la claredat, és a dir, amb la quantitat d’informació que tenim, perquè no crec que mai en la història s’hagi produït un fet d’aquestes característiques sobre el qual hàgim tingut tanta informació, al moment. I malgrat això, hi ha un bloqueig per part dels grans poders occidentals, perquè la cosa estigui completament aturada. És clar, et fa perdre la confiança en tot el sistema de governabilitat internacional, perquè dius, i per què volen Nacions Unides, per què volen el Tribunal de la Haia, per què volen tot això, si ara de sobte un govern dels països dominants es planta ja i s’ha acabat, no hi ha res més a fer. En aquest sentit, és molt frustrant.
— Parlau que mai no hi havia hagut tanta informació, però per ventura, també mai havíem estat tan desinformats?
— Completament. És que, de fet, ara vivim en un excés d’informació que ens condueix cap a la desinformació. Fa uns mesos, justament llegia sobre aquest tema que a mesura que internet s’ha desenvolupat, el creixement d’informació, de dades, d’articles, ha estat exponencial, ha estat desmesurat. El que passa ara és que sentim una ansietat, perquè hi ha tantes coses que no saps, no arribes realment a saber què és, el que és important i el que és fiable. I com que aquest excés d’informació, a més, ha acabat amb el prestigi dels mediadors tradicionals, perquè ara la gent ja no se’n fia ni dels grans mitjans, ni se’n fia dels intel·lectuals, moltes vegades amb raó, que no se’n fia. Però totes aquestes figures tradicionals que feien la tasca de mediació, polítics, periodistes, intel·lectuals, etc. Clar, no mereixen la nostra confiança. I com t’orientes en aquest excés de notícies, versions, interpretacions. Com trobes el teu camí? I això va molt bé a la gent de la qual li interessa que la gent estigui desinformada. Com més informació hi hagi, millor per ells, perquè això el que fa és que permet que totes les versions siguin possibles. I aquí, clar, jo crec que també amb els joves tenim una feina molt important a fer, perquè entenguin fins a quin punt pots confiar en una informació, quines passes has de seguir per saber que el que estàs llegint té una fiabilitat. No és gens fàcil. Jo crec que fins i tot les persones que dedicam temps a formar-nos sovint estam confuses. Sovint no sabem què hem de pensar sobre un tema determinat perquè no arribem a tenir la perspectiva necessària.
— Tornant al llibre, el català és el primer idioma al qual s’ha traduït?
— Sí, és la primera vegada que es tradueix. Aquesta antologia, que de fet la nostra és una mica diferentde l’original per la dificultat que vam tenir a trobar traductors de l’àrab, vàrem haver de fer una tria un poquet diferent, però vàrem aprofitar també per incloure altres poetes que no sortien a l’original. Per tant, és i no és una traducció exactament de l’original. O sigui, inclou també materials nous. Però sí, és la primera traducció que es fa i, a més a més, molts d’aquests autors, jo diria la gran majoria, no s’havien traduït mai al català. Així, més enllà de l’element de compromís polític que té, crec que també té una vàlua poètica, literària, perquè a parer meu hi ha poesia de molt de nivell.
— Aquesta antologia, agafa autors actuals, històrics…
— La gran majoria dels poetes són contemporanis, una part d’ells són vius, una altra part, més petita, són autors que han estat assassinats en aquesta darrera campanya de Gaza. És a dir, hi ha un poeta, per exemple, molt conegut des d’aquest món, que és Refaat Alareer, que escrivia en anglès, i aquest home va morir en un bombardeig del seu edifici. Hi ha un altre poeta molt més jove que Alareer, al voltant de 30 anys, que és Hiba Kamal Abu Nada que també va ser assassinada en un bombardeig d’Israel. Per tant, una mescla. Evidentment, com que hi ha molts de poetes de la diàspora, aquestes sí que són persones que viuen com nosaltres amb una certa estabilitat o seguretat. Però, vaja, sí, són uns poetes actuals, contemporanis. No tots els poemes estan vinculats directament amb el genocidi, però la majoria sí.
— Pel que ens heu dit heu estudiat a grans ciutats, Salamanca, Granada, París… després Madrid, Palma, i ara vós plantau al Pla de Mallorca. Ja ho devíeu conèixer, per part de la vostra parella, però quines foren les primeres impressions de la gent, de la societat, de la vida al Pla?
— És clar, les primeres impressions del Pla de Mallorca van ser idíl·liques. Veníem els caps de setmana, en vacances, i realment aquesta és una part del món que si la pots gaudir com a visitant realment te fa una impressió meravellosa. Tens a 20 o 30 quilòmetres tot el trull de la massificació turística, cotxes per tot, gent per tot. No sé, el mateix contrast entre Palma i el Pla, no? Arribes de Palma en dies que, per exemple, el carrer de Sant Miquel no hi cap una ànima i arribes aquí i veus aquesta tranquil·litat, la natura, un altre ritme de vida i realment és idíl·lic. Després, quan t’instal·les a un poble del Pla, en el meu cas a Sant Joan, és quan comences a veure els problemes, els conflictes o les mancances que hi pot haver. Però jo crec que això, evidentment, arriba quan comences a fer una vida aquí i en el meu cas també pel fet de tenir infants. És a dir, crec que una persona que no tingui infants segurament té una visió del Pla molt diferent de la que poden tenir els que són pares i mares. Perquè quan ets pare o mare, sí que veus, per exemple, les qüestions que hi ha a l’escola, que no és un tema només de Sant Joan, perquè la gran majoria de les escoles del Pla hi ha un percentatge enorme d’alumnat de famílies estrangeres. I això, evidentment, té coses positives, però també du problemes a l’hora de l’aprenentatge i de l’ensenyament. O veus, per exemple, que al teu poble no hi ha les coses que t’agradarien per als teus infants. Jo crec que aquí és quan segurament fas aquest pas d’una visió exclusivament idíl·lica del Pla a una visió més arrelada, que no vol dir que perdis l’altra part, però arribes a una visió més complexa i també més realista del que és el Pla.
— Després d’haver fet aquest pas, d’haver-te instal·lat també arriba la teva implicació política?
— Sí, efectivament. La nostra, perquè jo aquí he de parlar en plural, perquè també la meva dona, na Francina, està molt implicada políticament i en l’àmbit de les associacions. Va tenir a veure molt amb la nostra arribada a Sant Joan, amb el fet de tenir un infant i veure que en el dia a dia hi havia mancances que voldríem resoldre. El que és molt interessant és que gràcies a en Richard Thompson (actual batle de Sant Joan) vàrem veure que no érem els únics. Gràcies al treball associatiu i a les persones que vàrem anar coneixent i també al fet de conèixer en Richard. Vàrem veure que hi havia altra gent que tenia la mateixa percepció. Vam dir, Sant Joan té una sèrie de conflictes que hem d’afrontar i que ara mateix no s’estan afrontant des de les institucions. Arran d’aquesta consciència que vam decidir fer la passa, d’implicar-nos políticament i sobretot d’ajudar a la gent que va davant i que està dins l’Ajuntament. Nosaltres, feim una feina sempre de suport i de segon pla. Però no només està en la implicació política sinó també en el treball de les associacions. Na Francina és la presidenta d’Espais Familiars des de fa 5 anys, que és una associació important pel que fa als infants a Sant Joan. Jo estic ficat en el Club de Lectura, que el vaig crear al cap de poc temps d’haver arribat a Sant Joan. I el que hem fet ha estat intentar posar la nostra petita contribució cap al Sant Joan que volíem veure i que se pot fer des de les institucions, però també des de fora. Sant Joan té un teixit associatiu molt fort i molts pobles del Pla tenen un teixit associatiu fort i aquesta feina és tan important com la que es pugui fer des de les institucions. El que és ideal és que hi hagi una col·laboració entre les institucions i les associacions. Totes dues són feines importants.
— Creus que hi ha una consciència de pertànyer al Pla? La gent de Sant Joan, per exemple, que pertany a una mateixa comarca? O creus que només ens sentim de santjoaners i de Mallorca, res més?
— És interessant això, perquè sempre m’ha fet la impressió en aquests anys que es Pla no està gaire integrat. La majoria de gent d’un poble del Pla coneix els altres pobles i sobretot quan parlem de berenar o dinar, (diu entre rialles) aquí tothom té ben clar on ha d’anar a berenar al poble de veïnat, o no? Aquesta percepció és ben clara. Però a vegades, no sé, costa fins i tot que la gent digui que hi ha un concert a tal poble de veïnat o hi ha una obra de teatre. Hi ha molta gent que pel fet que sigui a un altre poble ja els fa mandra. Com hem d’anar a Costitx? O com hem d’anar a Petra? I fins a un cert punt, sé que és un tema complicat, però jo crec que la manca de transport públic té molta a veure amb això. És a dir, jo quan era petit, quan vivia a Astúries, Llangréu està format per diferents pobles. No és Mancomunitat, és una ciutat com a tal, però en realitat és una ciutat feta de pobles i si la gent té una consciència molt clara de, jo som de tal poble, no t’identifiques com a persona de Llangréu, sinó com a persona del teu poble. Però el fet de tenir un transport públic integrat fa que, o feia en aquell moment, que sovint tu te n’anaves al poble de devora perquè a vegades per coses tan bàsiques com que els bars eren millors i et trobaves més gent de l’institut. Però també anaves a la biblioteca de l’altre poble perquè sabies que hi havia millors llibres o si es feia un concert per les festes, també estaves al cas. Jo crec que en el cas del Pla, que té una superfície ja important, destacada, el fet que tinguem tan poques línies de bus també dificulta molt l’aparició d’una consciència. Crec que si els joves poguessin anar fàcilment en bus d’una part a una altra del Pla, també desenvoluparíem més aquesta consciència, sobretot perquè quan van a l’institut… ostres! És que coneixen gent dels altres pobles per força. Perquè els dos instituts que tenim aglomeren molt. A mi m’agradaria veure un desenvolupament més fort de la consciència del Pla i també de la governança del Pla. M’agradaria que la Mancomunitat pogués fer més coses en nom dels ajuntaments. Crec que això podria ser bo.
— És més fàcil anar de Sant Joan a Palma que de Sant Joan a Porreres…
— Per exemple. Tu et poses a mirar els horaris per anar a Palma i ho tens prou bé. En canvi, per anar a Porreres has de fer tota una sèrie de combinacions absurdes que fa que diguis bé, agafaré el cotxe, el que té cotxe, o directament ja no hi vas.