Skip to content
EntrevistesSencelles

Joan Miquel Mulet Aloy: «He pogut demostrar que des d’un poble petit també es pot arribar a competir al màxim nivell internacional»

No cada dia es pot entrevistar a un jove del Pla que al seu coll du penjades les medalles de dos subcampionats d’Espanya consecutivament; dues vegades campió de la Copa d’Europa; una vegada subcampió de la Copa d’Europa; una setena posició a la Copa del Món; 7 vegades campió de Mallorca (comptant les dues modalitats) i 7 vegades campió de les Illes Balears (comptant les dues modalitats). És Joan Miquel Mulet Aloy (Sencelles, 2007). Tot aquest palmarès l’ha aconseguit en patinatge artístic sobre rodes, un esport minoritari que massa vegades queda al marge dels altaveus mediàtics i al que també li costa aconseguir patrocinadors per afrontar les seves competicions. Mulet és també un dels Referents de l’IES, en aquest cas de Sineu. Amb ell xerram de l’institut i de la seva carrera esportiva.

Vinculat al món del patinatge artístic des de ben petit va començar al Club Patinatge Sencelles, on va començar com a activitat extraescolar i de lleure. Més tard passà al Club Rodes d’Or, on continua actualment. Aquí va ser on va començar la seva carrera esportiva de manera professional. Actualment, competeix en la modalitat de parelles artístiques amb Daniela García, representant la Federació Espanyola en competicions internacionals. Pel que fa als estudis, actualment cursa el Grau Superior de Tècnic en Condicionament Físic, una formació, per tant, relacionada amb la seva experiència esportiva.

– Quins anys vàreu estar a l’IES Sineu i quins records teniu del pas per aquest centre?

– Vaig estudiar a l’IES Sineu durant els anys de l’ESO i el Batxillerat. En guard molts de records, tant de les classes com dels companys, professors i experiències que vaig viure durant aquella etapa. Va ser una època important de la meva vida, en què vaig créixer tant acadèmicament com personalment. També vaig haver d’aprendre a compaginar els estudis amb els entrenaments i les competicions, cosa que no sempre era fàcil.

– Alguna anècdota divertida o no tant que recordeu?

– Una de les coses que més record és haver de compaginar els exàmens, els treballs i les competicions. Hi havia moments en què havia de viatjar per competir i, entre entrenaments, avions i hotels, també havia de trobar temps per estudiar i preparar els exàmens. De vegades acabava estudiant en llocs i moments ben inesperats! Vull destacar que sempre es va tenir en compte la meva trajectòria esportiva i que tots els professors del centre em varen ajudar a compaginar els estudis amb els entrenaments i les competicions, facilitant-me l’assoliment dels continguts acadèmics.

– Vau estudiar l’ESO i el primer any del batxillerat científic-biològic a l’IES Sineu, sabíeu quina carrera volíeu fer quan vàreu començar a l’IES?

– Quan vaig començar a l’IES no tenia gaire clar què volia estudiar en un futur. Sempre he estat molt relacionat amb l’esport i, amb el pas dels anys, vaig descobrir que m’agradaria orientar el meu futur professional cap a alguna cosa que hi tingués a veure. Actualment, estic estudiant el Grau Superior de Tècnic en Condicionament Físic, tot i que el meu objectiu final és estudiar la carrera de Fisioteràpia. És un camp que m’interessa molt perquè combina l’esport, el coneixement del cos humà i la recuperació física.

Si un té il·lusió, ganes de fer feina i bons objectius, pot arribar molt més lluny del que s’imagina.

– Quina és la vostra dedicació ara mateix?

– Actualment, dedic bona part del meu temps als estudis i al patinatge artístic. Estic cursant el Grau Superior de Condicionament Físic i, paral·lelament, continu entrenant i competint a escala nacional i internacional amb Daniela García en la modalitat de parelles artístiques. També faig feina en l’àmbit del lleure i en activitats esportives amb infants.

– Ens deis una frase per acabar de convèncer algun alumne actual de l’IES que vulgui estudiar el mateix que estudiau?

– Si t’agrada l’esport, el moviment i ajudar les persones a millorar la seva condició física, aquest grau és una molt bona opció. No només aprens a entrenar, sinó que també entens millor com funciona el cos humà i com pots ajudar altres persones a aconseguir els seus objectius. Personalment, és un grau que recomanaria molt. És cert que no era el camí que inicialment m’havia plantejat, ja que, en acabar segon de batxillerat, la meva intenció era estudiar Fisioteràpia directament. Tot i això, les circumstàncies em varen dur a començar aquest grau superior i, actualment, estic molt content d’haver-ho fet. M’està agradant molt, estic aprenent coses que em serviran tant a escala professional com personal i m’he adonat que és una formació molt útil per a la vida en general. Per això, animaria qualsevol persona que hi estigui interessada a donar-li una oportunitat.

– Joan Miquel, què és el patinatge per a vós?

– Per a mi, el patinatge és molt més que un esport. És una part molt important de la meva vida, perquè hi he dedicat moltíssims d’anys, hores, esforços i sacrificis. És una manera de desconnectar, expressar-me i superar-me constantment. M’ha ensenyat valors com la disciplina, la constància, la responsabilitat i, sobretot, que les coses no s’aconsegueixen d’un dia per l’altre. També m’ha donat l’oportunitat de viatjar, conèixer gent i representar el meu club, el meu poble i el meu país arreu d’Europa. És una cosa que m’ha fet créixer moltíssim com a esportista i com a persona.

El patinatge m’ha ensenyat valors com la disciplina, la constància, la responsabilitat.

– Recentment, heu guanyat la Copa d’Europa fent parella amb Daniela García. Com vós vàreu conèixer?

– Amb na Daniela ens vàrem conèixer a través del club del qual tots dos formam part. Jo abans competia amb una altra parella i, després que aquesta deixàs el patinatge, vàrem començar a patinar junts com a parella artística. Encara que no fa tant de temps que compartim pista, hem aconseguit construir una molt bona complicitat esportiva. La modalitat de parelles artístiques és molt diferent de patinar individualment. En una parella no basta que cadascú tengui una bona tècnica, sinó que és imprescindible funcionar com un equip. Amb Daniela compartim salts, piruetes, elevacions i diferents elements que necessiten molta coordinació i confiança. Has de conèixer molt bé l’altra persona, saber com es mou, anticipar-te i entendre’t fins i tot sense parlar. La confiança és fonamental, especialment en les elevacions i els elements més complicats, perquè estàs posant la teva seguretat i la de la teva companya en mans de l’altra persona. Al final, no es tracta de ser dos bons patinadors, sinó de convertir-se en una bona parella.

– Què significa aquest premi?

– Guanyar la Copa d’Europa és una satisfacció enorme, perquè darrere aquest resultat hi ha moltes hores d’entrenament, sacrificis, viatges i moments difícils. És especialment emocionant veure com tot aquest esforç acaba donant fruits en una competició internacional d’aquest nivell. Per a nosaltres, és una recompensa a la feina feta, però també una motivació per continuar millorant i posar-nos nous reptes.

– El patinatge és un esport minoritari i amb poca presència als mitjans de comunicació. Ha estat difícil arribar-hi des de Sencelles?

– Sí, crec que arribar a aquest nivell des d’un poble com Sencelles té un mèrit afegit. El patinatge artístic no és un esport que tengui la mateixa visibilitat ni els mateixos recursos que altres esports més coneguts. A Mallorca, a més, tenim el condicionant de la insularitat. Per competir a escala nacional i internacional hem de viatjar constantment, agafar avions, pagar allotjaments i organitzar molts de desplaçaments. Això implica temps, doblers i una logística important. També crec que moltes vegades no es dona prou visibilitat als resultats que aconseguim els esportistes d’aquest esport. Tot i això, estic molt orgullós de poder representar Sencelles i demostrar que des d’un poble petit també es pot arribar a competir al màxim nivell internacional.

– Per exemple, també heu hagut d’assumir el cost d’aquesta darrera competició, no és així?

– Sí, i aquest és un dels grans inconvenients del nostre esport. El patinatge artístic comporta moltes despeses: llicències federatives, entrenaments, material, vestuari, coreografies, desplaçaments, allotjaments i inscripcions, entre moltes altres. En el meu cas, el cost anual de practicar aquest esport competitivament pot arribar aproximadament als 15.000 euros, i depenent de les competicions internacionals en què participem i del lloc on es duguin a terme, aquesta quantitat pot ser fins i tot superior. Moltes vegades, malgrat representar la Federació Espanyola en competicions internacionals, els mateixos esportistes hem d’assumir totes les despeses. Per aquest motiu, també cercam patrocinadors i ajudes econòmiques que ens permetin continuar competint sense que el factor econòmic sigui un impediment. Tot i això, en ser un esport minoritari, no sempre és fàcil trobar aquest tipus de suport. Crec que és important donar visibilitat a aquesta realitat, perquè darrere cada medalla, cada resultat i cada participació internacional també hi ha un esforç econòmic molt important, que moltes vegades no es veu.

El patinatge m’ha ensenyat que les coses no s’aconsegueixen d’un dia per l’altre.

– Quantes hores dedicau a la setmana a l’entrenament, a la preparació d’un campionat, per exemple?

– Nosaltres entrenam de dilluns a divendres, normalment entre dues i tres hores cada dia, cosa que suposa aproximadament entre 10 i 15 hores setmanals. Durant aquests entrenaments treballam tant la part tècnica com la coreogràfica, els elements individuals i els específics de parella. La preparació d’un campionat requereix molta constància i no consisteix únicament a repetir el programa sencer una vegada i una altra. Amb na Daniela treballam els elements tècnics de parella, les elevacions, els salts, les piruetes, les transicions, la coreografia i la interpretació musical. També és fonamental preparar la part física, treballant aspectes com la força, la resistència, la flexibilitat i la coordinació. Quan s’acosta una competició, la intensitat i l’exigència dels entrenaments augmenten considerablement, ja que necessitam arribar-hi amb els programes ben preparats, la tècnica tan perfeccionada com sigui possible i, sobretot, amb la màxima seguretat i confiança. A més, actualment també he de compaginar els entrenaments amb els estudis i altres responsabilitats, de manera que l’organització del temps i la constància són fonamentals.

– Finalment, pels que desconeixem aquest esport, en què consisteix? Què s’ha de fer a la pista per guanyar la medalla d’or?

– El patinatge artístic sobre rodes consisteix a executar dos programes coreogràfics damunt uns patins de quatre rodes, combinant elements tècnics amb la música, l’expressió corporal i la interpretació artística. Les puntuacions obtingudes en tots dos programes se sumen per determinar la classificació final. En el nostre cas, competim en la modalitat de parelles artístiques, en què dos patinadors executam dues coreografies conjuntes: un programa curt, d’aproximadament 2 minuts i 55 segons, i un programa llarg, d’uns 4 minuts i 40 segons. Durant aquests programes hem de realitzar diferents elements obligatoris, com salts, piruetes, elevacions i figures de parella, que requereixen molta tècnica, coordinació i sincronització entre tots dos. Per aconseguir la medalla d’or no basta executar els elements més difícils, sinó que també s’han de realitzar correctament, amb qualitat, control, fluïdesa i una bona interpretació musical. Els jutges valoren tant la dificultat i l’execució dels elements tècnics com els components artístics de cada programa. Al final, l’objectiu és presentar dos programes tan complets com sigui possible, combinant dificultat tècnica, precisió, sincronització i expressivitat per aconseguir la millor puntuació possible. És un esport molt tècnic, precís i de gran dificultat.

– Quins consells donau a una nina o un nin que vulguin fer patinatge?

– Els diria que, si realment els agrada, que ho provin i que sobretot en gaudeixin. Al principi pot semblar un esport complicat, perquè requereix molta tècnica, equilibri i coordinació, però amb paciència i constància es poden aconseguir coses que al principi semblen impossibles. També els diria que no es comparin constantment amb els altres, que cada persona té el seu ritme d’aprenentatge i que no s’han de rendir quan alguna cosa no surt bé. I sobretot, que no deixin que ningú els faci pensar que no poden arribar lluny per practicar un esport minoritari o venir d’un poble petit. Si tenen il·lusió, ganes de fer feina i bons objectius, poden arribar molt més lluny del que s’imaginen.

Back To Top