El context actual incita més que mai a la reflexió, s’evidencia enormement que accedir a un habitatge és complicat per a tothom en aquest país, però clar quan una té la sort de néixer en el lloc considerat un paradís per molts, tal tasca resulta impossibilitada.
Tot i ser molt coneixedora d’això hi ha moments que dins meu s’instaura una petita espurna d’esperança innocent, i avui ha estat aquest moment. La suma de veure com es manifesten i estar estudiant els canvis de la revolució més important de la història, m’ha fet pensar que se’n podien tornar a produir.
Però clar, aquesta espurna innocent ha estat ràpidament apagada per un xoc amb la realitat; una declaració que he vist a xarxes, en ella una membre del Govern balear reclamava la protecció dels comerços davant la possibilitat d’una protesta.
Sovint hauria passat de llarg, però avui que m’he detingut a pensar, ha creuat una pregunta en la meva ment que m’ha pansit el cor, com pot ser que estiguin reclamant més recursos per protegir les propietats, però no estiguin vetlant pel meu dret a ella? Quin interès hi ha en guardar les propietats? Per què volen protegir allò que pràcticament ho situu com intangible?
L’única resposta que he aconseguit és la següent; per ells és concebut com un bé que s’ha de protegir i no com un dret que s’ha de complir. Però davant que ho han de protegir?
Perquè jo personalment no em crec amenaçada pels manifestats, de fet el contrari, em sent guardada per ells, són ells que estan aixecant-se per tal de reclamar que jo tingui la meva vida digna, que arribin a mi els meus drets mínims. Ara bé, visc intimidada per les institucions que m’haurien de cobrir i no ho estan fent.
Perquè mentre ells conserven ansiosament el que interpreten com a patrimoni, jo veig com m’allunyen les meves garanties, i no tan sols a una casa sinó les que en deriven directament d’aquesta. La meva garantia a morir al mateix carrer que vaig néixer, si així ho vull, a què els meus fills creixin a la que jo considero casa, en el meu idioma, amb els meus costums, amb tots els seus familiars, que creixin en una illa que és una llar i no una que es barata.
Però clar, casa meva ja és pràcticament venuda i amb aquesta venda s’han emportat els meus drets i la meva llum d’esperança, han tret benefici i jo no n’he sentit cap, tan sols he vist com totes les possibilitats d’envellir a on he florit s’han convertit en el benefici d’aquells que havien de protegir-me mentre creixia.
No ho varen fer quan la inseguretat començava a ser evident i ara que els hi estan cridant a la cara, acusen tals crits de ser la major de les amenaces.