La vida d’un jove del Pla de Mallorca canvia força quan ve a viure a la capital dels Països Catalans. Els primers mesos són frenètics: festa, noves amistats, autonomia; un ritme dràsticament diferent.
Els primers mesos, però, també t’adones que aquí la vida té un sentit diferent, i et comences a fixar en alguns aspectes que no són tan divertits com la festa, les noves amistats o l’autonomia. La gran ciutat, i més Barcelona, viu sumida en la voràgine de la globalització i el consumisme. L’obsessió per produir, produir i produir està acabant amb la ciutat i els que hi viuen.
Això no és casualitat, el sistema capitalista planifica la violència en el dia a dia contra la classe treballadora. Aquesta, però, és poc perceptible per aquells que es veuen ofegats en la rutina sense parar a revisar-la. La violència es manifesta en cada acció que ens allunya del benestar: com diu Víctor Lafuente, el cafè és violència, perquè ens hem d’alterar el sistema nerviós cada dia per matinar? No seria millor poder gaudir d’un descans de qualitat? La carmanyola és violència. Per què hem de dinar a la feina d’un plat encalentit al microones? No seria millor poder menjar un plat acabat de fer? El metro és violència; un transport obscur i despersonalitzat que fa tot el possible per evitar les interaccions humanes resulta la fórmula perfecta per mantenir el poble alienat.
Aquestes reflexions em porten a pensar com el capitalisme afecta també el Pla de Mallorca. La violència, per exemple, s’hi expressa amb les dificultats que es presenten a l’hora d’accedir a ciutat, convidant-nos-hi a viure. El creixement de les ciutats, i per tant dels grans nuclis de producció i consum, implica que es buidin els pobles. Això fa anys que es pot observar a la “España vacía” però a Mallorca, tot i la millora de les darreres dècades del transport públic, els darrers anys empitjora exponencialment i des dels pobles més allunyats de la capital la ruta en transport públic demana preparació: trajectes llargs i horaris mal coordinats entre els diferents mitjans. Això provoca que universitaris i treballadors de la part forana es vegin obligats a anar-hi a viure.
Si més no el centralisme també provoca que els pobles estiguin desconnectats entre ells, els joves sense transport propi tenen impossible anar d’un poble a l’altre sense fer malabars amb el transport públic. Això provoca que la lluita en bloc del Pla de Mallorca es trobi en grans dificultats. Això, efectivament, també és violència.
Si parlam de Mallorca i de Barcelona, estam obligats a parlar de l’ofensiva contra el català i la cultura pròpia. Aquesta està encapçalada pel capital que lidera l’homogeneïtzació lingüística i col·labora amb l’Estat en la minorització i destrucció de les identitats nacionals i culturals.
Un front comú que s’afronta tant a les grans ciutats com a la ruralia és el turisme, el turisme de masses que utilitza la violència per robar-nos les nostres ciutats i el nostre territori. El col·lapse del centre històric de Barcelona provoca que la majoria dels barcelonins hi renunciïn deixant la ciutat als externs. Al Pla de Mallorca, la compra d’habitatge de població estrangera cada dia és més i l’entorn rural es dedica al turisme i no a la pagesia.
I si ens n’anem al gran problema dels nostres dies, l’habitatge, trobem un sector que ofega i violenta en tot moment a la societat. El lloguer, actualment, és violència, viure en un habitatge que té data de caducitat i pel que has de pagar crea inseguretat. El preu desmesurat per adquirir un habitatge avui en dia als pobles de Mallorca o a Barcelona expulsen a la població de casa seva. A més a més, les institucions públiques es resisteixen a intervenir el mercat i no tenen problemes de consciència pel que fa als desnonaments de famílies.
Davant la violència, però, l’organització encara lluita. Tot i l’auge reaccionari, l’organització popular del país continua viva. Encara ofereix un catàleg cultural ric i les organitzacions polítiques es mantenen vives també en la solidaritat, l’anticapitalisme o la lluita contra el turisme. L’organització combativa, als pobles i ciutats, és l’esperança per a la societat que viu sumida a la violència del dia a dia en aquest món venut al capitalisme.