Maria Esperança Mora Mesquida (Porreres, 1964) és la cara visible i el motor de la Cooperativa de Porreres, a més d’una de les fundadores de Protecció Civil al municipi. Nascuda a fora vila i filla de pagesos, duu la vocació de servei i el cooperativisme a la sang. Ara, fa unes setmanes deixà l’Agrupació de Protecció Civil, parlam amb ella sobre la seva trajectòria, el valor del teixit associatiu, la importància de l’albercoc i el futur de la pagesia al poble.
– Per començar l’entrevista, ens agradaria conèixer una mica més els vostres orígens. Com va ser la vostra infantesa a Porreres i d’on vos ve aquesta implicació tan forta amb el teixit associatiu del poble?
– Jo crec que això d’ajudar els altres em ve de genètica pura. Mon pare ja s’encuida dels quintos, en haver de fer un camí i de moltes altres coses, i ma mare feia exactament el mateix. Vaig néixer i créixer a fora vila, i allà vaig aprendre què és la vida de pagès. Mon pare anava a fer mercat, i això et dona una escola de vida important: et dona molta soltesa i una psicologia especial. Aprens a llegir el llenguatge no verbal i a entendre la gent. Sempre dic, un poc en broma, que tothom hauria d’anar a fer mercat almenys una vegada a la vida.
De nins teníem l’avantatge que dinàvem a ca sa padrina, que vivia tot d’una a l’entrada del poble, al carrer del Vent. Allà ens ajuntàvem un bon grup d’al·lots dels veïnats i sortíem al carrer a jugar. Això sí, havíem de fer els deures de pressa perquè a les quatre i mitja o les cinc ja havíem de partir cap a fora vila a fer les feines del camp. El descans dels estudiants per Pasqua, per nosaltres, era la setmana de sembrar tot allò de l’estiu; i l’estiu era el temps de collir l’albercoc. Va ser una ninesa molt profitosa que em va permetre conèixer l’agricultura des del primer moment, quan encara teníem vaques i porcs.
– Sou administrativa de formació. Com vareu arribar a formar part de la Cooperativa de Porreres, on ja duis quatre dècades de feina?
– Vaig estudiar Formació Professional a l’institut de Llucmajor, de fet vaig ser de la primera promoció. Després vaig anar a Manacor i allà també vaig conèixer gent de diferents indrets, cosa que sempre enriqueix. També vaig passar una temporada fent els mercats de Llucmajor, Campos i la Colònia de Sant Jordi, on coneixes molta de gent i s’et van obrint contactes.
Al poc temps de casar-me, vaig treure la plaça aquí a la Cooperativa per oposició —es feia un procés similar al de la Caixa Rural—. El vinent 13 d’octubre farà exactament quaranta anys que vaig començar com a administrativa. Des d’aleshores he anat pujant i ja fa bastants d’anys que en som la gerent. La Cooperativa la visc al cent per cent; és realment la meva vida, bé, de fet, la gent em coneix com n’Esperança de sa Coopertiva.
– A més de la vostra tasca laboral, heu estat una persona molt activa en l’àmbit del voluntariat i de l’esport local…
– En el moment que vaig ser mare, em vaig implicar de ple en el món dels infants. Quan el meu fill major era petit, em preocupava molt saber atendre’l bé. Ma mare sempre havia tengut una mà molt bona per curar ferides, i mon pare sempre deia que jo havia heretat d’ella aquesta virtut. Per això em va començar a preocupar el tema de la salut i el voluntariat. De fet les meves dues germanes treballen en l’àmbit de la salut.
Quan el meu fill era petit vaig començar a implicar-me en l’escola de futbol com a delegada. Em vaig formar fent cursos de massatges i de medicina esportiva. Més endavant, quan es va muntar l’equip del Pla, ja formava part de la junta. En aquell temps hi havia una rivalitat molt gran entre els pobles. Hi havia gent que no entenia que Porreres i Montuïri poguessin jugar junts, però vàrem aconseguir asseure’ns tots junts. Va ser un gran encert, perquè hi havia un buit i havíem de trobar una solució per repartir els vint o trenta al·lots que naixien cada any.
– L’any 2009 vares vàreu fer un pas molt important per al municipi liderant la fundació de l’agrupació de Protecció Civil de Porreres. Què va suposar aquest repte?
– L’any 2008 vaig fer un curs de Protecció Civil i em vaig motivar per crear l’agrupació a Porreres, que va néixer formalment el març de 2009. Volíem donar un servei de seguretat i atenció al poble, especialment en els esdeveniments esportius i culturals. N’estic molt orgullosa i sempre hem estat un equip. També assenyalar que hi ha hagut una implicació molt familiar: hi estàvem implicades tres germanes i un cunyat; ho duim dins la sang.
A més, el fet de treballar a la Cooperativa em va ajudar molt, perquè, per exemple, repartir les cartes als socis m’havia recorregut tots els carrers del poble i coneixia pràcticament tothom. També per la feina de la PAC (Política Agrària Comuna) em coneixia perfectament tots els camins, polígons i parcel·les del terme. Això a Protecció Civil anava molt bé: si hi havia una incidència, ja sabia quin camí alternatiu podíem emprar com a ‘pla B’. Si a la gent li dones una solució ràpida, el problema deixa d’existir.
– Ser cap de Protecció Civil implica estar disponible les 24 hores del dia. Deu haver estat una feina intensa…
– Sí, és una tasca de 24 hores. Te podien cridar a les dotze de la nit, a les dues o a les quatre de la matinada, i com a Cap havies de valorar la gravetat de la situació. Record, per exemple, una nit que ens varen avisar que hi havia unes candeles enceses a dins un revolt de la carretera, devers sa Bastida, on una persona havia perdut la vida feia temps i la familia havia ences les candeles allà. En lloc d’avisar ningú més, hi vaig anar jo tota sola.
Protecció Civil som els ulls de les forces de seguretat durant la nit. A Porreres, abans no hi havia tanta Policia Local com ara, i a partir de certes hores de la nit de vegades estàvem sols fins a les set del matí. Si hi havia un avís d’aturada cardíaca, s’havia d’actuar tot d’una. He anat a alguns serveis completament sola. Valenta, valenta i per envant. Com una vegada a les cinc del matí per un foc arran de la carretera de Campos. Aquesta col·laboració de la gent del poble és el que fa que aquesta feina t’ompli l’ànima. Això no té preu.
– Fa poc vàreu decidir fer un pas al costat i retirar-vos de la primera línia de Protecció Civil. Què vos va dur a prendre aquesta decisió?
– Va ser una decisió estrictament personal per un petit esglai de salut. Vaig veure que m’havia de cuidar una mica més i afluixar el ritme. Encara estic activa i gairebé no es nota, però vaig reconèixer que havia de deixar un parell de coses per salut -explica mentre se li humitegen els ulls-. Amb tot, l’agrupació funciona molt bé, s’ha modernitzat molt amb les noves tecnologies i els sistemes de localització, i manté el reconeixement de tot el poble.
– L’agricultura i el món rural han estat tradicionalment espais molt masculinitzats. Com ha estat la vostra experiència com a dona en un càrrec de responsabilitat com la gerència de la Cooperativa?
– La veritat és que no he tengut mai cap problema per aquest fet. Sempre s’ha valorat i admirat la nostra feina. M’he assegut a moltes taules de negociació i de subvencions envoltada d’homes, i mai m’he sentit inferior ni he trobat cap reticència per ser dona. M’he sentit sempre molt còmoda i respectada.
– Per a vos, quin és el vertader significat del cooperativisme?
– El cooperativisme és agafar un parell de pagesos petits i ajuntar-los per fer-ne un de més gran. És el sentiment d’unió. La Cooperativa està feta pels pagesos i per ajudar els pagesos; aquest és el nostre objectiu principal. Els oferim solucions i suport gratuït. Per exemple, gestionam la retirada i la traçabilitat dels subproductes de les explotacions per motius sanitaris, un servei que potser no llueix molt de cara a l’exterior, però que és fonamental per mantenir els pagesos actius. Cada dia n’hi ha menys, de pagesos, i és una cosa que em dol profundament. Hem de lluitar perquè la Cooperativa continuï viva per als nostres nets.
A més, per posar un exemple, estic molt orgullosa que la Cooperativa sigui punt de recollida de Sigfito, que permet gestionar els residus d’envasos de productes agrícoles d’una manera ecològica. És una feina silenciosa, on has de ser molt recta com a gestora, però que suposa un gran bé per a la societat.
– Si parlam de Porreres i de la Cooperativa, hem de parlar obligatòriament de l’albercoc. Què representa aquest fruit per al municipi?
– L’albercoc és la bandera del nostre poble. Ha generat molt de ressò, molta de vida i doblers a Porreres. Tot i que avui en dia queden menys explotacions, el que tenim ho hem de mantenir. Hem de reivindicar i fer entendre la necessitat de menjar l’albercoc de Porreres, i per això dedicam moltes hores als mitjans de comunicació per promocionar-lo.
L’albercoc de Porreres té una doble cara de gran valor. Per un costat, representa l’art dels nostres pagesos de cultivar en secà, llaurant i cuidant la finca amb una delicadesa extrema. L’albercoc de regadiu li poden «donar menjar», però l’albercoc de secà és el que realment té el gust autèntic i dona el millor resultat. Tots els nostres socis de la Cooperativa treballen en secà.
– Com es presenta la campanya d’enguany?
– Enguany la campanya ha vingut una mica avançada. Hem tengut un hivern i una primavera més normals, i la fruita ha madurat abans. Això farà que hi hagi petits buits de producció entre una varietat i l’altra, perquè cada varietat sol durar uns deu dies i ens costarà enllaçar-les. Anirem una mica curts i de vegades és complicat quan la gent ens crida i no els podem garantir el gènere a la cambra, sobretot si venen de fora a posta a cercar-ne. Però la Cooperativa funciona així: cent caixons d’un soci, tres d’un altre, quatre de l’altre… i així anam rodant. El primer dia varen entrar quaranta caixes en només deu minuts.
D’altra banda, el temporal de vent salat d’enguany ens va fer molt de mal, sobretot a la zona de l’interior que venia de Tramuntana i Formentor; va cremar moltes flors. Estan secs, però ja es comença a veure el brot nou de maig, cosa que em dona l’esperança que es recuperaran. Els albercoquers més primerencs varen quedar mustiis, però els arbres joves tenen una flor preciosa.
– Fa uns anys semblava que la producció queia en picat, però ara es veu un cert relleu. A què es deu aquest canvi de tendència?
– Fa deu anys els preus eren molt barats, es pagaven a 45 cèntims el quilo al pagès, mentre que al mercat estaven a 80 o 90 cèntims. Qui s’havia d’animar així? Però aquests darrers anys l’albercoc s’ha revolucionat. Hem aconseguit que es pagui a tres euros o tres euros i escaig al pagès, i això és preciós perquè veus que la seva feina està recompensada. Ara la gent s’anima i ja es noten molts de trossos amb arbres joves sembrats, cosa que ens garanteix que el dia de demà tindrem una bona producció.
– L’albercoc sec de Porreres també és un producte molt cotitzat, pràcticament una joia gastronòmica. Se’n pot cobrir la demanda?
– L’albercoc sec es fa d’una manera absolutament artesanal i en molt poca quantitat. Un pagès en pot fer uns 600 quilos, i nosaltres com a cooperativa en podem recollir uns 450 o 500 quilos en total dels nostres socis. No n’hi ha més, és un producte molt exclusiu. Les exigències sanitàries són difícils i el procés d’assecat s’ha de fer obligatòriament al sol, perquè si es deshidrata artificialment ja és una altra història. De fet, vàrem provar de fer-ne en ecològic, però queden negres i no tenen el gust tan bo del de sempre. El valor que té és, precisament, mantenir aquesta tradició tan nostra.
– Per acabar, quins són els pròxims projectes en l’horitzó de la Cooperativa i del poble?
– Tenim la Diada de l’Albercoc el pròxim 13 de juny. Esperem que hi hagi gènere per a tothom, tot i que si fa molta de calor la campanya s’haurà escurçat.
I a nivell estructural, una de les nostres grans il·lusions és la xarxa de la Comunitat de Regants, que va néixer l’any 2009. Hem estat gairebé deu anys aturats, però ara ja tenim tota la xarxa de canonades instal·lada. Jo som conscient que en un parell d’anys més ja podrem veure fluir l’aigua per les canalitzacions per fer reg de suport. Això ajudarà a assegurar el futur del nostre camp.