Fa una setmana que Louise Sansó Elle (Vilafranca de Bonany, 2003) va fer història en proclamar-se campiona de la Copa de la Reina amb el seu equip, el Fundación Cajasol. Fou el seu primer títol estatal i també el del Club Volei Esquimo de Dos Hermanas, a Sevilla, on juga i viu. Ens parla del seu pas per l’IES Porreres, del seu progrés esportiu, de plans de futur, de Vilafranca i del que més enyora quan és lluny.
– Com va ser que començàreu a jugar a voleibol?
– Record que el voleibol va ser un dels primers esports que varen posar en marxa quan varen fer el pavelló nou de Vilafranca. En aquell moment no t’hi podies apuntar fins que eres mínim de 3r de primària, que vendria a ser el primer any d’aleví. Jo encara anava a 1r, així que vaig haver d’esperar dos anys per poder-m’hi apuntar.
Mentrestant, però, anava sovint a veure entrenar a la meva germana, que és dos anys més gran que jo, i aprofitava per agafar una bolla i posar-me a jugar amb qui fos que hi hagués per allà mirant o, si no, tota sola contra la paret. Una vegada començat a cursar 3r de primària me vaig apuntar i la resta ja és història (riu).
– Inicis a Vilafranca, el pas per Manacor i el CTIB, Menorca i ara Sevilla, heu seguit una trajectòria constant i sense entrebancs o hi ha hagut moments difícils?
– La trajectòria ha estat bastant constant, però no diria que hagi estat sempre fàcil ni molt manco. Quan estava a casa, tan a Vilafranca com després a Manacor i al CTIB, tot era molt més senzill: tenies casa a prop, el dinar fet i moltes coses del dia a dia que encara no havies de gestionar tu mateixa.
El pas per Menorca ja va ser un canvi més gros. Tot i que seguia essent relativament a prop de Mallorca, ja implicava viure fora de casa i assumir més responsabilitats. El segon any, a més, vaig passar un moment un poc complicat a nivell mental i també amb el tema dels estudis, però amb temps i ajuda ho vaig poder superar.
Si he de dir què ha estat realment més difícil al llarg de tots aquests anys, diria que és l’exigència física. He tingut lesions i he hagut de jugar partits arrossegant molèsties, sobretot als genolls, que en el meu cas són el que se sol dir “genolls de saltadora”, una cosa bastant habitual quan botes molt i durant tants d’anys.
Tot i això, crec que sí que he aconseguit mantenir una línia bastant constant, tant a nivell de resultats com de creixement personal, i sobretot he desenvolupat molta força mental per adaptar-me a cada etapa.
Anar al CTIB fou una decisió important perquè vaig aprendre valors que m’han acompanyat fins avui: disciplina, constància i cultura de l’esforç
– Quin ha estat el moment o una decisió que considereu clau o un moment important, si n’hi ha hagut?
– Crec que una de les decisions més importants que he pres va ser canviar de club a Manacor i entrar al CTEIB. En aquell moment va ser un pas important, perquè significava sortir un poc de la meva zona de confort, però també em va obrir les portes a un nivell molt més alt des que havia jugat fins aleshores. Allà no només vaig millorar molt a nivell tècnic, que era una cosa que realment necessitava polir, sinó que també vaig aprendre valors que m’han acompanyat fins avui: disciplina, constància i cultura de l’esforç. En el CTEIB vaig entendre què vol dir sacrificar coses i, sobretot, que aquests sacrificis tenen sentit quan veus resultats constants en el temps.
Mirant-ho ara amb perspectiva, crec que aquella decisió va marcar un abans i un després dins la meva trajectòria esportiva.
– Ara heu aconseguit la Copa de la Reina, teniu ressaca emocional de les celebracions?
– Més que ressaca, crec que tenim molta il·lusió i ganes de mantenir la bona dinàmica que vàrem mostrar durant tota la Copa. Evidentment, estem molt contentes d’haver-la guanyada i és una cosa que recordarem sempre, però també som conscients que ara toca seguir fent feina i centrar-nos en el que queda de lliga regular i en els playoffs.
– Vàreu ser la sorpresa per a gairebé tothom, i per al vostre equip o teníeu confiança de poder-ho aconseguir?
– Era una possibilitat que s’havia comentat dins l’equip, però sense donar-li més importància de la que tocava. En competicions com aquesta és molt important anar partit a partit i no pensar en un futur que encara no ha arribat. Vàrem afrontar cada partit com si fos una final, amb l’objectiu de donar-ho tot i, si havia d’acabar, fer-ho amb el cap ben aixecat. Ja es simple fet de poder jugar una final va ser un regal, fruit de la feina, de l’esforç dels darrers partits i de tots els entrenaments, juntament amb el cos tècnic. Potser vàrem sorprendre a molta gent de fora, però crec que també va ser un resultat molt merescut.
-En quin moment veieu que vos hi podeu dedicar professionalment al voleibol?
– La veritat és que no hi va haver un moment concret en què digués “ara ja som professional”. Ha estat més aviat un procés que s’ha anat donant de manera bastant natural. He tengut la sort de poder-me dedicar al voleibol gairebé sense adonar-me’n, perquè cada pas que feia em duia un poc més endins d’aquest camí. Tot i això, sempre he tengut clar que, més enllà del voleibol, tenc altres inquietuds i vocacions fora de l’esport, i intent mantenir aquest equilibri. Crec que això també m’ajuda a viure el voleibol amb més tranquil·litat i perspectiva.
– Quines són aquestes inquietuds i vocacions lluny de la pista?
– La meva vocació és el que estudio ara que és “Projectes d’edificació” perquè a mi sempre m’han agradat tots els temes relacionats amb l’arquitectura i el disseny interiors i el que estudio és una mescla bastant equilibrada d’aquestes dues coses. I clar, òbviament, jo abans que se’m donés l’oportunitat de poder canviar de club, i de poder anar al CTIB i poder dedicar-me al Volei ja m’havia imaginat un futur i aquest estava relacionat amb l’arquitectura i el disseny.
– Com és el dia a dia d’una jugadora professional de voleibol a Espanya?
– Depèn molt de cada club i de cada situació personal, però la gran majoria de jugadores intentam compaginar-ho amb estudis. Quan aquests s’han acabat, es dia a dia sol consistir en entrenaments dematí i horabaixa, sessions físiques, recuperació i també temps per descansar. No és només entrenar i jugar, sinó cuidar molts de detalls perquè rendir bé requereix constància i molta organització.
– En el caire econòmic existeix molta diferència amb el masculí com passa al futbol? Quines reivindicacions feis en aquest sentit?
– Sí, encara hi ha una diferència important entre el voleibol masculí i femení, sobretot a nivell econòmic i de visibilitat. Tot i que s’han fet passes endavant, encara queda camí per recórrer. Més que reivindicar sous concrets, crec que és més important demanar condicions dignes, estabilitat, professionalització real i més suport institucional i mediàtic, perquè això permetria que moltes jugadores poguessin dedicar-s’hi amb més tranquil·litat.
A part de la família i les amigues, enyor molt el mallorquí, que és com m’exprés amb més naturalitat
– Del vostre pas per l’IES Porreres, quins records teniu? Algun professor o professora, anècdotes?
– L’IES Porreres sempre l’he viscut com un institut molt obert, crític i reivindicatiu, amb una mirada molt clara cap a ses injustícies socials i també a nivell global. Era un centre que animava molt a la creativitat: participàvem en concursos, exposàvem treballs per les parets de les escales i dels passadissos, i fins i tot pintàvem murals a les parets de fora de l’institut. Hi havia un molt bon equilibri entre la part acadèmica i una part més creativa i lliure.
Personalment, sempre m’han agradat les matemàtiques, i vaig tenir sa sort de coincidir amb un professor, en Joan Miralles, que explicava molt bé i feia ses classes molt entretengudes… a més, sempre tenia una broma a punt, cosa que feia que tot fos més lleuger.
– Un cop acabat batxiller, heu combinat l’esport amb la formació acadèmica?
– Si, tot i que no ha estat un camí del tot lineal. Com he comentat abans, sempre he tengut clar quina branca m’interessava i que volia continuar formant-me, però el que m’ha costat més ha estat trobar quina formació concreta dins aquesta branca era la que realment m’encaixava i me permetia mantenir un equilibri amb el voleibol. Després de dos intents, he trobat una formació que m’ompl de veres i que me permet compaginar molt bé estudis i esport. Aquí a Sevilla, el club me facilita aquesta conciliació, i puc estudiar Projectes d’Edificació. M’agrada tant lo que estudi que no me suposa cap sacrifici anar a classe (riu), i això fa que tot sigui molt més fàcil i natural.
-Com vàreu viure el fet de deixar Mallorca tan jove?
– Sempre he estat una persona bastant independent, però, així i tot, al principi no va ser fàcil. Em costava no tenir encara una persona de confiança amb qui poder fer bromes, amollar-me o saber amb qui comptar. Amb el temps t’adones que tot és un procés: conèixer gent nova és així, a poc a poc, i moltes d’aquestes persones acaben convertint-se en família. Evidentment, hi ha moments en què enyores molt tenir els teus a prop, arribar a casa i trobar-te amb la família i aquella quotidianitat que abans donaves per feta.
– Què és el que més enyoreu de l’illa quan sou fora?
– A part de la família i les amigues, enyor molt el mallorquí, que és com m’exprés amb més naturalitat. Encara tenc el costum de traduir del mallorquí al castellà després de 4 anys a Sevilla i, de vegades, amoll qualque expressió que fa gràcia.
També enyor molt la manera de viure d’aquí: anar a la mar, el menjar de casa i, segons quines èpoques de l’any, coses tan concretes com els crespells o senyorets i els rubiols per Pasqua.
– I de Vilafranca?
– De Vilafranca enyor sobretot el dia a dia: passejar pel poble, la tranquil·litat i aquesta proximitat amb la gent. Moments molt simples, com dinar a cals nostres padrins amb la meva germana, xerrar amb la gent que passa o veure com el poble segueix amb el seu ritme.
Tot això fa que encara que faci molts d’anys que visc fora, en tornar-hi ho senti com un petit refugi.
– Què és el que més vos agrada del poble?
– Vilafranca és ca meva. El que més m’agrada és aquest sentiment de comunitat i de pertinença, especialment quan arriben les festes i el poble es junta. Tot i passar molt de temps fora, sempre sent que form part d’aquí, i això és una cosa que valor molt.
– Quin record guardeu de la vostra infantesa al poble?
– Record una infantesa molt lliure i molt de carrer. Telefonar al telèfon fix de les amigues i que et contestassin els pares, agafar els patins, la bicicleta o el patinet i partir cap al parc o al camp de futbol, on sempre trobaves qualcú. Passar tot l’horabaixa jugant sense preocupacions, anar a fer voltes per la síquia llarga, conèixer qui viu en cada casa, qui és cosí de qui i el llinatge de tothom. Són records molt senzills, però que et marquen per sempre.
– Tan esportivament, professionalment i personalment, quins objectius vos marcau a curt i llarg termini?
– A curt termini, l’objectiu és seguir creixent com a jugadora, ajudar a l’equip i mantenir una bona dinàmica tant física com mental. A llarg termini, m’agradaria poder allargar la meva carrera esportiva al màxim nivell possible, però sense deixar de banda la formació acadèmica ni el creixement personal. Crec que trobar aquest equilibri és clau per sentir-te plena dins i fora de la pista.
– El Voleibol ha agafat molta força a la comarca amb clubs com el de Vilafranca, Algaida o Sant Joan quin consell donaríeu a les joves esportistes?
– Els diria que tenguin paciència i que gaudeixin molt del procés. No tot arriba ràpid ni és fàcil, però amb constància, esforç i ganes d’aprendre, el camí acaba donant fruits. També és important no perdre mai la il·lusió i recordar per què varen començar a jugar: perquè s’ho passaven bé. A partir d’aquí, tot suma.
