La festivitat de Tots Sants sol ser un moment en què giram la mirada cap als cementiris. Espais que, massa vegades, associam a moments trists, de record, d’emocions, de pena. També hi ha qui hi troba reconfort i benestar. És aquest, també, un espai on treballen persones en el seu dia a dia i que conviuen amb les penes i moments difícils de totes les famílies dels nostres pobles.
La història dels cementiris del Pla seria llarga d’explicar, començant pels enterraments dins els nuclis, al costat de les esglésies per a després treure’ls als afores. Espais patrimonials amb tombes i espais que recorden als grans personatges del Pla de Mallorca. Llocs de por, de misteri o de ràbia. Indrets de mort i assassinats.
També de persones que hi han dedicat la seva vida, els fossers del Pla de Mallorca. Així aquests dies previs a la festivitat de Tots Sants, dies de tragí hem parlat amb alguns dels que foren “amos” del cementiri.
Andreu Nicolau Trobat “Cudem”
L’amo Andreu Cudem va néixer a la vila de Porreres el 1940. De jove treballà de forner i picapedrer. Voltà per diferents indrets de Mallorca fins que retornà al seu poble natal per, a partir del 1985, agafar les regnes del cementiri municipal.
Explica com agafà el relleu del vell fosser, l’amo en Tomeu Surt. “Aleshores no era com ara. Quan vaig entrar a fer feina al cementiri en algunes tombes enterràvem els morts damunt els ossos dels anteriors morts. Hi havia gent que no es podia permetre pagar segons quins enterraments”. “Al cap de poc temps de jo haver entrat, el batle, en Pep (Roig) de So n’Amat, va parlar d’arreglar-ho per temes sanitaris i ja no ho vam tornar a fer”.
L’amo Andreu recorda com “al principi que van dur la cambra frigorífica molts veïnats no volien posar els seus familiars allà de dins. Trobaven que no era un lloc idoni posar el seu familiar allà”.
“Enterrar infants i joves era el pitjor de tot. Era un moment mal de passar, jo només frisava d’acabar, feia més via que amb els altres”. Explica sobre quins eren els moments més difícils que ha passat en un cementiri. Però també hi ha moments emotius. “Record un jove que va morir i el seu pare va venir a demanar-me si no podrien posar la pilota de bàsquet dins el taüt… i així ho van fer”.
En tenc dos aquí per enterrar i un altre que m’han dit pel poble que no estarà molt a venir… no em va dir res més.
També rememora els dies de Tots Sants com dies de molta feina. “Record especialment un any que va venir la regidora que es cuidava del cementiri, va ser un any que va coincidir que hi va haver bastants morts, i em diu: Andreu hauries de llevar aquestes herbes de dins les pasteres de l’entrada. Li vaig dir: en tenc dos aquí per enterrar i un altre que m’han dit pel poble que no estarà molt a venir… no em va dir res més”.
Finalment, el que té ben clar és que “sense papers jo no feia res“. “Hi havia algunes funeràries de fora poble que duien algú a enterrar aquí i em deien: au, au, agafau aquí! I jo els deia: ou, ou, sense papers no agaf res!”.
Gabriel Mayol Cerdà “Llobet”
El 1965 va néixer a Montuïri, Gabriel Mayol Cerdà. Ara fa 30 anys que treballa al cementiri municipal de na Campana. Primer ho feia com a persona de manteniment, ja que encara eren els picapedrers del poble els que s’encarregaven de fer els enterraments. Ara, avui amb la gestió del cementiri per part de Parc de l’Auba en Biel és qui en duu el maneig.
“Al principi no ho feia tot jo, hi havia els picapedres que feien d’enterradors. Va ser l’any 2012, quan es va donar el cementiri a l’empresa Parc de l’Auba i jo vaig passar a formar-ne part.
Des de llavors, duim el manteniment, els serveis d’enterrament, tot el que és funerari, parlar amb les famílies, i també el manteniment del tanatori”.
Si li demanam per com ha canviat la seva feina aquests darrers 30 anys explica que “aquí, la veritat, ha canviat poc, perquè aquest cementeri és molt antic i la feina és complicada. De més antic s’enterrava en terra, directament; ara, a les dues ampliacions del cementeri més noves ja s’enterren directament dins unes plaques, amb uns escudellers que diuen, i només hi posam la tapa. Això fa que tot sigui més ràpid i pràctic. Al vell, encara ho feim un damunt els altres, però també amb unes peces fetes a mida.
“Tal vegada, en el tanatori un dels canvis va ser l’arribada de la cambra frigorífica, va ser set o vuit anys després que jo hi entràs. Al principi no hi havia res: teníem una sala amb uns aparells de refrigeració industrial. Però quan es van espanyar, vam decidir posar un túmul, una cambra frigorífica on el difunt pot estar fins a sis dies sense cap problema”.
Com en el cas que ens havia explicat Andreu Cudem, Biel Mayol també explica com “hi havia gent que no volia deixar-hi el difunt”. “Heu de pensar que abans els tenien a casa seva, i els costava d’acceptar que, poques hores després de morir, ja s’haguessin de dur a dins aquesta cambra” I va haver-hi gent que em va dir: I si es desperta? Jo els deia, no vos preocupeu és ben mort”. Era sobretot la gent major la que no ho volia entendre; per a ells era molt fort això de posar-los dins una màquina“.
Enterrar infants o joves em va fer més mal que, fins i tot, enterrar mon pare.
Pel que fa als enterraments “complicats” Mayol recorda “sobretot els de persones de molta envergadura… els havíem de dur a pes. Al principi no teníem els carretons ni els materials que tenim ara, i els havíem de dur entre dos fins a la tomba… i era molt feixuc. Ara ja és diferent: tenim millors eines i ja ho duim molt més bé”.
Els fossers també són persones i no són aliens als sentiments de dol. Si li demanam per aquells moments més difícils Mayol ho té clar. “Per desgràcia, els de nins petits. Aquí al cementiri tenim neonats i nins de dos o sis anys… I també joves de vint o vint-i-dos anys.
Aquests m’han afectat molt, perquè molts els coneixia, no per ser família meva, sinó perquè coneixia les famílies, la gent del poble. Això em va fer més mal que, fins i tot, enterrar mon pare. Mon pare el duia de dins, però aquests joves m’han tocat molt, perquè ho vius des de fora, amb impotència”.
I afegeix “en casos d’accident és molt dur parlar amb la família. Has de tenir molta paciència: primer hi va la Guàrdia Civil, t’expliquen el que ha passat, i després hi anam nosaltres. Has d’actuar gairebé com un psicòleg. No pots anar-hi de cop, has d’esperar que ells et deixin acostar. Una paraula mal dita pot fer molt de mal“.
Pedro Fontirroig Vallcaneras “Xuto”
A Lloret de Vistalegre si hi ha una persona polivalent dins la brigada municipal aquest és en Pedro Xuto (Lloret, 1961). Fa uns anys va ser el responsable del cementiri municipal, era una tasca que duia a terme els horabaixes amb una altra persona. Ells dos s’encarregaven de la gestió del cementiri; “manteniment, enterraments, neteges, tot. Abans tot era més manual: obríem les fosses, col·locàvem les làpides, cremàvem les restes de fusta…”
“En aquell temps les coses eren molt diferents. No hi havia tombes com ara, ben fetes, sinó que moltes eren sepultures en terra o nínxols antics. No hi havia empreses especialitzades: tot ho fèiem nosaltres”.
“Per Tots Sants era l’època de més feina. Ho havíem de deixar tot enllestit. Netejàvem les parets i els camins, posàvem flors, col·locàvem ciris, preparàvem la música per a la missa, les taules… tot. Ens hi dedicàvem completament perquè aquell dia tot quedàs impecable”.
Només em va passar una vegada que vaig trobar un cos momificat. Estava intacte… era una monja.
Pedro Fontirroig arribà al cementiri en un moment que no s’hi havia tengut massa esment amb els cementiris. “He vist moltes coses al llarg dels anys. Una vegada, obrint una tomba per fer una nova inhumació, ens vam trobar restes antigues, d’un enterrament de feia més de cent anys”. També, i només em va passar una vegada que vaig trobar un cos momificat. Estava intacte… era una monja”.
Entre els moments més difícils, com la resta de fossers del Pla, en Pedro Xuto hi coincideix: “els enterraments de joves o de persones conegudes del poble és el que més ens dol. Record especialment un jove d’uns dotze o tretze anys; aquella vegada em va impressionar molt, perquè hi havia molta gent i era un cas molt trist“.
Fontirroig veu com el treball d’aquells anys al petit cementiri aferrat a la Comuna de Lloret ha canviat molt amb els anys. Finalment afegeix que “he de dir que en el seu moment, tot i les mancances, ho fèiem amb molta dedicació i voluntat”.
Rafel Real Sabater “Monoll”
El sineuer l’amo en Rafel Monoll té 85 anys complits. Treballà de mestre d’obres i encara recorda quan li posaven deu sacs de ciment de 50 quilos, cada un, damunt l’esquena. Durant anys fou l’encarregat del manteniment, enterraments i desenterraments del cementiri de Sineu.
“A es Fossar antigament s’hi enterrava. Jo encara hi som vists clots de dos metres de profunditat. Però llavors ho començaren a omplir d’enderrocs per posar-ho pla. Tots els carros, perquè llavors hi havia carros encara, duien a tirar els enderrocs allà”. Així recorda Rafel Monoll aquell antic fossar de Sineu.
Real s’hi va posar jove a dur el maneig d’enterrar i desenterrar. “Jo devia tenir quinze anys. El meu pare ja hi feia feina, però estava malament de les cames i em va ensenyar a jo. Devia ser cap al 1965 o 66“. I fins fa dos dies, com aquell que diu… “fins als 75 anys encara treia morts. N’he tret a centenars“.
“Aleshores tot era molt diferent. No hi havia cotxes, ni il·luminació com ara. Heu de pensar que sempre feiem els enterraments de vespre, després d’haver duit el mort al funeral. Empràvem un llum de carbur. No hi havia corrent! Pel poble la corrent anava magre, un llumet de 125. I la gent anava a peu o en carro”.
“A Sineu teniem, i tenim, el carro dels morts. El va fer un fuster de Sineu, mestre Pep Panerer, que també va ser batle, un dels millors batles que hem tengut. Idò, quan el carro sortia cap al cementeri, tothom hi anava darrera, fins arribar devora una figuera molt grossa que en dèiem “la figuera dels morts”. Allà, tothom s’aturava, capellans i tot. Només seguia la família i el carro. Baixada la caixa del mort la família partia i quedava jo amb el llum de carbur i… fins acabar”.
Vaig enterrar un senyor de Sineu dins la terra. Al cap de cinc anys el desentarrarem. Allò estava intacte. Amb la frescor de la terra… ho tornàrem a tapar.
“Al cementiri hi ha una pedra grossa, preciosa, amb un clot on se posa el cap, és on es feien les autòpsies. Primer venia un metge d’Inca i després va venir la seva filla i me deia talla aquí, talla allà“.
“Joves n’han mort molts i altres d’accident. Quan mor un jove, sempre impressiona més. Però és la vida, tu has de fer la teva feina. Tens tanta pena com la resta del poble, però allò ho has de fer, no n’hi ha d’altra”
“Hi ha un senyor, Don Salvador, que tenia una tomba i un solar de terra al costat i volia ser enterrat dins la terra. Vaig fer un clot de dos metres de fondària per dos de llarg i un d’ample i el vaig enterrar. Al cap de cinc anys el desenterràrem. Quan estava destapat vaig fer venir el seu fill i li vaig dir: vull que vosté ho vegi. Allò estava intacte. Amb la frescor de la terra… ho tornàrem a tapar. És l’únic que he enterrat dins la terra”.