Continuam Trescant a l’arxiu de Premsa Forana i, contràriament al que es podria pensar, no només hi ha entrevistes a la gent major del poble que ens explica la vida d’antany. És el cas de la desapareguda revista de Lloret de Vistalegre, Es Pi Gros. Aquí, hi trobam una molt bona entrevista de Bartomeu Amengual i Gomila, periodista i reconegut fotògraf, al gran cantant valencià Ovidi Montllor i Mengual.
L’entrevista fou publicada a finals del 1987 i, quasi segur que s’havia fet al juliol del mateix any amb motiu del concert del cantant d’Alcoi a l’Hort del Rei de Ciutat. La podeu trobar a l’Arxiu de Premsa Forana i diu així:
Ovidi Montllor, cantautor, actor de cinema, de teatre, de televisió… és un més del grup de cantants que es poden agrupar dins el grup de “no institucionals”. Ja fa uns anys que no enregistra cap treball musical.
— “Jo soc l’artista, el cantant i el pallasso”. Això era el que cantava Ovidi Montllor ja fa una sèrie d’anys a la cançó “Autocrítica i crítica”.
— Jo soc i em sento artista, cantant i pallasso; pallasso en el sentit de què mentre als artistes se’ls tingui el concepte que se’ls té, està permès el que facem pallassades per poder viure.
— Ja fa uns anys que Ovidi no grava cap disc.
— És un problema bastant greu per a mi, pel fet que jo continuo fent obra i aleshores el que a un li interessa és que la seva obra es publiqui. És un gran entrebanc que jo tinc, però el que no puc fer és forçar la maquinària social.
— Quina penses que pot ser la causa de l’eclipsament sofert per molts de cantautors d’un temps ençà?
— Això seria molt llarg d’explicar, però sobretot és el gran buit que el nou poder està interessat a crear, causa del desinterès que aquest tipus de coses són objecte. Ho deixen de banda i s’estimen més sentir coses forasteres… Ja s’ho faran!
— Però a pesar de tot hi ha gent que malgrat la crisi soferta per la cançó encara es manté.
— Hi ha cantants com Lluís Llach que poden dir el que vulguin, jo no pretenc contradir-los, però no hi estic d’acord. A Lluís Llach li va bé la cosa… Ell és un cantant institucional, però és felicitable. Els cantants institucionals encara poden xupar una mica de la mandarina. Els que si és veritat és que a tots nosaltres ens tracten millor fora de l’Estat Espanyol.
— I això?
— El Toti [Soler] l’altre dia va dir, i tenia molta raó, que existeix un analfabetisme molt considerable en aquest Estat. El que també passa és que no calibrem gaire bé el que tenim a prop… Llavors les multinacionals amb tot el que ens inculquen cada dia per la televisió, ràdio… Nosaltres no tenim diners per poder subornar a tot un plegat de gent. Jo acabaria les coses amb: Ja s’ho faran!
— L’any 1967 començava Ovidi Montllor la seva trajectòria dins el món de la cançó.
— Em vaig posar a fer cançons per matar el temps a casa.
— L’any 1975, el dia de Sant Jordi, actuava a l’Olympia de París a un recital, així com molts d’altres cantautors.
— Recordo que férem el recital a les tres de l’horabaixa. Fou idea del director de l’Olympia, el qual volia fer unes sessions de cultures oprimides. Unes manifestacions musicals en les quals hi anaven corsos, gal·lesos, escocesos i catalans.
— El començament de la tasca musical d’Ovidi Montllor no es pot deslligar del mallorquí Guillem d’Efak, Quico Pi de la Serra…
— El primer que s’interessà per mi fou Guillem d’Efak, al que li dec moltíssimes coses. Ell em proporcionà les primeres actuacions; sempre ha estat una persona de gran generositat i un gran mestre. Llavors el Quico [Pi de la Serra] em dirigí els meus tres primers discs i fou el que em donà a conèixer el Toti. Ell, tot i que era guitarrista, sempre deia que Toti tocava millor la guitarra que ell. Toti Soler és ja una part indestriable de la meva vida musical. A mi se’m faria extremadament difícil treballar sense saber que ell no estarà darrere amb la guitarra. Són divuit anys de col·laboració que forçadament ens han marcat.
— La il·lusió d’Ovidi era la de ser actor. Havent observat que vivint a Alcoi no aprendria mai teatre va a viure a Barcelona on tenia la possibilitat d’anar al teatre i aprendre veient el que feien els actors professionals.
— Vaig anar a Barcelona a treballar i, com jo volia ser actor de teatre, vaig intentar buscar-me els mitjans d’entrar dins aquell món. Quan una persona vol una cosa l’aconsegueix, és qüestió de què la vulgui de debò. Ho vaig aconseguir perquè suposo que ho volia.
— Però a tu què és el que més t’atreu?
— El que jo m’estimo és la interpretació. A mi de les cançons el que m’agrada és interpretar-les, tot i que al pas dels anys també t’agrada fer-les, perquè un sempre té coses a dir.
— “Furtivos” és la pel·lícula que comença a obrir-li nous camins. Serveix de base important dins la trajectòria artística duita a terme per Ovidi.
— Fer una primera pel·lícula que tengui el ressò i treball de “Furtivos” és un gran premi. L’altra banda és la putada que fou el que m’encasellaren dins el paper de “tonto” i encara estic fent “tontos”. Però això dona calés, saps?, i ja diuen que qui dia passa, any…
— Però, no et sap greu aquest encasellament?
— Al principi em mosquejava, però ara com les coses d’aquesta societat són tan terriblement estranyes que, doncs, ja no em mosqueja res.
— Ovidi no ha cantat en castellà, però no per això ha deixat de comprendre la postura presa per altres cantants com és el cas de Joan Manuel Serrat.
— Quan tota una gent progressista i d’esquerres, conseqüent amb una sèrie de coses es va posar en contra del Serrat perquè cantava en castellà, e1 temps els ha demostrat que el Serrat tenia raó. Al final se’ls ha, torejat a tots i és el que continua treballant i fent les coses amb més bones condicions que cap altre cantant de l’Estat Espanyol. Tot aquest purisme existent fa quinze anys s’ha perdut, i ara és una altra història.
— Entre les cançons de l’Ovidi se’n poden observar algunes que posaven clarament en tela de judici les institucions més sagrades.
— Continuo pensant el mateix, i per això —entre altres coses— recito a Blai Bonet.
—A una cançó parlaves d’un partit i una ideologia; encara penses el mateix?
— No soc, ni he estat mai militant, tan sols he estat sempre company de viatge. Tinc una ideologia i un partit encara que no és el de les sigles sinó que prenc un partit a la meva vida per una ideologia. El meu partit és progressiu i d’esquerres.
— La crisi soferta per la cançó és una evidència que no ha passat per alt al nostre personatge.
— Fa uns vuit anys o nou que jo ja vaig dir que això de la “cançó” se n’anava en orris. Vaig observar que la gent que organitzava les històries de la cançó sols intentava potenciar les seves idees i no tenia en compte la persona del cantant.
— L’encontre entre Ovidi Montllor i la poesia de Blai Bonet ja data de fa molt de temps, però la idea de musicar poemes seus no aparegué fins que un dia, ja fa cinc anys, va comprendre que era el que volia.
— Em vaig trobar un dia que tenia ganes de comunicar el que em comunicava Blai Bonet. No tenia cap esperança que pogués guanyar-hi doblers. És un treball en el qual hi hem disfrutat molt.
— Després del recital que Ovidi Montllor donà a l’Hort del Rei de Palma el 17 de juliol d’enguany, anà a Formentera a acabar una pel·lícula que havia començat a Barcelona, “Gin”.
— Aviat començo una pel·lícula a Dénia, és una comèdia valenciana a la qual no faig, afortunadament, el paper típic de sempre de “tonto”. Em donen un paper còmic. El que més m’agrada a aquesta vida és fer el pallasso. Tinc programades unes cantades al País Valencià, Ripollet, Lleida, Andorra… Sí, hi ha coses, però és un degoteig. Gràcies que encara goteja.