D’acord amb els inventaris, la superfície forestal del Pla de Mallorca representa prop del 22% del territori. Això vol dir que boscs, garrigues i matollars ocupen una extensió considerable, probablement més del que la gent es pensa, encara que de manera fragmentada i dispersa, constituint una mena de mosaic en una matriu de camps de conreu i terrenys agrícoles. Amb el temps, aquesta vegetació llenyosa s’ha instal·lat sobre puigs, turons, terres primes, tenasses, pletes i en general sobre terrenys poc o gens aptes per a les pràctiques agrícoles. Com és lògic, aquest percentatge varia bastant d’un municipi a un altre, des de poc més del 7% en el cas de Vilafranca a més del 30% si es tracta de Santa Eugènia. Ara bé, en termes absoluts, els municipis que tenen més vegetació forestal són Algaida, Porreres, Petra i Sineu.
L’extensió de la coberta forestal ha variat molt al llarg del temps, en general creix o decreix en relació inversa a la pressió demogràfica, però sempre ha estat prou rellevant. Fins i tot antigament, en el paisatge dominat per les grans possessions, l’explotació constant de boscs i garrigues comportava l’obtenció de recursos molt diversos que es traduïen en importants guanys econòmics (fusta, llenya, escorça, aglans, llentiscle, pastura per als animals, càrritx, fruits, etc.). D’altra banda, en termes ecològics, convé no oblidar que alzinars, pinars i garrigues jugaven un paper cabdal en la translocació de nutrients i biomassa cap als terrenys de conreu —cosa fonamental per a la fertilitat del sòl—principalment a través de la ramaderia, en pasturar per boscs i garrigues.
Ja fa dècades, però, que els boscos del Pla han canviat substancialment: ara es troben degradats, descuidats i amb una densitat vegetal molt alta per mor de l’abandonament dels usos i aprofitaments tradicionals. Aquesta transformació s’ha intensificat pels processos de desagrarització i desruralització que afecten notablement l’interior de la nostra illa, amb importants conseqüències de desestructuració territorial.
El paisatge rural del Pla, tradicionalment abocat a l’activitat agrària, es veu ara empès a adoptar nous usos, la majoria residencials, però també turístics, recreatius i d’acollida de grans infraestructures (parcs fotovoltaics, macroprojectes…). Aleshores, la descurança progressiva dels espais forestals coexisteix inevitablement amb les noves disfuncionalitats (paisatges artificials, sumptuosos xalets, enormes jardins de gespa, proliferació de piscines, profusió de l’asfalt, motocròs dins la garriga, abocadors il·legals, etc.).
Actualment, sabem que els mosaics agroforestals, com els que es varen originar de la desfeta de les grans propietats i que amb prou feines han perdurat fins ara, són capaços d’albergar alts nivells de biodiversitat i subministrar més serveis ecosistèmics que no altres paisatges més extensos i homogenis. De fet, la ciència ja fa estona que remarca els beneficis dels entorns de vegetació natural sobre els sistemes agraris: defensa contra la pèrdua de sòl, protecció davant meteorologia adversa (inundacions, ventades…), increment de la fertilitat del sòl, foment de la pol·linització natural, refugi d’espècies controladores de plagues, correcta infiltració i reserva de l’aigua, etc. En poques paraules, una major resiliència de l’agrosistema a les pertorbacions antròpiques i l’empobriment del sòl.
En qualsevol cas, avui dia sembla un mal negoci desatendre la importància dels sistemes naturals si realment allò que es pretén és la sostenibilitat global d’un territori que és i ha de seguir sent essencialment agrari. Més encara quan aquest territori —inevitablement o no— adopta acceleradament noves funcions econòmiques i socials que abans eren inexistents.
Malauradament, la resposta institucional a tota aquesta qüestió és, a tot estirar, passiva. Els ajuntaments tenen la mirada excessivament focalitzada en els respectius nuclis urbans, ignorant la resta del territori (curiosament, més 98% del municipi). De fet, això no és gens estrany si consideram el deficient finançament que arrosseguen, l’assumpció creixent de competències i la cada cop més reduïda capacitat decisòria (absolutament supeditada a subvencions d’altres organismes). Pel que fa a Govern i Consell, competents en medi ambient i ordenació del territori, no solament no plantegen cap estratègia efectiva, sinó que a més no impulsen els pocs instruments d’ordenació i planificació existents. De fet, fins i tot es fan passes enrere, com ara la legalització de tot tipus de construccions o la possibilitat de construir en sòl rústic a gran part de Mallorca sense esgotar els sòls urbans.
Al Pla de Mallorca en concret, la invisibilitat que han patit alzinars, pinars i garrigues durant les darreres dècades no ens ha d’impedir valorar l’important i silenciós paper que han tengut al llarg del temps. D’altra banda, amb els coneixements actuals, hem de ser conscients de l’oportunitat que ens brinden aquests ecosistemes per enriquir el paisatge rural i el món agrari.
Tanmateix, les polítiques territorials vigents han demostrat ser insuficients, en bona part per estar basades gairebé exclusivament en normativa urbanística i no tant en paràmetres i normes ambientals. Ben mirat, si ho pensam bé, quan es parla d’ordenació i planificació territorial realment es fa en clau urbana. A la comarca del Pla es fa necessari desenvolupar polítiques de gestió territorial més efectives i de caràcter més ambiental, enfocades no just a preservar, sinó a revitalitzar aquests paisatges en mosaic que hem heretat i l’activitat agrària que els ha generat, més enllà de la idea de protegir únicament algunes zones naturals aïllades o establir unitats de paisatge (Pla Territorial) que per ara condicionen ben poca cosa. Definitivament, és hora d’exigir-ho.