Abans de començar l’entrevista Antoni Jordà Vanrell (Sineu, 2000) ja ens ha contestat moltes de les qüestions previstes. Aquest sineuer ha rodat molt de món formant-se per tornar a la UIB per a estudiar Llengua i Literatura Catalana. És un nou “Referent dels IES” del Pla de Mallorca. Ha estudiat Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona (UB). La Covid li va frenar fer un ERASMUS a la Università La Sapienza de Roma el curs 2020-21. Va fer un intercanvi de centre (SICUE) d’un any a la Universidad Complutense de Madrid (UCM). El treball de fi de carrera el va fer sobre el cinema de l’italià Pier Paolo Pasolini. “Sempre he pensat que l’estudi no pot estar aïllat del context en què es fa, i, per tant, així com van les coses em semblava molt necessari reivindicar una figura com la de Pier Paolo Pasolini, tal vegada més necessària ara que abans. Cada dia tenc una major admiració per la seva figura”, diu.
– Quins anys vàreu estar a l’IES Sineu i quins records teniu del pas per aquest centre?
– A l’IES Sineu hi vaig estar des del curs 2012-2013 fins al curs 2017-2018. La veritat que de l’institut de Sineu tenc molts records, òbviament alguns més bons que els altres, però tots, d’una manera o l’altra, m’han fet créixer com a persona. Supòs que per la proximitat en el temps i perquè foren els anys que més m’agradaren, la majoria dels records són dels cursos de batxiller. Foren els anys que més m’agradaren perquè vaig estudiar el que a mi més m’agrada, les humanitats. Record, com és natural, les classes de llatí i grec amb en Joan Llull de qui, d’alguna manera, em sent un deixeble. També les classes de català amb n’Àngela Moragues, o les classes d’història amb na Toto Camps, n’Arnau Company o n’Andreu Ramis. De totes les seves classes tenc molts bons records i no podria dir-ne res dolent. A tots ells els estic molt agraït. Més enllà de l’àmbit estrictament acadèmic, també estic immensament agraït amb na Margalida Perelló i na Magdalena Genovart. És gràcies a elles que avui som qui som i que ara vosaltres em faceu una entrevista, fet que agraeixo molt. Voldria, parlant de l’institut de Sineu, aprofitar aquestes pàgines per mostrar el meu rebuig a la construcció d’un nou centre d’educació secundària al Pla. Crec que és un error separar els alumnes que ara van a l’IES Sineu en dos (o tres) centres. Òbviament, s’ha d’ampliar l’IES Sineu, però crec que separant els pobles que ara hi van seria un mal (un altre) per a tota la comarca.
– Alguna anècdota divertida o no tant que recordeu?
– Anècdotes en tenc moltes, la majoria divertides. Les dolents les oblidam. Com he dit abans, els que més record són les classes dels darrers anys. Record gaudir d’anar a les classe —inclús quan fèiem 2n de batxiller. Ara, quan ens reunim amb els companys i amics d’aquells d’anys recordam aquells anys a l’institut de Sineu com una de les millors etapes de la nostra vida. Són els anys en què ens formam, ens equivocam però també aprenem. Segurament de les classes que més records tenc són les de llatí i grec. M’encantava traduir i analitzar sintàcticament textos. També record el primer dia que tenguérem n’Arnau Company i sabérem que era de Sant Joan per coses com quad[e]rn o caf[e]. De les classes amb na Toto record un moment concret en què alguna de nosaltres —llavors amb ella fèiem Història de l’Art— li demanà per què sempre a totes les assignatures començàvem per Grècia i no Egipte, Xina o altres i ella respongué —encara record les paraules—“en ser grans ja ho veureu.”
– Vàreu estudiar Filologia Clàssica, sabíeu quina carrera volíeu fer quan vàreu començàreu a l’IES?
– No, la veritat que no ho tenia molt clar que volia estudiar en acabar l’institut. Tampoc tenia clar si volia estudiar una carrera. Sí que és cert que sempre m’havien agradat més les assignatures vinculades a les Humanitats. La història m’agradava molt, i a mesura que anava avançant tenia clar que volia estudiar història, fins que em vaig topar amb el llatí i el grec i vaig descobrir tot un món que abans ignorava. La sintaxi, les declinacions, però també la literatura i el pensament clàssic m’atragueren. Quan algú et demana que estudies i li respons que estudies llatí i grec tot d’una al cap li ve la imatge d’una capellà oficiant una missa, però, de fet, no és així. A la carrera únicament vaig fer dues assignatures que tenien una certa relació amb el món cristià, però perquè jo els vaig escollir.
– A què vos dedicau?
– Actualment seguesc estudiant. Els matins estudii Llengua i Literatura Catalanes a la Universitat de les Illes Balears (UIB) i els capvespres faig classes particulars.
– Ens dius una frase per acabar de convèncer algun alumne actual de l’IES que vulgui estudiar el mateix que heu estudiat?
– Més enllà del que la gent creu, les llengües són un fet vertebrador de l’home, som el que som perquè parlam la llengua que parlam. Si no parlàs català i parlàs una altra llengua no seria la mateixa persona, per molt que hagués nat a Sineu i a la mateixa família. És per això que és tan important defensar una llengua, perquè quan una llengua desapareix (o mor) hi perdem tots. Una llengua i la seva literatura s’han d’estimar i, sobretot, defensar. I l’única manera de defensar una llengua que està en una situació de risc és promocionar-la en tots els àmbits. Una llengua és llengua perquè és apta per a ésser emprada en tots els àmbits. Feta la reivindicació, els graus en filologia estan pensats per totes aquelles persones amb un esperit inquiet i amb ganes de conèixer el món, el per què de les coses.
– I el món clàssic què ens conta?
– Quan llegeixes els textos clàssics te n’adones que actuam de la mateixa manera que ho feien els grecs o els romans. No hem canviat. La base de la nostra cultura segueix essent clàssica i cristiana. Que celebrem Nadal per desembre és perquè en un moment determinat un emperador decidí adoptar el cristianisme i abandonà el paganisme, tot aprofitant les festes paganes que es feien a finals d’any —25 de desembre, el naixement de Mitra. Les filologies són molt més que estar tancat a una biblioteca estudiant un text o un autor mort fa molts d’anys —que també pot ésser això—, les filologies segurament siguin la ciència més humana, per tant, estan en constant canvi i abracen tots els àmbits d’estudi possibles. Jo mateix, el TFG de Filologia Clàssica el vaig fer sobre el cinema de Pier Paolo Pasolini, que un podria pensar que no hi ha cap tipus de relació, però sí, n’hi ha molta —i molta més per descobrir encara. Per acabar, no voldria deixar de dir que quan un es trobi en la situació d’haver d’escollir quin grau universitari estudiar miri quin és el pla d’estudis de cada universitat per aquest grau. Perquè no és el mateix per Filologia catalana el pla d’estudis que se segueix aquí que el que es fa a Barcelona o a València.
– Heu estudiat un gran com és Pier Paolo Pasolini. Més enllà del seu vessant més conegut de cineasta que ens en recomanau de la seva obra?
– De Pasolini ho recoman tot. Els seus assaigs, els seus poemes, les seves entrevistes, etc. El seu pensament, per molt que l’acabessin callant, segueix vigent avui, i, a més, és necessari. És necessari llegir-lo perquè t’adones que les conclusions a les quals arriba sobre el món que li tocà viure són totalment les mateixes del món que a nosaltres ens toca viure —per molt que ho vulguem negar. Crec que de tots els grans pensadors que el segle XX tengué pocs, per desgràcia, foren tan lúcids com Pasolini ho fou. Sé que l’editorial Lleonard Muntaner està fent una gran tasca per apropar les obres de Pasolini al públic català. La veritat que estan molt ben traduïdes i van acompanyades de molts bons pròlegs. També una cara menys coneguda de l’intel·lectual italià fou la defensa que feu del català durant els anys del franquisme. Pasolini visità —almenys tres vegades— Catalunya. Tenia una gran estima pel País Català. Ell deia que, després de l’italià, a l’edat mitjana el català fou la llengua més important. Els seus primers anys com a periodista traduí, ajudat per Carles Cardó, una antologia de poesia catalana —Fiore di poeti catalani— a l’italià. Per tant, promocionà el català quan més ho necessitava i quan molts dels que el parlaven no ho feien.
– Quina opinió en teniu de la vida social i cultural que hi ha als pobles del Pla de Mallorca?
– En general, n’estic molt content de poder ser del Pla i poder gaudir-hi de la vida. Sí que és cert que la majoria de les activitats culturals estan molt localitzades a Ciutat, mai surten de les murades. No hi ha una relació de contacte i d’intercanvis entre el Pla i Ciutat. Un quid pro quo. A mi no m’agrada aquesta actitud de rebutjar els de Ciutat pel fet de ser de Ciutat i quedar tancats dins la comarca sense sortir mai més que per agafar un avió o vaixell. Tots, d’una manera o de l’altra, tenim una cama a Ciutat o hi tenim un conegut. Estaria bé, però, que des del Govern es fomentés la cultura als pobles el Pla. Hi ha molts d’edificis interessants amb molta història que podrien servir com a museus, centres de cultura, o centres per a involucrar la gent dels pobles en activitats culturals. En l’àmbit cultural s’ha de rompre aquesta dicotomia entre Ciutat i el Pla. Hi ha d’haver una relació d’intercanvis constants. Un exemple molt clar de la centralització cultural ho veig en la mateixa universitat: essent Universitat de les Illes Balears, quin sentit té que únicament hi hagi les facultats a Ciutat i no que estiguin repartides equitativament a tota l’illa de Mallorca i, per tant, també al Pla? Tampoc hi ha una voluntat de millorar la xarxa de transport públic ajudant a què aquest apropament es produís. Per tant, hi ha una voluntat que aquesta dicotomia segueixi existint. Per què?
– Els habitants del Pla i la nostra vida i costums som el darrer reducte de la Mallorca pre-turística?
– Sí i no. Crec que ja no existeix una Mallorca pre-turística; hi ha una Mallorca turística que és tota l’illa. Què passa al Pla? Que ens hem cregut que, efectivament, som el darrer reducte (a l’estil d’Astèrix i Obèlix) d’una Mallorca ocupada pels turistes. Però molts pobles del Pla la situació és aquesta mateixa. Sineu mateix. Quants de bars o restaurants tenen dos o tres mesos tancats perquè és temporada baixa de turistes i en venir els turistes obrin? Això no és altra cosa que el que ocorr també a llocs com Alcúdia o Can Picafort. Anam a això, a ésser llocs de temporada. La majoria de l’oci està pensat pels turistes i, en un segon pla, per nosaltres. El problema és que d’alguna manera a molts pobles del Pla s’han creat dos mons: un món pels que hi vivim i un món pels que ens visiten. Són dos mons separats que no estan mai en contacte un amb l’altre. Què passarà però? Que aquesta situació no serà sempre així. Arribarà un moment que aquests dos mons es trobaran —en alguns casos ja s’han trobat— i, llavors, ja serà tard per canviar la situació i serem nosaltres que haurem de fer la maleta, com ocorr a Venècia o el centre de Barcelona o Palma. Crec que ara ens trobam en aquest punt en què els dos mons estan començant a entrar en contacte i ja veurem la cosa com acaba.
Tenc una gran estima per tota Mallorca i la mar que ens envolta, la Mediterrània, una mar on fa mils i mils d’anys hi viatjaven Odisseu i els seus i ara els migrants que no són acceptats pels estats que es diuen democràtics. Òbviament, aquesta estima és major si ens referim a aquest petit país que és el Pla. Cada racó, cada camí, cada personatge, cada pedra, cada casa, tenen una història tan personal i, al mateix temps, tan universal que fa d’aquest un país únic. El que no m’agrada és la folklorització que certs sectors actualment duen a terme de l’estil de vida i d’ésser de la gent del Pla.
– Estudiau Llengua i Literatura Catalanes, com veis la situació actual del català?
– La Llei de Normalització lingüística i la Llei de Mínims han anat molt bé per fomentar el català entre els que ja som catalanoparlants, però no hi ha hagut cap tipus de planificació pels que no tenen el català com a llengua materna, els nouvinguts. La planificació que s’ha fet per fomentar la llengua catalana no ha tengut en compte els nouvinguts i això —sumat a molts altres factors més nocius per a la llengua— han fet que ens trobem en la situació que tenim ara: una llengua que en molts àmbits els seus parlants lluiten dia sí i dia també per emprar-la. Dit això, en cap cas som contrari a l’arribada de gent nova, car, si venen, és perquè els necessitam i benvingut siguin tots. La llengua catalana no perd parlants, el que perd són àmbits d’ús. Quants de pics pels carrers dels nostres pobles ja ens trobam amb grups de joves que no parlen català? No hi ha hagut per part de les institucions una política activa en favor del català com a eina integradora de la comunitat. El català està quedant, a poc a poc, relegat a l’àmbit educatiu i el sistema avança sense tenir-lo en compte. Això és el pitjor que li pot passar a una llengua: en el moment en què una llengua perd àmbits d’ús i ja no pot ser emprada en tots els àmbits deixa de ser una llengua i passa a ser vist com un dialecte de la llengua dominant. Aquest és el cas de l’occità a l’estat francès. En un sistema on és el capital qui mana és molt difícil que mai puguem aconseguir una situació de normalitat pel català. Només en un sistema on els individus estiguin per damunt del capital les llengües minoritzades deixaren de ser llengües minoritzades.