Com molts de lectors ja sabeu, som professor a la Universitat de les Illes Balears, on vaig arribar l’any 2019, després d’anys fent feina a altres països. En aquests temps, a la UIB m’han demanat tota casta de papers: estudis, cursos fets i impartits, avaluacions de l’alumnat… Mai, però, he hagut de presentar cap títol de català, ni signar cap compromís que l’aprendria en un cert temps, com passa a altres sectors públics de les Balears. No sé en quin moment es va decidir aquest privilegi i la veritat és que no hi estic d’acord. En tot cas, vaig tenir sempre clar que havia d’aprendre la llengua i fer-la servir: perquè és fonamental per entendre aquesta terra i perquè és una forma de respecte envers la meva família, els meus alumnes i la meva gent.
En aquests sis anys, n’he vist passar moltíssims, de professors, pel departament de Filologia Moderna. No és estrany que una persona jove tregui una plaça, faci dos o tres anys de feina amb nosaltres i torni cap a la península tot d’una que té l’ocasió. Hi ha gent, de fet, que només l’he coneguda de nom i per correu electrònic, perquè hi han estat tan poc temps que no hem arribat a coincidir en persona. I a això li heu d’afegir les places que queden sense cobrir, perquè no hi ha prou candidats o perquè, a darrera hora, a la persona amb la millor puntuació li ofereixen feina a un altre lloc. Tot plegat fa que la nostra plantilla es modifiqui sovint, amb els problemes que això suposa per poder planificar la feina a llarg termini.
I sabeu per què tanta de gent queda poc per aquí o ni tan sols arriba a venir? No és pel català, evidentment; és pel cost de la vida i els preus de l’habitatge. Podria estar hores a contar-vos casos de professors que, després de mirar els webs de lloguer, decideixen no acceptar l’oferta de treball de la universitat; o que ho fan, perquè ho necessiten, però s’han de posar a compartir pis, o han de tirar d’estalvis i de préstecs per pagar el pis, o tremolen quan pensen que aviat se’ls acaba el contracte de lloguer… Si és que fins i tot vàrem tenir una professora peninsular que dormia a una caravana al campus! Com us podeu imaginar, no va aturar fins que va trobar feina a la seva terra…
Per això trob que fan empegueir les justificacions que s’han volgut fer aquests dies dels acords entre PP i Vox i, en particular, de les diverses mesures per reduir o eximir als treballadors públics del coneixement de català. El portaveu del PP, Sebastià Sagreras, va arribar a dir que és millor tenir un mestre de música a Formentera, malgrat que no sàpiga català, abans que no trobar-ne cap, de mestre. La idea s’ha repetit moltes vegades —també quan varen llevar el requisit del català per a personal sanitari—, però no hi ha per on agafar-la. Si no hi ha mestres a Formentera, o si falten pediatres a Vilafranca i metgesses a Manacor, no és pel català. El problema clau per a la majoria de treballadors és la dificultat de trobar un habitatge digne, que es llogui tot l’any i que no els costi el sou sencer o bona part d’ell. Sobre això, però, no es diu res a aquests acords, plens de disbarats i de paraules buides.